Els Pactes de la Moncloa (octubre de 1977) van ser un acord signat per CCOO, partits polítics i patronals de l’estat espanyol per establir un procés de transició a un suposat sistema democràtic, la famosa ‘transició‘. Uns acords que van suposar la implementació de noves polítiques econòmiques basades en el neoliberalisme; ofegar les múltiples vagues organitzades, neutralitzar el poder obrer, baixada i limitació d’increments salarials, reconeixem l’acomiadament lliure… Tot un seguit de mesures per ‘modernitzar’ l’antic estat franquista en un nou model d’estat com a espai d’acumulació del capital, unes mesures que després al cap dels anys es van anar combinant amb les diverses contrareformes laborals fins als nostres dies. Mesures sempre absolutament perjudicials per a les classes treballadores dels pobles de l’estat.
La greu crisi sanitària que patim en les darreres setmanes ha provocat que acabés d’esclatar una crisi econòmica que fa temps s’estava incubant. Les mesures econòmiques i laborals aprovades com ara els ERTOs sufragats per la Seguretat Social no són una solució per a totes aquelles que no poden treballar durant la crisi sanitària, permeten que les empreses privatitzin beneficis i socialitzin les pèrdues. Han fet recaure tot el pes de les condicions del confinament sobre nosaltres i de forma més concreta i terrible sobre les treballadores més precaritzades per mantenir la plusvàlua de la gran patronal hispànica.
I ara des del govern del règim espanyol volen tornar a fer uns nous ‘Pactes de la Moncloa’ com fugida endavant davant el desolador panorama econòmic de l’estat espanyol. En lloc de derogar totes les contrareformes laborals, la ‘Llei Mordassa’, aturar tots els pagaments essencials (lloguers i hipoteques, llum, aigua i gas…), aturar realment tots els acomiadaments, EROs i ERTOs, declarar una renda universal per a totes les treballadores i treballadors que permeti efectivament aturar l’epidèmia, volen fer una nova operació per a garantir la supervivència del règim de la gran patronal, de la banca, les multinacionals, l’exèrcit, l’església i la monarquia. No podem tolerar que siguem novament la classe treballadora qui paguem aquesta crisi. La nostra vida no és un negoci, organitzem-nos al sindicat i fem front a la misèria que ens ve damunt. Que ningú quedi enrere!
‘La història sempre es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa’ (Karl Marx).
.
Pactes de la Moncloa 2.0. Un nou frau a la classe treballadora?
Vivim temps d’incerteses, dubtes, pors i perills. Portem més de tres setmanes de confinament on la ciutadania i, especialment la classe treballadora, no podem sortir de casa més que per a anar a treballar i per a realitzar activitats estrictament necessàries.
No obstant això, quan sembla que ja estem visualitzant la sortida d’aquest estat d’alarma, podem anar veient també com serà l’etapa postcoronavirus i la manera en què aquesta crisi afectarà la classe treballadora.
En aquesta crisi generada pel virus de la Covid-19 s’han pogut observar dues línies discursives molt diferents i que responen a les estratègies sindicals existents a l’estat espanyol; d’una banda, els sindicats del diàleg social UGT i CCOO, que han acompanyat i avalat les decisions sociolaborals del govern de l’estat i, d’altra banda, la veu del sindicalisme de classe, que ha lluitat des del primer moment per la defensa de la salut i la vida sense que aquesta crisi sanitària hagi de tenir repercussions negatives per a la classe treballadora.
Des que va començar la crisi sanitària hem vist, a més a més de la incompetència del govern de Sánchez Castejón i companyia, la improvisació, l’ocurrència, però sobretot l’elaboració i escenificació de tota una narrativa de naturalització del Règim del 78; la unitat d’Espanya, l’exèrcit de Franco als carrers i la policia i la Guàrdia Civil propagant excessos amb total impunitat.
En matèria sociolaboral, totes les mesures que ha adoptat el govern del tàndem PSOE-Podemos han avantposat els interessos econòmics de la patronal al dret a la vida i a la salut de les treballadores. Van trigar massa a decretar l’aturada de l’activitat econòmica no essencial i, quan ho van fer, tan malament que van deixar escletxes a interpretacions per les quals moltes empreses van continuar en actiu. El fet que les treballadores hàgim de retornar els dies que no hàgim anat a treballar no fa més que evidenciar que les mesures d’aquest govern impliquen que siguem les treballadores les qui paguem les conseqüències de la crisi i que, no obstant això, li surti gratis a la patronal.
