Sobre precarietats (les ‘bones’ xifres de l’atur)

Fa uns dies ens assabentàvem de les xifres oficials de l’atur al mes d’agost, i la majoria de l’oficialisme 'polític', de la mà del PPPsoE i amb el seguici de CiU, es feien lloances de les 'bones' xifres de l’atur, de l’arribada dels primers i veritables 'brots verds'…

Ara, gairebé ningú se n’ha recordat de dir (o si ho han fet, ho diuen amb la boca ben petita) que les xifres d’atur que tant els agrada publicar, són de persones treballadores aturades i enregistrades a les oficines dels serveis públics d’ocupació.

Açò què vol dir? Doncs que no es compten les persones no inscrites als serveis públics, tot i buscar-hi feina (persones inscrites en ETT, en portals virtuals d’internet…). Aquest és un sector creixent de forma galopant, sobretot entre els i les professionals 'liberals' (arquitectes, enginyers, administratius, comptables, comercials, etc.), que no tenen altra forma de buscar-hi feina que no siga mitjançant els espais privats de tràfic de feina (ETT, etc.), autèntics 'camells' de la precarietat, la misèria i la pèrdua de drets fonamentals que vivim i patim cada dia.

Tampoc no es comptabilitzen les persones no inscrites i que bé no s’han plantejat la cerca de feina remunerada i cotitzant (la major part del jovent menor de 25 anys d’una banda, i moltes dones, mestres i mestresses de casa, de l’altra), o bé ja han desistit de cercar-hi feina (persones de més de 50 anys, amb més de 3 anys a l’atur, i que en la immensa majoria dels casos ja han perdut el dret a percebre qualsevol mena de prestació per atur, subsidi…).

Aquest és un sector que no deixa de créixer, amb cada vegada més i més jovent sense cap ocupació, ni estudis, etc. (allò dels 'Nini'), fruit indiscutible del 'garbell social' que representa el mal anomenat 'fracàs escolar' (i que des de fa anys està sent promogut i potenciat gràcies a lleis com la LEC, la LOMCE, o ara la LOMQE de Wert) Per no parlar del nombre creixent de dones que han de tornar a les seues cases per garantir la cura dels més menuts, o dels més grans, en no poder comptar ja amb els sistemes de cures i atenció públiques (per no parlar del desmantellament de facto del sistema de suports econòmic i humà, representat per l’antiga Llei de Dependències… poca cosa, però que està fent bo el que realment estem començant a patir ara mateix)

Tampoc no s’inclouen a totes aquelles persones víctimes de la precarietat galopant i absoluta. La de la feina per hores (per poques hores), però que amb tan sols 1 hora cotitzada al mes et fan eixir de les llistes oficials de l’atur, manegades i elaborades pel Ministerio. Només penseu que en el que portem d’any 2013, gairebé el 100% del total de contractes creats arreu dels Països Catalans, són precaris i/o temporals.

Tampoc se’n recorden de les desenes de milers de persones migrants que han hagut de tornar als seus països d’origen (els que han tingut sort), o de les desenes de milers de persones treballadores autòctones, jovent sobretot, que ha hagut de fer les maletes i fugir del país, per tal de buscar-s’hi una feina, o alguna forma per guanyar-s’hi la vida amb una mínim de dignitat.

Com deia la ministra espanyola de treball, aquestes persones estan aconseguint 'grans oportunitats'… sí, l’oportunitat de fugir de casa.

I no oblidem tampoc l’economia submergida, creixent de forma galopant, molt especialment als Països Catalans, on comarques senceres com la Vall d’Albaida, les Terres de l’Ebre, l’Horta Nord, l’Anoia, el Garraf, el Vinalopó… veuen com les poques feines que s’aconsegueixen són en 'B', o en 'negre'… des de l’hostaleria, passant pels esplais, l’atenció i cura de persones dependents, el camp o el mateix ensenyament, passant fins i tot per la indústria del metall (on grans empreses 'subroguen' feines en els baixos de les pròpies cases familiars de treballadors i treballadores, per tal de fer avançar la producció, mentre estan aplicant ERO bestials)

Al Regne Unit, també, se’n feien creus fa uns pocs dies dels resultats de les enquestes que sobre la precarietat laboral va publicar fa poc una empresa privada molt important i coneguda, de recerca de feina… xifres que triplicaven les pròpies xifres oficials, i que deixaven ben clar que fins i tot els serveis públics i la pròpia casa reial britànica, se n’estan beneficiant d’aquesta situació de precarietat galopant.

Podríem continuar amb pàgines senceres, però el que està clar és que estem perdent la guerra per golejada. Perquè si hi ha algú, encara, que es pense que vivim en democràcia i que el 'poble' tenim drets… és que viu massa bé, mai l’han despatxat de la feina i no ha patit cap mena d’humiliació a mans d’empresaris sense escrúpols.

El capital se n’ha tornat a recordar que l’única forma certa que té d’acumular beneficis reals, és mitjançant la sobreexplotació de la mà d’obra humana, l’extracció directa de la plusvàlua de la nostra força de treball. I cada dia que passa queda més clar que les persones aturades no són res més que una massa informe, que ja no té cap interés pel sistema i que, per tant, haurà d’anar sent 'eliminada' (mitjançant l’emigració, els desnonaments, els empresonaments, les drogues, els suïcidis, l’eliminació de l’accés a l’atenció sanitària i l’educació, la malnutrició dels nostres fills i filles…)

La classe treballadora comencem a desfer, a marxes forçoses, el llarg camí encetat a principis del segle XX amb les primeres victòries per la setmana de 40h laborals, els drets de les dones treballadores i dels infants, etc., i continuarem així si no ens hi posem de valent a abocar esforços més enllà de les meres mobilitzacions i 'campanyes'. Cal encetar un esforç molt gran en un doble vessant.

D’una banda organitzativa, reforçant el sindicat i ampliant les seues bases d’actuació (en lluita contra les actuals misèries que patim, seguint el camí marcat per les companyes i companys de TMB, del lleure educatiu i treball sociocultural…).

De l’altra, i de forma coordinada, bastint espais cooperatius, col·lectius i de classe, bastits en xarxa, compartint estructures… generant espais propis de construcció i autogestió. Només així, damunt d’aquestes dues rodes, podrem generar exemple en el conjunt de la nostra classe, i avançar en el camí de bastir les estructures fortes que necessitem per garantir el nostre alliberament complet.

Tot està per fer… tot està per guanyar.
 

Article de Gonçal Bravo, militant de l'assemblea a l'Horta de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) publicat a la secció d'opinió del numero 255 del periòdic popular L'Accent.