Reconstruir espais de lluita obrera, per decidir lliurement i decidir l’alliberament complet

1 maig EI

Que vivim una situació dramàtica arreu dels Països Catalans, fonamentalment al sud de l’Albera, no és cap novetat per ningú. Les xifres parlen per elles soles.

Pel que fa a desnonaments, en 2012 es calcula que n’hi ha hagut prop de 46000 arreu dels Països Catalans. Uns 4000 a la Catalunya Nord i més de 41500 al sud de l’Albera (uns 3000 a les Illes, 13000 al PV i uns 25400 al Principat). Pel que fa als suïcidis, tot i no haver gaire informació, ja és una dada més que reconeguda que, almenys el 34% dels suïcidis, són deguts a causes econòmiques (com els desnonaments).

Pel que fa a l’atur al sud de l’Albera, les xifres “oficials” parlen ja d’uns 1.600.000 de persones aturades. Ara, segons reconeixen al propi ministeri espanyol de treball, les xifres reals d’atur poden estar per damunt del 20% de les oficials. És a dir, més d’1.900.000 persones aturades al nostre país (amb comarques com la Plana, l’Alacantí o l’Anoia, on l’atur supera el 30% de la població activa).

Pel que fa a la sanitat pública, gràcies a les Lleis 15/97 i 16/2012, aprovades pel PP, amb el suport de CiU, PNB, etc., i amb la complicitat del PsoE i les cúpules de CCOO i UGT, entre d’altres, en els darrers anys han anat privatitzant-se mitjançant la fórmula de la “gestió privada”, per exemple (l’anomenat model Alzira), que ha portat a empitjorar considerablement les condicions laborals dels i les treballadores del sector. I posant en perill les vides de dotzenes de milers d’usuaris. Fins al punt que ja comencen a produir-se morts per desatenció sanitària (infeccions, septicèmies, etc.), en alguns malalts crònics, persones majors…

A més, les darreres “reformes” del PP, han portat a què dotzenes de milers de persones migrants (que paguen els seus impostos, tinguen o no “papers”, ja que entre d’altres coses només per comprar una barra de pa, ja estan pagant l’IVA), es queden sense cobertura ni protecció sanitària. I no només les persones migrants, sinó ja les dones (fonamentalment) i el jovent. Ja es poden comptar per dotzenes de milers les joves professionals (ex i/o falses autònomes), que per no poder pagar les descomunals cotitzacions que s’exigeixen, acaben perdent la cobertura sanitària.

Pel que fa al tercer sector (lleure, dependències, discapacitats, etc.), la situació de les entitats privades, ONG, institucions sense ànim de lucre, etc., és absolutament dramàtica. El deute de les administracions públiques fa que moltes d’elles porten sense pagar als seus tècnics durant mesos… i els i les treballadores (que treballen amb persones dependents, o amb discapacitats, o que pateixen exclusió social, dones víctimes de maltractaments, etc.), estan amb una mà davant i l’altra darrere. En molts casos treballant sense cobrar, per la seua consciència i solidaritat… de la qual cosa se n’aprofiten els governs autonòmics, ajuntaments, i el propi Estat. En aquest sector, juntament amb els desnonaments, és on més situacions dramàtiques, s’han estat donant en els últims mesos.

Cal tenir present també la situació de les universitats, i dels espais d’R+D+i, que estan en una situació de real i gairebé imparable desmantellament. I no podem oblidar la situació de l’ensenyament (infantil, primari, secundari, etc), on no només s’està forçant a l’aplicació de la LOMQE, la llei més reaccionària en matèria educativa dels darrers 40 anys… sinó que gràcies al servilisme i traïdoria de CCOO i UGT, en el cas concret del País Valencià, 1400 mestres, professors i professores interines perdran la feina (i fins el 2015 és possible que la xifra d’interins sense feina supere els 5000)

I tot plegat sense oblidar la destrucció real, i gairebé definitiva (si no ho impedim), del teixit industrial arreu dels Països Catalans. A tall d’exemple, el País Valencià ha vist reduït el total del percentatge de la balança comercial amb la resta del país en més de 15 punts en els darrers anys. És a dir, si al 2003, prop de 65€ de cada 100 eixien vers, o entraven des de, la resta dels Països Catalans. En 2011 ja no arribàvem a 50€ de cada 100. Açò és un símptoma molt clar del procés de destrucció d’un marc socioeconòmic innegable, que representen els Països Catalans.