Tot indica que el règim del 78 està preparant uns acords d’estat que pretenen tancar la crisi econòmica, social i politicoterritorial de l’estat espanyol. L’objectiu és ben clar: salvar aquest règim instaurat a la mort del dictador per a homologar com a democràtic un estat neoliberal, monàrquic i patriarcal que sustenta en l’opressió de les nacions sense estat el poder de l’oligarquia. Per tot això, en aquesta publicació fem un repàs de què van ser els pactes de la Moncloa i què podria suposar per als pobles i per a la classe treballadora una reedició d’aquests pactes.
Què van ser els Pactes de la Moncloa?
La història oficial ens diu que els Pactes de la Moncloa van ser els acords signats al Palau de la Moncloa durant la ‘transición española‘ el 25 d’octubre de 1977, prenent coneixement i comprometent-se al seu desenvolupament el Congrés dels Diputats l’endemà passat, i el Senat l’11 de novembre, entre el govern d’Espanya de la legislatura constituent, presidit per Adolfo Suárez, els principals partits polítics amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats, amb el suport de les associacions empresarials i el sindicat Comissions Obreres (excepte algunes seccions sindicals del mateix) i el rebuig de la Unió General de Treballadors (que finalment ho signaria) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Hego Euskal Herria i a diferents punts de l’estat serien rebutjats de manera contundent per les diferents forces polítiques i sindicals, a causa de les conseqüències que havien de tenir per a les condicions laborals i salarials de treballadors i treballadores. A través d’aquests acords, tot el franquisme a l’uníson, des dels seus homes més significats fins als seus aparells policials, s’integrava de ple dret al règim democràtic amb una impunitat garantida.
La presència dels Pactes de la Moncloa es va fer evident a l’evolució dels dos grans partits clàssics de l’esquerra espanyola, el PSOE i el PCE. El primer va despenjar de la seva definició el terme “marxista” a instàncies del seu secretari general, Felipe González, quan havia estat ell mateix, al congrés de Suresnes de 1974, qui havia posat l’accent en el seu enfortiment. Similar adequació va escenificar el PCE, que va esborrar del seu capital teòric la paraula “leninisme”. Aquestes circumstàncies van fer possible que Jordi Solé Tura, pels comunistes, i Gregorio Peces-Barba, del PSOE, estiguessin presents en la Comissió Mixta que va redactar el text constitucional espanyol.
Els Pactes de la Moncloa van ser uns pactes on es van establir les bases per a una transició política d’una dictadura a una democràcia burgesa homologada a Europa. Uns pactes que van ser la base per a una suposada reconciliació nacional, on a canvi del privilegi de participar en el repartiment del pastís, la suposada esquerra del Partit Socialista i el Partit Comunista acceptaven la monarquia, una Guàrdia Civil i policia amb les mans tacades de sang, una constitució que imposava un sistema socioeconòmic liberal i la transició exprés de franquistes en “demòcrates de tota la vida”. A canvi de participar en el joc, aquests sectors polítics van oblidar la memòria de les persones assassinades pel franquisme i que seguien enterrades en cunetes, es van oblidar de la lluita per canviar el món i per l’alliberament de la classe treballadora.
El preu que paguem i que continuem pagant les que al seu moment ens vam oposar a aquest procés ha estat molt car. La violència policial, la repressió política i social, la guerra bruta, la corrupció, l’apartheid sindical als sindicats de classe que denunciem aquesta operació i l’explotació laboral que pateix la classe treballadora. Tot això se sustenta en el marc discursiu dels Pactes de la Moncloa, que dividia a “demòcrates” contra “violents” mentre la seva constitució permetia a l’exèrcit ser el garant de la unitat nacional espanyola.
No a un nou frau a la classe treballadora.
Ens vam oposar als Pactes de la Moncloa, vam dir no a una constitució espanyola que empresonava els pobles, legitimava jurídicament un franquisme sense Franco i, envers la repressió i l’apartheid sindical, continuem lluitant per una ruptura real amb el franquisme i per un futur en llibertat per a la classe treballadora i les nacions sense estat com Euskal Herria, Països Catalans, Galiza i Canàries. El sindicalisme de classe i nacional que, entre altres organitzacions, representem LAB, Intersindical Canària, CUT Galiza, Intersindical-CSC i la COS, hem estat des d’un principi a la primera línia del front de lluita contra aquest règim del 78.
