La ‘motxilla austríaca’ retallarà la indemnització en cas d’acomiadament.
Les aportacions mensuals de l’empresari substituirien a la compensació / indemnització en cas d’acomiadament improcedent… És a dir, s’abaratirà encara més l’acomiadament.
Després d’uns anys parlant-se de forma més o menys oberta en els dos o tres últims anys, aquesta qüestió torna a escoltar-se en mig de tot el «destrellat» de l’anomenat ‘Plan de Reconstrucción’ al sud de l’Albera. Mentre el president francès Macron, davant la desfeta de les darreres eleccions municipals a l’estat francès (que ens han deixat per primera vegada l’extrema dreta a Perpinyà), remodelava el seu govern amb un «catalanista» com a primer ministre i a un advocat de presos polítics corsos com a ministre de justícia (mirant d’apaivagar els molts focs que romanen encesos al nord de l’Albera), a l’estat espanyol continuen amb aquest nou Pacte de la Moncloa, nou pacte de reconciliació nacional, que no de «reconstrucció», sobre les espatlles de la nostra classe, de nou… mentre proven de salvar la monarquia i mantenen intocable a l’església catòlica.
Així, açò de la motxilla austríaca només busca «alleugerir» les càrregues de la gran patronal. Assolint l’acomiadament pràcticament gratuït (l’acomiadament «lliure» fa massa anys que existeix) i, a més, carregant-se el sistema públic de pensions.
Però què és això de la motxilla austríaca?
D’acord amb el que se’ns explica «públicament» i en teoria, es tracta en darrer terme d’una bossa o guardiola de diners que va acumulant cada treballador/a a títol personal, amb les aportacions que hauria de realitzar l’empresari a aquesta guardiola. Aquesta bossa, a més! Seria gestionada des del sector privat, i representarien els diners que el o la treballadora rebria en cas de ser acomiadada o de patir una baixa per malaltia o per incapacitat. A més, de no donar-se cap d’aquestes circumstàncies, es podia disposar d’ella com un «complement per a la jubilació»!
És a dir… com no tenen prou en privatitzar els fons de pensions, ara també volen generar fons privats amb el dret a la indemnització i/o protecció per acomiadament improcedent, per malaltia… Avançar en la precarització.
La seua aplicació suposaria la quasi desaparició de la indemnització per acomiadament. Com que totes les empreses, acomiaden o no, han de fer front als pagaments mensuals en els comptes dels treballadors, la motxilla suposa un augment immediat dels costos laborals de totes les empreses (si no és que baixen els salaris… sobretot tenint en compte les «grans» habilitats negociadores de les burocràcies de CCOO i UGT), en la quantia de l’aportació als comptes de cada treballador. Però el seu funcionament dilueix les despeses d’acomiadament (realment el que faria seria socialitzar-les), ja que la creació dels nous comptes afecta a totes les empreses, acomiaden o no, mentre que amb el sistema actual, només afronten el cost d’acomiadar aquelles que ho facen efectivament. A més, facilita financerament els acomiadaments, ja que, en realitzar-se les aportacions al fons gradualment, no existeixen abundants desemborsaments en el moment efectiu de l’acomiadament. Així doncs, ambdues circumstàncies fan que l’acomiadament siga més fàcil i barat.
Per altre costat. A més d’abaratir els costos dels acomiadaments (fonamental ara mateix per a la patronal), amb la seua aplicació es facilitaria l’augment de la mobilitat dels treballadors i treballadores entre empreses, facilitant cessions…
Més implicacions…
Per a què serveix aquest compte?
Com a norma general els i les treballadores percebríem la nostra indemnització d’aquests comptes al nostre nom quan es produís el nostre acomiadament o incapacitat.
Com són les aportacions?
Les empreses aporten cada mes una quantitat a comptes d’estalvi individuals de totes les persones de la seua plantilla. La contribució és de l’1,53% del salari brut mensual del treballador. És a dir… una misèria. Menys diners encara que la misèria que podríem rebre ara mateix per un acomiadament improcedent d’acord amb la contrareforma laboral de Rajoy.
Qui gestiona els fons?
Els comptes són gestionats per entitats privades autoritzades per l’Administració per a aquesta funció. Més diners per als fons privats, per a la banca…
A més, en el Consell de Vigilància de les entitats gestores dels fons hi ha representants dels «sindicats»… és a dir, de les burocràcies i cúpules de CCOO, UGT i potser CSIF i algun altre sindicat dretà, desenvolupant-se la dinàmica corrupta de la gestió per part dels partits polítics i aquestes organitzacions «sindicals» abans esmentades, dels fons socials de les antigues caixes d’estalvis, per exemple.
Què passaria si em canviés de treball?
Teòricament, l’import de cada compte no es perd si es canvia d’empresa voluntàriament, sinó que ens hauria d’acompanyar al llarg de tota la nostra vida laboral.
