Ahir, dijous 3 de desembre, l’Assemblea Territorial de la COS al Barcelonès va repartir gairebé 2000 quilos de productes de menjar, neteja i higiene personal a cinc xarxes de suport mutu de la comarca. La solidaritat de classe és l’única garantia de no deixar ningú enrere.
El dret a menjar
El capitalisme ha mostrat i demostrat, al llarg de la tragèdia del coronavirus, que és un sistema que no funciona. La divisió internacional del treball ha provocat la desindustrialització dels Països Catalans i ens ha postrat a una economia en la qual el sector terciari representa el 73% de l’activitat. Aquesta desindustrialització ha fet que no tinguéssim capacitat de fabricar respiradors, EPI, mascaretes, bates ni tests de la Covid-19.
A casa nostra, la incidència de l’atur i els ERTO ha estat molt superior en el sector serveis que en l’agricultura o en la indústria. En concret, el turisme, que representa el 15% del nostre PIB, ha col·lapsat. Així mateix, les institucions del Règim del 78 no han estat capaces de suportar aquesta sacsejada.
Aquest és un sistema orientat al lucre i la deslocalització industrial per abaratir costos, en el qual tenir estoc de material és car, però les vides humanes no valen res. Unes vides que pateixen les deficiències d’uns serveis públics que s’han anat retallant, externalitzant i precaritzant fins a ser rendibles per a les empreses privades que els gestionen majoritàriament. La crisi ha demostrat que aquelles que, com nosaltres, havien denunciat que les retallades degraden l’educació tenien raó. Ho constatem davant l’evidència que les alumnes de les famílies més vulnerables es queden enrere, entre d’altres, per manca de material escolar i d’ordinadors. De la mateixa manera, ha posat de manifest que les retallades i les externalitzacions a la Sanitat maten i que només l’entrega de les treballadores ens ha salvat del desastre. La falta de mitjans i atenció a les residències de la gent gran, majoritàriament privades o de titularitat pública, però amb gestió privada, s’ha traduït en un drama. La carnisseria que ha provocat la mercantilització de la vida, amb la complicitat negligent de les administracions autonòmiques a les residències, és un escàndol que ha de ser investigat a fons i que només amb lluita podrem impedir que torni a passar.
De cop i volta, veiem que l’esquema de tipus assistencial dels menjadors socials i els bancs d’aliments fa fallida pel descens en nombre de voluntaris, majoritàriament gent gran. Això fa que baixi la recollida i distribució d’aliments, que disminueixin les donacions i que es tripliqui el nombre d’usuàries – per l’augment d’aturades, la manca d’ingressos de persones migrades que treballaven en l’economia submergida, l’absència de prestacions d’atur per a treballadores de la llar, la manca de feina per a persones treballadores de temporada turística, la desprotecció de les treballadores autònomes i els endarreriments en el cobrament de les prestacions per ERTO.
Una realitat en la qual hi ha ajuntaments amb uns serveis socials en gran part externalitats i precaritzats que no només no reaccionen, sinó que fins i tot fan nosa a les xarxes de suport mutu. A tall d’exemple, l’Ajuntament de Barcelona amb una mà li diu a qui li planteja demandes de menjar que vagi a les xarxes de suport mutu, i amb l’altra multa la xarxa de suport mutu del Raval.
Constatem que ni els governs, ni les diputacions, ni els ajuntaments als Països Catalans no tenien cap pla de contingència per fer front a una emergència alimentària com la que vivim. Els partits que governen aquestes institucions -PSOE, UNIDAS PODEMOS, COMPROMÍS, MÉS, JUNTS PER CATALUNYA I ERC- s’omplen la boca parlant d’estat del benestar, mentre no són capaços de garantir el dret a menjar i, el que és pitjor, se’n desentenen delegant-ho en ONG i entitats de beneficència.
Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’anuncis d’ONG demanant diners per menjar, i veiem pels carrers dels Països Catalans companyes de la classe treballadora fent cua per recollir aliments davant de la passivitat de les administracions. Dos mesos després de declarar-se la pandèmia, el govern del Principat s’ha dignat a destinar 1,5 milions d’euros per menjar. Això sí, a distribuir mitjançant una ONG.
Els drets, per rebre aquest nom, han de ser garantits per serveis i equipaments públics, 100 per cent públics, és a dir, de titularitat, gestió i provisió pública. Així ha de ser en la Sanitat, l’atenció a les persones dependents, l’educació, l’habitatge mitjançant d’un parc de lloguer públic de nova construcció i expropiant pisos buits, i també ha de ser així en el dret a l’alimentació, que ha de ser gestionat pels serveis socials de cada ajuntament. Serveis públics de gestió totalment pública i en la qual intervinguin les treballadores públiques i les usuàries, a partir de les xarxes comunitàries i l’autoorganització popular.