Som organitzacions sindicals d’un marcat caràcter sociopolític, que des de l’independentisme hem defensat que la lluita nacional dels pobles i la lluita social per a un canvi de model social i econòmic són les dues cares d’una mateixa moneda. Durant el que la historiografia oficial diu transición, estava en joc si es trencava amb el règim franquista o si simplement tot quedava en una reforma que no anava mes allà de ser una rentat de cara del règim. Els grans partits estatals d’esquerra i dreta al costat dels partits polítics representants de les burgesies nacionals van apostar per la reforma, mentre que les nostres organitzacions vam defensar i lluitem per la ruptura amb el règim. Va triomfar la reforma, gràcies a les renúncies dels partits autodenominats d’esquerres i els partits nacionals de dretes, que van preferir ser cua de lleó abans que lluitar al costat del moviment sindical de classe i les classes populars.
Les renúncies socials, polítiques i sindicals dels sindicats UGT i CCOO van començar amb els pactes de la Moncloa de l’any 1977. En el cas de les renúncies de CCOO i el PCE són molt anteriors a la caiguda del mur del Berlín. Comissions Obreres portava des de 1973 demanant ingressar a la Confederació Europea de Sindicats (CES), procés que va culminar el 1990.
A les nacions sense estat com Euskal Herria, Països Catalans, Galiza o Canàries el moviment sindical de classe i nacional es va configurant a la fi dels anys 70 en el context polític de reforma Vs ruptura. El sindicalisme nacional i de classe sempre va defensar ruptura, dret d’autodeterminació dels pobles i un model sindical de confrontació envers el model pactista i de diàleg social d’UGT i CCOO.
Al cap i a la fi, contra del model sindical pactista i sense capacitat ni voluntat de confrontar amb el capital de la Confederació Europea de Sindicats que representen UGT, CCOO i USO, existeix un sindicalisme de classe, feminista, sobiranista, anti-imperialista i amb una clara voluntat de transformació política, econòmica i social. Un model que representat pel sindicalisme nacional, de gènere i de classe que defensa els principis de la Federació Sindical Mundial: internacionalisme, transformació social, democràtica i de classe i defensora del dret d’autodeterminació dels pobles.
Com el 1977, no al frau!
Quan ja han passat diverses setmanes des de la declaració pel govern espanyol de l’estat d’alarma, ha quedat clar el què des dels sindicats de classe manteníem: que les mesures adoptades pel govern pretenen que sigui la classe treballadora qui pagui les conseqüències de la crisi.
Enfrontar una situació d’emergència sanitària com la que viu mig món amb la pandèmia de la Covid-19 només és possible des d’una perspectiva humanitària i social, mai posant en primer pla els interessos del capital. Des que va començar la crisi sanitària res d’això ha passat. A la incompetència del govern a l’hora d’afrontar la pandèmia li ha seguit l’elaboració i escenificació de tota una narrativa de naturalització del Règim del 78.Aquest relat no és casual. Els laboratoris del Règim saben de què va realment aquesta crisi, coneixen massa bé les conseqüències que vindran i es preparen per a això. Primer van inocular el pànic al poble, perquè aquest es prostrés en una posada en escena de la doctrina del xoc. Ara toca tirar de receptari perquè assumim el mantra de l'”enemic comú”, no escatimant el llenguatge militarista i patrioter espanyol. Tot amb l’objectiu de buscar uns nous acords “nacionals” que emulin als Pactes de la Moncloa i que tanquin la crisi econòmica, social i territorial que sofreix l’estat espanyol. Uns nous pactes on la classe treballadora i les nacions sense estat tornem a perdre contra l’aliança estat-capital.
Els gestors de PSOE i Podemos saben que hi haurà rescat -que anomenaran amb qualsevol eufemisme- i que aquest haurà de ser pagat amb la suor de la classe treballadora. Ells saben que el postcoronavirus serà més cruel que el primer: noves retallades, precarietat laboral, repressió, estat policial, etc.Els acords signats el novembre de 1977 constitueixen la fonamentació d’allò que es va denominar el Règim del 78. L’aliança del franquisme representat per UCD i AP amb el PSOE i PCE va fer possible esborrar d’un cop de ploma la lluita de la classe obrera en dècades, la legitimació de la pesta borbònica, la negació del dret a decidir de les nacions oprimides i, en definitiva, donar-li màniga ampla en accionar dels grans grups oligàrquics fins avui.
Els sindicats de classe de les nacions sense estat diem NO davant l’eventualitat de repetir els nefastos Pactes de la Moncloa. De la mateixa forma posarem tot el nostre esforç i coordinació intersindical per a evitar que, una vegada més, la classe treballadora i els sectors populars paguin els plats trencats d’aquest sistema capitalista agònic que es nega a morir i intenta, a través dels seus nous gestors, reflotar els interessos del gran capital financer.
Coordinadora dels Pobles de la Federació Sindical Mundial. Euskal Herria, Països Catalans, Canarias i Galiza: @FSM_naciones
