Reforma Laboral 2009-2010

CCOO, UGT, PsoE i CEOE tornen a retallar els nostres drets, per salvar els seus beneficis i els de la gran patronal!!

Les cúpules directives dels “sindicats” CCOO i UGT ja han descongelat el diàleg amb la patronal, han acceptat les seves demandes i s’han posat mans a l’obra per destruir encara més drets socials.

La dinàmica que ara ens espera per als propers mesos és la següent:
1- Signatura de l’acord de congelació salarial, i “pau social”, per als treballadors i treballadores dels sectors públics, ara fa unes setmanes.

2- Signatura, en breu, d’un pacte de congelació semblant per la resta de la classe treballadora, als sectors privats; allò que les cúpules de CCOO i UGT anomenaran “pacte de moderació salarial i pau social”.

3- Reobertura del “diàleg social”, entre les direccions d’aquests “sindicats” i la patronal, per tal de poder acordar el nou acord interconfederal per a la negociació col·lectiva de 2010, amb el que poder signar tots els convenis col·lectius pendents de tancar-se durant mesos.
4- Aprofitar aquest nou “diàleg social” per tal de signar, en el termini més breu possible de temps, una nova reforma laboral (oficialment la 9a des dels Pactes de la Moncloa el 1977, encara que n’han estat més), la que ara anemenen “model alemany contra l’atur”

Pel que faria als dos primers punts de la dinàmica “negociadora” del sindicalisme groc espanyolista, amb les patronals CEOE i CEPYME, i amb l’estat espanyol, cal remarcar clarament que:
a. Per a les burocràcies i direccions de CCOO i UGT (no només per la patronal o pel govern del PPPsoE), per “superar” la crisi, les persones treballadores (tant se val si del sector públic, com de l’empresa privada) hem d’acceptar les retallades salarials i apretar-nos el cinturó.
b. Mentre les persones treballadores soportem sobre les nostres espatlles (amb les retallades de salaris i els augments dels impostos) les conseqüències de la crisi, els alts directius, els grans accionistes, les burocràcies sindicals, els càrrecs polítics, etc., no fan més que augmentar-se els seus ja més que escandalosos salaris i beneficis.
c. Mentre l’atur no deixa de créixer, i no fan més que tancar empreses, CCOO i UGT no deixen de rebre més diners de l’erari públic, per mantenir les seves “estructures”.

Pel que faria al tercer punt, el referent a la Negociació Col·lectiva i la signatura dels centenars de Convenis Col·lectius pendents d’aprovar-se, cal dir que:
Si bé les cúpules de CCOO i UGT han rebut centenars de milers d’euros per signar acords en condicions molt perjudicials per les persones treballadores, i acceptar tancaments i acomiadaments massius, en la situació actual, en la que els tancaments els han fet perdre un nombre important de delegats, els urgeix tancar acords que els permetin altres fonts de finançament.
El fet de poder signar uns quants centenars d’acords per altres tants convenis col·lectius, pot significar l’entrada de més centenars de milers d’euros per aquests sindicats, que els farà acceptar gairebé qualsevol cosa a canvi d’aquests diners (en matèria “d’assessorament”, “mediació”, etc.)
Dins del marc general de retallada i empitjorament general de les condicions laborals, l’aprovació d’aquests nous convenis només servirà per legalitzar aquestes retallades, i tal i com va fer recentment la UGT tant a la SEAT com a la FORD, “aconseguir” un acord que empitjoraven els acords anteriors, fent que per primera vegada en els darrers 30 anys, es produiren retallades efectives en els convenis col·lectius corresponents (cosa que servirà d’exemple a seguir a l’hora d’aprovar la resta de convenis)

Pel que fa al quart punt, la nova reforma laboral pròpiament dita, cal que diferenciem en diversos aspectes… cap d’ells, òbviament, positiu per les persones treballadores. Aquests aspectes principals serien:

a. El “model alemany contra l’atur”:


Bàsicament consistiria (segons les cites oficials dels “sindicats” implicats en l’afer i el propi ministeri de treball del PsoE) en que les empreses reduissin la jornada, a un mínim de 20h setmanals, i el salari dels treballadors, mentre que l’estat pagaria la resta del salari en concepte de desocupació (amb diners públics que aportem majoritàriament les persones treballadores, mitjançant els impostos indirectes, que són els que el govern puja).
És a dir, en compte d’impulsar mobilitzacions a favor de la reducció salarial, tot i mantenint els nivells salarials, contra l’accumulació d’hores extres, pel repartiment solidari del treball i per un control social efectiu sobre els sous d’alts directius i càrrecs polítics… aprofundeixen la precarització de les nostres, cada vegada pitjors, condicions de vida.

