El govern més progressista de la història treu pit amb la seva llei d’habitatge, però les primeres lectures són decebedores.
Per començar, només considera grans tenidors a les empreses, de manera que si un particular té 15 habitatges o 25 per a llogar «no és un gran tenidor». A més, decideix només donar ajudes al lloguer als joves menors de trenta-cinc anys, però no pas a tothom. Només ajudaran als joves que treballen i que guanyen menys de 23.000 euros al mes i, un cop més, el jovent a l’atur, els i les pensionistes, mestresses de casa… Resten oblidades.
En el cas dels i les aturades i de les pensionistes, tenen ingressos, però no són treballadors en actiu perquè una malaltia o les seqüeles d’un accident els ho impedeix, però sembla que en restaran fora d’aquestes ajudes.
Igualment, restaran fora les persones grans jubilades i pensionistes, que visquin a pisos sense ascensor, ja que segons la legislació actual les seves veïnes només estan obligades a pagar un topall d’un any de comunitat de propietaris per instal·lar ascensor a la comunitat (quan en massa ocasions les subvencions ni hi arriben).
També restaran fora les persones grans que tindrien dret a habitatges tutelats i a solucions de tota mena que convertissin les residències en un equipament només per a casos molt greus.
I queda clar que resten fora solucions per a compartir habitatge públic per part de persones grans sense família, per exemple, el fenomen de la soledat imposada.
La millor llei d’habitatge seria:
• Fer habitatge públic de lloguer a cabassos, cobrar el deute de la Banca expropiant-li tots els immobles, la qual cosa s’hauria d’haver fet com a garantia dels diners prestats, amb la contractació de tots els tècnics i inspectors públics necessaris per a la gestió d’aquest parc públic d’habitatge, i expropiar l’habitatge buida dels grans tenidors;
• I limitar el preu de l’habitatge privat tant de venda com de lloguer.
La millor llei d’habitatge seria la que fes que no hi haguera cases sense gent ni gent sense casa. Seria la llei que reconegués l’habitatge com un dret de veritat no subjecte a un pressupost, al nivell del dret a l’educació o la salut.
Sectorial de persones treballadores pensionistes i jubilades de la COS