I per acabar-ho d’arrodonir, no hem d’oblidar que entre juliol i desembre de 2013, desapareixeran més del 70% del total dels convenis col·lectius, “gràcies” a la fi de la ultraactivitat dels convenis (mitjançant la darrera contrareforma laboral del PP). Què podria passar llavors? Doncs que, per exemple, una persona treballadora del lleure, a Barcelona, que fes de zeladora, que ara hauria d’estar guanyant poc més de 900€ al mes, per 40h setmanals (igual que una altra, del grup 6, d’una indústria taulellera a la Plana), podria trobar-se cobrant l’SMI (menys de 650€ mensuals per la jornada completa), en perdre’s totes les atribucions aconseguides al conveni.

En termes generals el que tenim per davant és una desfeta sense precedents. Ens veurem abocats a una situació molt semblant a la que es trobaren els nostres avantpassats a finals del segle XIX i principis del XX, però amb mitjans coercitius, repressius, de vigilància i dominació, del segle XXI.

Què ens queda doncs? Fer una feina ingent, el millor organitzada possible, unitària, assembleària, autogestionada i combativa, per assentar les bases no només d’un nou moviment sindical fort, sinó molt més important encara, recuperar la centralitat del subjecte treballador (en la seua totalitat, tant se val si s’és treballador “productor”, “reproductor”, aturat, etc.), la centralitat de la classe treballadora com a classe històricament responsable de l’avenç del conjunt de la humanitat. Hem de fer una tasca ingent per anar avançant en la conscienciació, en la recuperació de la dignitat i l’orgull de saber-se membre de la classe treballadora. Entendre que si nosaltres produïm (als centres de treball i a la llar), nosaltres hem de decidir.

Cal fer un esforç enorme, per tal que arreu dels Països Catalans, s’estenga, i s’entenga, que hem d’avançar amb l’organització, l’acció, la solidaritat i el suport mutu. Hem d’ajudar a fer entendre a la majoria de la població treballadora, que sols i soles no tenim res a fer. Que només juntes, lluitant, tenim futur. O és que la PAH, les assemblees veïnals i d’aturats que ocupen CAPS o posen en marxa cooperatives, o els i les companyes de TMB, no ens estan marcant el camí? Malgrat la nostra dramàtica situació, no comencem a trobar exemples esperançadors? Ajudar a fer entendre que a les assembles és on hem de compartir els nostres problemes i necessitats. No només perquè com diu la dita popular “les penes compartides, són menys penes”… sinó perquè col·lectivament sí s’hi pot plantar cara.

Perquè efectivament, i per concloure, no podem perdre l’esperança i la combativitat. Perquè hem de recuperar consciència i perquè hem de recuperar la centralitat dels conceptes “Poble Treballador dels Països Catalans” i Classe Treballadora, en el nostre discurs. Perquè com la història ja ha demostrat, només el Poble Treballador serem motor de la Unitat Popular. Només la classe treballadora conscienciada, organitzada i autogestionada, podrem aconseguir la plena llibertat, l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, i des dels Països Catalans, a la resta de pobles del món.

No ho oblidem. Tinguem-ho present amb molt d’orgull.
Perquè si nosaltres produïm… nosaltres decidim.

Gonçal Bravo (membre del Centre d’Estudis Sindicals de la COS)


Article publicat a L’Accent 247