No oblidem que el que estan dient és que hem de complimentar les reduccions salarials que ens aplique la patronal (per teòricament “protegir” els llocs de treball), amb les nostres cotitzacions, amb les nostres prestacions… És a dir, ens forçaran a que ens paguem una part del nostre salari, amb els nostres diners, ja que eixes prestacions no són de “l’estat”, sinó que són un dret adquirit i fruit del nostre treball.

A més, hi ha dues coses més que no expliquen i que seran enormement perjudicials per una majoria de les persones treballadores dels Països Catalans al sud de l’Albera:
– Totes aquelles persones que hagin fet ús de les seves prestacions, o que simplement per la seva edat (o origen), no hagin cotitzat el temps mínim necessari per haver accumulat el dret a les prestacions per desocupació, es veuran en realitat amb una reducció salarial… sense possibilitat de complement.
– Totes aquelles persones que esgotin les prestacions accumulades durant el periode que duri aquesta “estructuració” del temps de treball, es trobaran de la nit al dia, amb una reducció real del salari… i amb molt poques possibilitats de recuperar el nivell d’ingressos anteriors.

No es pot oblidar tampoc, que tot allò que tant CCOO-UGT, com la CEOE, pretenen que financiï l’estat, es farà en base als impostos que paguen majoritàriament les persones treballadores, i que per cobrir les necessitats dineràries que una mesura com aquesta requerirà (sense tocar el ja malmès fons per les prestacions i subsidis per desocupació), només podran fer el que han fet fins ara… Pujar de nou els impostos indirectes, amb la qual cosa no faran més que complicar la ja malmesa economia de les famílies i les persones treballadores.

A més, tant des de les cúpules “sindicals”, com des del ministeri de treball en mans del “socialista català” Corbacho, s’està insistint força en un fet que està quedant de costat, i al qual se li ha de parar molta més atenció, i és el de la formació.
El primer que s’ha dit sobre el temps que es quedarien sense ocupar les persones que es veiessin afectades per aquestes per aquesta mesura, és que s’hauria de cobrir amb formació… I no cal ser gaire intel·ligent per veure que dues de les organitzacions que més diners s’emporten cada any de les institucions públiques (europees, estatals, autonòmiques, provincials i municipals) en matèria de formació, són CCOO i UGT. De fet en 2008,  

A aquells que vulguin fer veure que “si a Alemanya aquesta mesura ha funcionat, per què no ho pot fer a l’estat espanyol?”, cal explicar-los dues coses ben senzilles:
– Primer, que l’economia alemanya està moltíssim més diversificada, és més forta i molt més productiva, que la de l’estat espanyol (i no parlem ja de la dels Països Catalans)… Una mesura com aquesta només es podria aplicar efectivament a la indústria, que és la que més està patint l’embat de la crisi a les nostres comarques, i en un entorn de treball estable (no tan precaritzat com el que tenim al nostre país)
– Segon, que l’estat alemany pot permetre’s el “luxe” de cobrir la part corresponent a la reducció salarial, mercès al seu sistema impositiu, molt més redistributiu i “democràtic” que l’espanyol (només cal pensar que les retencions en matèria d’IRPF a Alemanya són superiors al 45% per a les rendes mitges i altes), amb la qual cosa, el nivell de serveis públics i assistencials que s’hi poden donar són infinitament majors que els que es puguin trobar a l’estat espanyol.

Així doncs, a l’estat espanyol, on el sistema impositiu històricament no ha fet més que premiar als més rics, mentre que les persones treballadores hem estat les responsables de mantenir l’estructura econòmica de l’estat, i molt especialment als Països Catalans, on les classes treballadores som les principals pagadores d’allò anomenat “expoli fiscal”, una mesura com aquesta no farà més que empitjorar i precaritzar encara més les nostres condicions sociolaborals.

