Algunes consideracions al voltant de la Proposta de Llei per a la Coordinació dels SPEIS en el marc del Sistema Nacional de Protecció Civil.
Després de la immediatesa de les reaccions al voltant de l’aprovació de la proposta de llei per a la coordinació dels SPEIS duta a terme per Unides Podem i aprovada amb els vots favorables de PP, PSOE, Ciutadans i Vox, volem situar algunes reflexions al voltant d’aquesta proposta:
La primera d’elles seria per introduir almenys un parell d’elements de context. Sobre la presa de competències en matèria de Protecció Civil als governs autonòmics, cal dir que aquesta llei és més la consumació d’un fet que una novetat, ja que la llei 17/2015 del Sistema Nacional de Protecció Civil aprovada pel govern de Mariano Rajoy ja preveia l’assumpció de competències superiors en la matèria, per part de l’estat, respecte a les autonomies. Sobre el perquè de la llei ara, és una demanda de la Coordinadora Unitaria de Bomberos Profesionales, un òrgan que es mobilitza des de fa anys per reclamar uns serveis totalment professionalitzats i públics, amb un cos totalment funcionarial i lliure de la intrusió d’empreses fantasma de consorci publicoprivat o possibles privatitzacions.
Cal dir però, i amb tot el respecte cap als companys que amb voluntat de defensa dels serveis públics han participat durant molts anys de la coordinadora, que aquesta no és un sindicat de classe, ni tan sols un sindicat. I que, tot i arreplegar moltes de les legítimes reclamacions de molts de nosaltres, en estar mancada de perspectiva de classe o nacional concreta, ha volgut fer apartidista una lluita que és completament política i té a veure amb la reivindicació de millora de drets per a un conjunt de treballadors i treballadores, així com amb la regulació d’un servei essencial a les emergències i la protecció civil.
En segon lloc i entrant en matèria, faríem bé els companys i companyes dels 6 cossos de bombers del País Valencià almenys de posar en dubte i en context la proposta d’Unides Podem. D’entrada, perquè una proposta aprovada a parts iguals per tot l’espectre polític que va des d’aquesta formació fins als feixistes de VOX permet, ni que siga, sospitar que pot ser un perillós instrument depén en mans de qui caiga. Per citar un exemple, els delictes d’odi, un instrument jurídic aparentment per a la protecció de minories vulnerables, serveix perquè Ciutadans porte a judici a manifestants pels drets LGTBI o perquè feixistes porten als tribunals a antifeixistes que els planten cara.
Aquesta desconfiança hauria de ser encara major, si tenim en compte que l’aprovació de la llei vindrà de la mà del mateix partit (PSOE) que ja aprovara el 2005 la creació de l’UME, el principal cos que ens furta competències a tot arreu a bombers i bomberes professionals. Encara que la llei es disfresse de garantia per a la protecció d’un cos que passaria a estar format completament per funcionaris de carrera, la realitat és que no ens blinda contra la unitat militar que actualment representa el major dels perills als quals s’enfronta el nostre col·lectiu pel que fa tant a furtar-nos les competències i funcions, com a pressionar a la baixa les nostres condicions de treball.
La llei no esmenta enlloc si es prioritzarà a tot arreu la creació de cossos de bombers per damunt del desplegament de l’UME, però sí que introdueix un perillosíssim cavall de Troia: la creació d’una Direcció General de Bombers depenent del Ministeri de l’Interior.
No ens fa falta un exemple més clar i recent que la gestió militaritzada de la pandèmia de la Covid-19 i el desplegament de la UME mentre se’ns deixava tancats als parcs per a saber que aquesta llei no lluita contra el principal perill de precarització, privatització i presa de competències del nostre sector: la militarització de les emergències i la protecció civil. En canvi, sí que atribueix més competències als mateixos que somien que els bombers deixem pas als militars per deixar de ser el cos molest que protesta, s’organitza i salva persones però no bancs. I no és que aquesta siga exactament la pretensió de la proposta de llei d’Unides Podem, però és un instrument perillós en mans de ministeris, governs i jutges que ja han demostrat del que són capaços.
