Independència · Socialisme – Feminisme · Països Catalans
La construcció del Països Catalans és l’eina a partir de la qual les classes populars hem de poder assolir i conquerir les condicions materials que ens treguin de la misèria i ens assegurin unes vides que valguin la pena ser viscudes. La construcció dels Països Catalans dista molt de la idea romàntica i finalista de marcar a sobre el mapa, amb un altre color, un estat propi. És una lluita material per la supervivència. I precisament per això, l’alliberament no podrà ser si no és a través de l’enderrocament del capitalisme patriarcal. No en va, el trinomi independència, socialisme i feminisme marca l’estratègia de l’Esquerra Independentista, termes indissociables i interdependent per a la nostra lluita. És el que el moviment ha estat defensant des de fa ja molts anys.
I així, els últims temps s’han obert escletxes de batalla contra el règim, amb un estat espanyol que, lluny de morir, s’està reestructurant i està atacant amb especial violència els pocs drets i llibertats que encara gaudim. Ho demostra la seva relació des de l’estat de la crisi de 2008 i, en especial, des de la celebració del referendum de l’1 d’octubre. Però, si filam a través de tanta repressió, veiem que queda clar quin és el camí, perquè, quan tocam les tecles encertades, el règim rugeix.
Per tant, la millor manera de fer fracassar la reestructuració de l’estat espanyol és va avançar en la construcció dels Països Catalans, que no es por fer d’altra manera que exercint sobiranies i configurant espais polítics forts que siguin capaços de mantenir l’embat. Cal exercir sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, reproductiva o cultural. Això ens ha portat, entre d’altres, a la lluita en contra del model turístic, que encarna la pèrdua més gran de sobiranies de l’illa. I tan encertada era la tecla, que la conseqüencia per a Arran ha suposat ser víctima del primer cas repressiu en contra del turisme de la història de Mallorca: demanen un total de 26 anys de presó per a membres de l’organització.
És per això que exercir sobiranies implica que el poble es faci seu el poder polític i econòmic, perquè l’última dècada hem vist com les decisions importants que afectaven el decurs del nostre poble han estat preses sense comptar amb nosaltres. Un model econòmic que juga en contra de les classes populars, un model que ens degrada el territori, amb tones i tones d’asfalt a l’illa.
En aquest sentit, perseguir el canvi implica assumir un gran repte, que és alhora l’única via per aconseguir una vida digna: l’articulació del moviment popular illenc, que lluita avui dia en tots els fronts, però que avança sense rumb estable i sense una cohesió estratègica.
I aquí caldrà combatre les forces autonomistes o no rupturistes, ja que són el garant per mantenir el poder de l’estat basant-se en pactes que ens deriven al colonialisme i a l’explotació. Projectes que venen de la suposada progressia mallorquina o sectors de l’esquerra espanyola, però que quan han estat al govern no han fet sinó ser una extensió del govern espanyol a casa nostra.
En aquests termes, entenem la nostra demanda del dret d’autodeterminació de Mallorca en majúscules i en tots els sentit. Partint de la unitat popular, partint de la suma de lluites dels diferents territoris, des de baix, com a unió dìnteressos populars enfront del projecte imperialista espanyol. Perquè d’acord amb l’exercici de sobiranies encaixem el trencaclosques dels Països Catalans. Des de Mallorca, peça a peça, construïm els Països Catalans!
