Es planteja una negociació amb l’equip de govern de la universitat per resoldre l’extrema precarització de les condicions de treball del professorat i i la manca de vies per estabilitzar la carrera docent i investigadora.
Avui, dimecres 17 de juliol de 2013, s’ha entrat al registre de la Universitat de Barcelona una reclamació signada per 53 professores i professors associats, per primer cop en molts anys, i per la COS UB. Aquest col·lectiu s’ha constituït com a Assemblea de Professorat Associat Reclamant de la UB i planteja una negociació amb l’equip de govern de la universitat per resoldre l’extrema precarització de les seves condicions de treball (amb sous inferiors a 500 euros per fer el 75% de la docència que fa el professorat titular o lector) i la manca de vies per estabilitzar la carrera docent i investigadora (atesa la cronificació de contractacions temporals i la situació d’incertesa que ha d’afrontar).
Malgrat que aquesta iniciativa de la secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical de la UB va voler tirar endavant la reclamació des del principi, a l’abril, amb el suport del comitè d’empresa, fugint de 'batalletes' de sigles i altres misèries, ni el comitè com a tal, ni cap dels sindicats que el componen (CGT-Plataforma de Professorat Associat amb 9 delegats, CCOO amb 6, CSIF amb 5, UGT amb 5 i CSC amb 2) hi han donat suport. La COS UB ha esperat durant més de dos mesos un suport i una unitat d’acció que tristament no ha arribat. Sigui com sigui, la COS UB manifestem de nou tot el suport a l’assemblea de professorat reclamant, que des que es constituí actua en termes completament autònoms, i alhora expressem el nostre suport a la decisió que l’assemblea ha pres d’emprendre una segona reclamació de professorat associat, el termini de la qual finalitzarà el 12 de setembre vinent: així, la gent que vulgui signar-la per primer cop pot utilitzar els arxius enviats fa dos mesos o escriure a ub@sindicatcos.cat o cos-ub@ub.edu.
A l’hora de valorar la xifra de professorat reclamant (53 sobre 1.600) cal tenir en compte la realitat d’un context acadèmic classista i individualista, en què la gent està acostumada a cercar solucions personals i no a plantejar una lluita col·lectiva davant de la gravíssima situació de la universitat pública. La major part del professorat ni vol saber el sentit de la militància sindical –compareu les xifres d’afiliació sindical amb les de la resta de països de l’Europa occidental–, ni vol plantejar-se d’exigir a tots els sindicats que facin la feina que els pertoca: actuar en defensa dels treballadors i treballadores. Si a la manca de suport del comitè d’empresa hi afegim que fa tres setmanes tan sols havien signat la reclamació 32 professors, haver-ne superat el mig centenar s’ha de considerar una victòria (cal entendre que la majoria de gent viu amb una por irracional el simple fet d’exercir el seu dret legal a defensar unes condicions laborals dignes).
Dins la col·lectivitat universitària i dins l’equip de govern hi ha persones que conceben la UB com una empresa –hi tenen tot el dret, és clar–, i que hi fan prevaler uns criteris economicistes que responen a un model d’universitat consagrat a servir no pas les necessitats de la societat catalana, sinó els interessos dels poders econòmics i polítics. Atesa l’expulsió creixent d’un estudiantat treballador que, o bé no pot continuar pagant els estudis o bé ha de matricular cada any menys crèdits (és a dir, que no pot pagar un curs sencer i ha d’allargar el període d’estudis), i atès el desenvolupament de la reorganització de la UB (per la fusió de facultats i departaments) i dels nous plans de governança (que acabaran donant més poder a les empreses privades dins el consell social), des de la COS UB encoratgem el professorat associat a perdre la por. A més, demanem al professorat titular que manifesti la seva solidaritat als departaments amb les companyes i els companys associats, i animem el personal d’administració i serveis (PAS) i l’estudiantat a ajuntar forces en defensa d’una Universitat de Barcelona al servei de les classes populars catalanes, un terme que no ens fa cap vergonya utilitzar.
Considerem que, enllà del deute de més de 60 milions d’euros de la Generalitat de Catalunya amb la UB i enllà de les polítiques de la Generalitat per polvoritzar les universitats públiques, dins camps com l’educació i la sanitat públiques s’hi han d’esmerçar tots els recursos necessaris per garantir-ne la màxima qualitat del funcionament. És inacceptable trobar-nos professorat –associat i lector terminal– que després d’anys i panys de feina docent i investigadora és llençat al carrer com si fossin brossa. Com ho viurien qualsevol dels membres de l’equip de govern si ells mateixos en fossin les víctimes? Quant a les candidatures que a la tardor es van presentar a les eleccions al rectorat de la UB, el seu silenci reflecteix una voluntat de poder centrada en interessos ben llunyans de l’experiència del professorat, el PAS i l’estudiantat: conclourem que haurien fet la mateixa política que l’actual equip de govern? Pitjor?
L’última reflexió que volem invocar remet a la manca d’un debat profund dins la societat catalana per acordar quina ha de ser la funció social de la universitat pública. Les dimensions simbòliques i empíriques de la universitat com a institució de reproducció social i ideològica del capitalisme exigeixen una discussió col·lectiva que fins ara no s’ha produït. Quin és el paper que ha d’exercir la universitat pública a la societat catalana? Fora d’això, el present més immediat ens obliga a solidaritzar-nos amb la gent a la qual, en ple juliol, se’ls està anunciant que no se’ls renovaran els contractes. Què succeirà aquest setembre, i al final del curs vinent?
Per la universitat pública i l’emancipació social, la lluita és l’únic camí.
Coordinadora Obrera Sindical – Universitat de Barcelona
ub@sindicatcos.cat / cosub.wordpress.com
