Pandèmia neoliberal al nyap d’universitat pública virtual

La COS UB sempre hem defensat una universitat pública al servei de la classe treballadora, que formi persones tot desenvolupant una capacitat d’anàlisi crítica tant a nivell col·lectiu com individual. L’única manera per aconseguir la igualtat d’oportunitats entre les diferents classes socials, almenys en aquest pla, rau en la gratuïtat total de les matrícules universitàries. Per això som frontalment contraris a la gestió actual de la universitat, en què preval la comptabilitat i la mercantilització per damunt de la funció social. La universitat ha de deixar de dependre tant de les matrícules universitàries i l’Estat n’ha d’augmentar el finançament, un aspecte especialment sensible en aquest període atesa la previsió d’un descens de matrícules per al curs vinent. Això també implica haver de deixar de dependre d’ensenyaments de baixa qualitat, localitzats massa sovint al nivell dels màsters per haver estat concebuts sota la lògica del negoci.

La gent d’aquesta secció sindical no hem parat de defensar una universitat pública en què la recerca serveixi per reeixir en els objectius docents que perseguim. Per això fa falta punxar la bombolla especulativa de la recerca actual, un medi en el qual editorials i agències de qualificació universitària actuen com a lobbys tot captant diners públics per publicar i accedir a les seves publicacions. Aquests diners podrien ser destinats a la recerca en si mateixa o a la tasca docent. Per nosaltres, la recerca pública ha de servir les necessitats de la classe treballadora, entenent-hi el bé col·lectiu de la societat com a referent suprem. Això demana un replantejament dels paràmetres socials i polítics a partir dels quals s’organitza aquesta recerca pública. Blasmem el finançament públic d’una recerca innòcua al servei d’uns pocs poderosos grups de pressió acadèmica i empresarial i, també, la reiteració d’una producció científica adreçada exclusivament a satisfer formalment recomptes merament quantitatius amb un interès o ressò social molt relatius.

A més dels greuges que pateix la universitat pública catalana des de fa temps (espectacular infrafinançament, precarietat laboral, nepotisme i menysteniment de l’estudiantat), la reconcentració global de poder i capital (com a crisi social global) aprofundida arran de la pandèmia de la COVID-19 està implicant canvis importants i extremament accelerats que, sota pretext de fer front a l’emergència, poden implantar-se com a modus operandi per a qualsevol temps: discussió sovint nul·la sobre la rellevància de la qualitat docent, aprofundiment de condicions d’explotació del professorat associat i sobrecàrrega de treball de la resta (per la reconfiguració dels continguts docents treballats per a la presencialitat que ara s’han d’impartir per via telemàtica), i simplificació institucional de la figura de l’estudiant, vist com un mer client. En un anterior comunicat del 14 d’abril, la COS UB ja tractàrem d’algunes de les qüestions que es mantenen en el temps: el classisme que significa la diferenciació d’accés digital dins i entre l’alumnat i el professorat, la pèrdua de qualitat de l’ensenyament, la nul·la possibilitat de conciliació familiar i la privatització gradual de la universitat quan els treballadors i treballadores hem d’assumir cada cop més despeses (ordinadors, impressores, internet, llum, aigua, despatx, etc.). Ara bé, al llarg de les últimes setmanes se n’han destapat d’altres:

El funcionament telemàtic de la universitat ha significat una pèrdua de democràcia i un augment penós, sistemàtic, rutinari, de l’opacitat en la presa de decisions de l’equip de govern. Segons el nostre parer, ha estat utilitzat deliberadament per evitar reunions i confrontacions d’alternatives, i precipitar així preses de decisions. Aquesta situació ha atorgat encara major autoritat a l’equip de govern i les comissions permanents, convertint en massa casos la resta de reunions en espais bàsicament sense possibilitat de debat, als quals som cridats gairebé tan sols per ratificar les decisions ja preses amb anterioritat.

Un curs 2020-21 amb més precarització que l’actual. Un altre cop serà el professorat associat i l’estudiantat qui haurà de sostenir la UB, principalment.  No s’ha avançat ni un mil·límetre en la mesa de regularització del professorat associat estructural: ni augment salarial, ni estabilització, ni reconeixement de la feina, sinó perpetuació i cronificació de l’angoixa. De fet, per al curs que ve fins es farà la nova contractació per urgència, sense concurs, humiliant de nou aquell professorat que, en nom del rigor jurídic, al curs passat va haver de fer mans i mànigues per poder concursar.

En referència al PDA de Recerca. D’una manera unilateral s’anul·la el PDA del 2020 i es prorroga el del 2019 a fi d’evitar reduccions docents. En general això perjudica el PDI treballador de la universitat, ja que significa pencar encara més pel mateix sou. El reconeixement dels cants a l’excel·lència de la producció científica queda reduït al no-res sense cap justificació versemblant. L’impacte més negatiu afecta aquell professorat que es troba en les primeres fases de l’estabilització i que, per acreditar-se, publica abundosament i podria reduir docència. Pensem en els lectors que, a més de fer 6 crèdits més que a la resta d’universitats públiques catalanes (on en fan 18),  aquest curs no podran reduir docència. I pensem també en el professorat associat, que ha perdut definitivament el dret a reduir assignatures, tot i tenir sovint prou recerca per fer-ho.

Apel·lem al despertar d’aquest ensopiment crònic del conjunt de membres i agrupaments de la col·lectivitat universitària, i a posicionar-nos lluitant contra la intensificació de l’enèsim embat neoliberal. Si no ho fem ara, ens ho trobarem comptat i decidit ben aviat. L’organització de treballadors, treballadores i estudiants ens donarà la força per aconseguir-ho. Organització, formació i mobilització, aquest és l’únic camí!

Secció sindical de la COS a la Universitat de Barcelona (@COS_UB)