És obvi que cal estudiar opcions per evitar al cost que sigui els acomiadaments, i que a més, el sindicalisme de classe portem anys defensant la reducció de jornada (sense reducció salarial) i l’eliminació de les hores extres, com a forma més justa i solidària de repartir la feina existent entre tothom, i cobrir amb subsidis indefinits (o alguna forma de salari social digne), a aquelles persones que dissortadament es quedessin fora del mercat laboral, però les mesures proposades per les direccions de CCOO, UGT i PsoE són un nou atac imperdonable al conjunt de la classe treballadora.

b. La “reducció” del nombre i tipus de contractes i l’abaratiment creixent de l’acomiadament (avancem cap a l’acomiadament lliure i gratuït):

Durant els passats mesos, una vegada es va deixar de parlar de les 65 hores de treball (no patiu, que més d’hora que tard, en tornaran a parlar), i abans de la teatralització del tancament en fals del “diàleg social”, es va parlar molt de la forma d’acabar amb la “sobreprotecció” dels treballadors indefinits d’una banda, i per l’altra, de “millorar” les condicions laborals i contractuals dels precaris.
Per a fer-ho, una de les possibilitats sobre les que més es va parlar, i a la que aviat s’hi tornarà, era la de la reducció de la quantitat i tipus de contractes vigents en l’actualitat (fins a 17 diferents n’hi ha ara a l’estat espanyol), a una sola modalitat de contracte indefinit per a tots els nous contractes, però sense “tocar” de moment als vigents.

Açò, que a simple vista, és una bona idea i fins i tot seria una de les millors formes d’acabar amb la precarietat laboral creixent (induïda en bona part per la multiplicació de contractes diferents, contractacions bonificades, etc.), no és res més que una nova trampa contra el conjunt de la classe treballadora. Ho és perque en lloc de millorar les condicions laborals d’aquells que es troben en pitjor situació, aproximant-la a la d’aquells amb millors condicions contractuals, el que es fa és empitjorar i “precaritzar” definitivament el treball “indefinit”, fer desaparèixer la figura del treball “fixe”, per millorar una mica la situació actual de la majoria… Que ja no podrà aspirar, mitjançant la mobilització, la vaga i la negociació col·lectiva, a unes condicions realment dignes en un futur més o menys proper.

Així doncs, per fer possible aquest nou “contracte únic indefinit”, es marcaran les següents condicions (és ben possible que un cop aprovada la nova reforma laboral, alguns d’aquests punts desapareguin, n’entrin de nous, o simplement empitjorin):
– El dret a la indemnització per acomiadament improcedent quedarà lligat a l’antiguitat. És a dir, a menys temps a l’empresa, menor indemnització.
– Amb tot, les indemnitzacions quedaran reduïdes per sota del màxim actual dels 45 dies per any treballat. Molt probablement es marquin els 33 dies per any treballat com a nou màxim legal (legalitzant el que ja accepten les burocràcies de CCOO i UGT en la majoria de les negociacions per acomiadaments massius, ERO, etc.)
– En aquest sentit, i legalitzant les pràctiques de molta de la burocràcia sindical, també s’ha proposat superar la negociació col·lectiva allà on les empreses es posin d’acord amb els seus treballadors. És a dir, que si s’acorden indemnitzacions o altres situacions per sota dels mínims legals, s’hauran d’acceptar.
– S’incentivarà la recerca d’ocupació “graduant” encara més la prestació per atur, és a dir, es cobrarà més al principi, i segons es trigui més en trobar feina, la prestació anirà reduint-se.
– És possible que es proposi allargar la protecció dels desocupats de llarga durada, “mentre duri la crisi”, però amb quanties mínimes que res podran solucionar.
– També s’ha proposat obrir al sector privat les polítiques actives de recol·locació de les persones aturades, en competència directa amb els serveis públics d’ocupació (SERVEF, Servei d’Ocupació de Catalunya o Servei d’Ocupació de les Illes Balears).
– Pel que fa als treballs estacionals, es pretén que aquest contracte “únic”, també pugui cobrir-los; amb la qual cosa, en realitat tot quedarà igual, ja que si es podrà continuar fer contractes per hores, etc., per treballs específics, segur que s’hi trobaran “buits legals” que permetin extrendre aquestes possibilitats a la resta d’ocupacions… Amb la qual cosa, tal i com ha passat amb la resta de reformes laborals, només s’aconseguirà precaritzar encara més el ja més que precaritzat món laboral.
– A més a més, aquest nou contracte “únic”, el que faria realment seria unificar les causes de l’acomiadament. És a dir, que si s’arriba al cas en que l’empresa tingui “dificultats” per sobreviure, llavors qualsevol acomiadament esdevindria “procedent” (amb el consequent “estalvi” de les indemnitzacions per part de l’empresari) En definitiva, el que es busca és un acomiadament sense causa ni control judicial.
– Per acabar-ho de rematar, la CEOE proposa un contracte indefinit amb dos anys d’ocupació temporal previ i indemnitzacions de 20 dies per any treballat. El que ja hi és, però amb la legalització de la indemnització de 20 dies com a màxim.

