Creiem que la readmissió és l'única solució possible del cas.
Compartim el primer escrit que el company acomiadat ha penjat en el seu blog personal, on explica el cas de l’acomiadament que ha perpetrat Montcada Aqua, un centre esportiu municipal de Montcada i Reixac (Vallès Occidental).
Dia 1 del diari d’un aturat (elsocorristaaturat.wordpress.com)
Són les 9.23 h del matí. A aquesta hora no hauria d’estar assegut davant de l’ordinador, sinó treballant com sempre des de fa 8 anys a la meva cadira de socorrista al Montcada Aqua.
A finals de juliol jo marxava tranquil·lament de vacances i finalitzava com cada any el meu contracte de fix discontinu, sempre he treballat d’octubre a juny o juliol, depenent de l’any, setmana amunt setmana avall. Aquest estiu no ha estat una excepció, un servidor s’acomiadava de treballadors i de la direcció fins al mes d’Octubre, data d'incorporació i inici de l’horari d’hivern.
El dia 4 de setembre m’enviava un missatge de text al mòbil la coordinadora de piscina per veure’ns i parlar del nou horari, que espera l’empresa de mi, jo de l’empresa… el que havíem anat fent cada any. Em comunica una dràstica reducció d’hores, passant de 31 a 16 hores i em fa entrega del meu nou horari. 'No hi ha feina, hem de repartir les hores, no fas aquagim…' Són alguns dels motius que van donar-me; entrarem un altre dia a valorar tots aquests aspectes. Dilluns veient el silenci de la direcció decideixo enviar un missatge de text a l’Andrea (la coordinadora de piscina) preguntant ‘que hay de lo mio’. Silenci! Repeteixo la mateixa operació al cap d’unes hores. Silenci i bloqueig de l'aplicació de missatges del mòbil.
Dilluns arriba a casa una carta certificada, no estic a casa i no la puc recollir. L'endemà, ahir dimarts, vaig a Correus a buscar la carta i em trobo un acomiadament per motius econòmics. Avui tampoc entrarem a valorar els motius del meu acomiadament, ja tindrem dies.
Després de 8 anys treballant a Montcada Aqua, amb alts i baixos, com tot treballador en tota empresa, em trobo a casa, amb la incertesa de qui no té feina i continua havent d’afrontar les despeses que cada més tenen totes les cases, trist per la forma com m’han acomiadat, enrabiat per no entendre els motius del meu acomiadament i decebut amb algunes persones que s’han comportat com a rates miserables. Una de les coses que m’ha ensenyat el pas del temps i la meva militància política és a buscar la culpabilitat no en la part baixa de la piràmide, sinó en el faraó i els seus ajudants. També parlarem algun dia del 'Sr. Ramon Valero': maleducat, 'xulo' i prepotent, expert en l’explotació laboral… Per anar situant els noms que aniran sortint en aquest blog, ell és el propietari de l’empresa. Un altre personatge que també mereixerà alguna entrada és Ana Rodríguez ('la jefa'): bona persona, impulsiva, incansable… la felicito per la seva recent maternitat. M’alegra saber que el part i el post part ha anat bé. Una setmana després de la seva maternitat ja estava treballant i decidia que havia d’anar al carrer.
Alguns i algunes ja haureu pensat que escric des del ressentiment, i és cert. Des del ressentiment i moltes altres coses. Tinc la necessitat de compartir el que m’ha passat per molts motius: per haver callat massa, per alliberar-me, per haver cregut que era valorat per la meva feina, perquè deixo amics enrere dels quals no m’he pogut acomiadar, perquè si m’han fotut fora a mi, poden fer el mateix amb els meus (ex)companys.
Xavi, Jesús, Amparo, Rosario, Manu, Puri, Oscar, Marta, Sira, Victor, Dolors, fins i tot la Toñi… us trobaré a faltar!