La tercera consideració és que la proposta de llei és ja un calc en molts dels seus aspectes de la llei 7/2011 dels SPEIS del País Valencià, principalment pel que fa a les funcions dels SPEIS, principis d’actuació i competències, en definitiva els títols I i II de la proposta, que en molts casos són quasi literals als de la llei valenciana. Cal matissar ací que la competència primera per a la prestació del servei d’acord amb la llei 7/1985 Reguladora de Bases de Règim Local correspon als municipis de més de 20.000 habitants. I que aquests podran garantir la prestació del servei des del municipi, o sota la forma de consorcis de les diputacions provincials o per la Generalitat, com és el cas únic de Catalunya.
Tenim l’experiència però que aquesta llei de coordinació tant reclamada com necessària, no ha servit en res substancial per a la millora de les condicions de les nostres condicions de treball: bombers mal anomenats “voluntaris” que exerceixen les nostres funcions, plantilles que no es renoven i estan infradimensionades, precarietat d’equipaments i vehicles mentre els comandaments gaudeixen de grans inversions, jubilacions que no es reposen i interins que són un treballador més per a totes les funcions excepte per a gaudir de les mateixes condicions d’estabilitat real que els seus companys amb plaça.
Cal dir per últim que la proposta de llei encara que aparentment no ho parega entra en profundes contradiccions amb els esforços de sindicats i representants del sector per tendir a la creació d’un únic cos de bombers públics a tot el País Valencià, i que es materialitzava recentment en l’homologació per llei de les proves d’accés als 6 cossos i també en els treballs de la comissió que treballa en aquesta direcció. No és possible que si cedim a l’estat la competència sobre homogeneïtzació de cossos de bombers, determinació d’àries d’intervenció, zonificació de perills, ubicació de parcs i composició de les dotacions introduïm cap millora que no hem estat capaços ni de resoldre en clau d’homogeneïtzar les dotacions dels nostres propis serveis. Novament, aquesta llei recentralitzadora de competències es demostra, a més de com a un perill, com a profundament inoperativa en termes d’organització de les emergències.
La quarta i última consideració ve referida a la solidaritat de classe i internacional de les nostres lluites (almenys per a qui considerem que la llei ve a afectar a tot un conjunt de pobles i de nacions). No podem tancar els ulls al fet que alguns dels aspectes d’aquesta proposta de llei si s’aplicaren podrien millorar les condicions de treball de companys d’altres pobles de l’estat, per exemple quant a un redimensionament de les seues plantilles, o una protecció enfront de les privatitzacions, o en el cas també nostre, en considerar els bombers d’aeroport com a treballadors 100% públics o blindar aparentment els nostres cossos.
Però tampoc no podem caure en la trampa de vestir de solidaritat interterritorial (principi constitucional aplicat a voluntat de centralitzar competències només) allò que pot acabar sent homogeneïtzació a la baixa de les condicions de tots els cossos de bombers. Ni són insolidàries les justes reivindicacions dels bombers que veuen oportunitats de millora en la llei ni ho són tampoc les reivindicacions dels companys que alerten del perill de desmantellar serveis amb anys d’història i amb una demostrada operativitat com és el cas de la Generalitat de Catalunya. Un cos de bombers que tot siga dit tant per la combativitat de les seues protestes contra el maltractament i la precarització del cos, com per la defensa de l’autodeterminació i la democràcia que molts van protagonitzar fa 3 anys, haurien d’inspirar totes les confiances.
Aquesta situació només estan cridats a desenvolupar-la els sindicats de classe nacionals i internacionalistes que fora de les lògiques dels majoritaris facen front també als perills de dipositar en mans del corporativisme i les gestions aparentment tècniques, lluites que són completament polítiques. Un trist servei ens faríem si caem en la trampa d’increpar-nos mentre els de sempre es freguen les mans. I un favor més flac encara si per aprovar una llei que no necessàriament ha de ser garantia de cap millora per a nosaltres com a servei públic i com a treballadors (doncs aquestes lluites sabem que sovint es guanyen des del conflicte col·lectiu) acceptem un instrument que més prompte que tard se’ns acabarà girant en contra.