Dintre del marc legal laboral de l’estat espanyol, a títol de mostra, es poden trobar fins a 40 classes de bonificacions que hi ha per a incentivar la contractació, com per exemple, el contracte de foment de l’ocupació indefinida1. És a dir, 40 formes diferents de regalar diners públics a la patronal perque “tinguin a bé” contractar treballadores i treballadors de col·lectius “difícils”, majors de 45 anys, joves de fins a 30, desocupats que duguin sis mesos sense ocupació, tots els discapacitats, dones contractades en sectors “exclusius” per homes, els contractes que passin de temporals a fixos, etc.

Aquest contracte de foment de l’ocupació indefinida, reforçat a la reforma laboral de 2006 (se’n signaren 236.380 el 2008 a tot l’estat), facilitava a l’empresari un cost d’acomiadament de 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats, en lloc dels 45 dies en cas d’acomiadament objectiu improcedent i 42 mensualitats de màxim, pels contractes indefinits “antics”.

Precisament, una de les coses que ja està sobre la taula del “diàleg social” entre el PsoE, la CEOE, CEPYME i les direccions de CCOO i UGT, és la de fer extensiu a tots els col·lectius de treballadors aquest contracte de foment de l’ocupació indefinida… És a dir, la reducció directa del màxim de dies i mensualitats pel càlcul de les indemnitzacions; o el que és el mateix, l’abaratiment de l’acomiadament, com ja hem explicat als punts anterios.

Conclusions:

Aquest contracte de foment d’ocupació, entre d’altres coses, implicava ja una disminució de drets en orígen (amb una reducció a 33 dies en cas d’acomiadament) i una subvenció a l’empresari durant dos anys, derivada de reduccions de quotes a la Seguretat Social.

No podem oblidar, que malgrat totes les lloances que estan donant-li a aquesta nova llei-reforma, tant per la banda “social” (cúpules de CCOO i UGT), com per la política i institucional (PsoE), i fins i tot des de l’acadèmica o patronal, el que realment acabarà passant, per a dissort nostra, serà:
– la legalització de les pràctiques antiobreres de les direccions de CCOO i UGT (a canvi de noves subvencions, noves línies de formació, etc.);
– la major precarització de les condicions globals de TOTES les persones treballadores (fins i tot acabarà arribant al funcionariat);
– l’empitjorament de les condicions laborals i vitals especialment de les dones treballadores, de les persones migrants i del jovent;
l’empitjorament de forma molt més directa de les condicions laborals del jovent estudiant, ja que la combinació d’aquesta nova reforma amb els efectes del Pla Bolonya, els farà gairebé impossible treballar amb la més mínima dignitat;
– s’abaratirà enormement l’acomiadament;
– pràcticament desapareixerà la figura de l’acomiadament nul…

És a dir, que les persones treballadores haurem de suportar de nou més càrregues, subvencionant encara més els nostres drets a les prestacions per atur, les nostres ridícules jubilacions, els nostres ridículs serveis sanitaris… perque així la gran patronal, les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, els càrrecs públics corruptes, etc., puguin continuar omplint les seves butxaques malgrat la crisi.

En definitiva, més misèria per nosaltres, més beneficis pel capital.

Països Catalans – Novembre de 2009

Àrea d’Acció Sindical

accio.sindical.cos@gmail.com

Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans