Malgrat tot el seguit de desastroses notícies amb les que hem acabat el 2014, i amb les que comencem el 2015, hi ha una notícia que ha passat molt inadvertidament i, que per sort, pot ser-nos de gran utilitat en la llarga lluita que mantenim contra la patronal i els seus representants del govern i/o de les cúpules de CCOO i UGT.
Tot seguit podeu llegir un compendi de les darreres novetats al voltant de la negociació col·lectiva i la contrareforma laboral del règim espanyol.
Sentència del TS sobre la retroactivitat dels convenis
Fa unes setmanes, es feia públic la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ha donat un bon cop a un dels pilars de la Contrareforma Laboral de Rajoy: la fi de la pròrroga indefinida i automàtica dels convenis col·lectius, una vegada “caducats”.
Així, la Sala Social del TS, va decidir que els drets aconseguits i recollits en els convenis col·lectius haurien de seguir vigents malgrat que haguessin caducat i s’hagués esgotat l’any de pròrroga legal sense acord, tal com havia intentat legalitzar la darrera Contrareforma laboral del PP (però que en molts aspectes, no feia més que ampliar la que va aprovar uns anys abans el govern Zapatero).
D’aquesta forma, la Contrareforma laboral del PP aprovada el 2012, va posar fi a l’anomenada ultraactivitat dels convenis. Aquest és un concepte jurídic segons el qual tots els convenis col·lectius quedaven prorrogats, automàticament i indefinida, fins que no s’assolís un acord negociat entre la patronal i els i les treballadores organitzades. Així, la Contrareforma Rajoy va limitar la ultraactivitat a només un any… període que l’empresari podia aprofitar per “congelar” la negociació, i en passar el termini, perdre tots els drets adquirits.
El que va dictar fa unes setmanes el TS, i precisament gràcies al cas d’una empresa del nostre país, és que malgrat que els convenis col·lectius decaiguin en passar l’any de la seva vigència per no haver-hi acord, els drets laborals col·lectius pactats amb anterioritat passen a ser individuals, és a dir, s’integren en el contracte, i per tant, poden ser defensats com a dret assolit. En realitat, els drets que es mantenen vigents són aquells que figuren en els convenis, i que es poden integrar en els contractes, com el salari, la durada de la jornada laboral, els descansos, etc. Dissortadament, no es contemplen altres drets, com les comissions creades a empara dels pactes i negociacions col·lectives, per exemple.
Amb tot plegat, queda molt clar que encara tenim un camí molt llarg fins a aconseguir tombar totes les contrareformes laborals, fins a assolir un autèntic Estatut Obrer i un Marc sociolaboral propi, decidit pel conjunt de les persones treballadores d’arreu dels Països Catalans. Mentrestant, continuarem veient com:
La capacitat de negociació, a favor dels nostres interessos, continuarà minvant
Durant tot el 2013, es van tancar poc més de 2.547 acords, entre patronal i representants sindicals, molt lluny dels 4.167 registrats pel Ministeri espanyol d’Ocupació en 2012 (per no parlar-ne dels 6.016 acords del 2007). Així però, la quantitat de convenis col·lectius aprovats durant el 2014 és menys de la meitat del que era habitual des de l’any 2000, al voltant d’uns 5.500 convenis cada any.
A més, dissortadament, és extremadament significativa la davallada del nombre de persones treballadores afectades a un conveni col·lectiu, ja que si fins al 2011, l’entorn es movia entre els 9 i els 12 milions de persones treballadores, acabarem el 2014 amb poc més de 4.2 milions arreu de l’estat espanyol (poc més d’un milió dels quals correspondran als Països Catalans)
La jornada laboral real continuarà creixent
Una altra conseqüència ben tangible de la maleïda contrareforma Rajoy ha estat el real increment de la jornada laboral (afavorida, a més, per altres circumstàncies com l’alliberament dels horaris comercials, l’increment de la concatenació de contractes a temps parcial o de mitja jornada, etc.)
Així però, amb xifres a les mans, pel que fa a la jornada laboral pactada als convenis col·lectius negociats aquest 2014 que acaba, veiem com durant els nou primers mesos de 2014 es va situar en 1.756 hores anuals, gairebé trenta hores per sobre de 2013 i la major des de 2002!! I mentrestant, les cúpules de CCOO i UGT, continuen signant pactes amb la gran patronal i el govern.
A més, del conjunt de persones treballadores que començaran el 2015 amb un nou conveni col·lectiu, es trobaran com a més de 15.000 empreses dels Països Catalans s’hi treballaran oficialment més de 1.825 hores anuals (segons les xifres del ministeri espanyol d’ocupació… més de 300 hores més de treball que a Alemanya!!)… fet que en alguns sectors pot arribar a representar més d’una setmana extra de feina a l’any.
Les “pujades” salarials, no ho seran pas en realitat
Pel que fa als salaris, la pujada mitjana entre gener i setembre es va quedar en el 0,56%, exactament la mateixa que en 2013. L’últim any abans de l’entrada en vigor de la normativa laboral imposada pel Govern en 2012, l’increment va ser de l’1,98%, encara que llavors l’economia espanyola no presentava les taxes negatives d’inflació que presenta ara.
Es dóna la circumstància que el sector en el qual es van acordar majors pujades salarials entre gener i setembre és la construcció, amb un 1,22%, el doble de la mitjana, malgrat haver estat el més castigat per la crisi. Per contra, els empleats públics subjectes a conveni no van aconseguir esgarrapar més d’un 0,02%, a causa de les polítiques de retallada a les quals s’enfronten totes les administracions.
A la cua d’Europa en matèria de conciliació de la vida laboral i personal
Per acabar amb aquest petit “tast”, donarem només una ullada al grau d’hipocresia i misogínia de les polítiques del PP, i de la patronal de l’estat espanyol… En aquest sentit, només s’està buscant dos objectius fonamentals. D’una banda, tornar a portar les dones treballadores a la llar, i de l’altra, forçar-les a ocupar-se gairebé en exclusiva de les tasques reproductives (“facilitat” amb l’augment de les jornades laborals reals), i d’atenció a les persones dependents en el si de les unitats familiars (mitjançant l’impagament de les ajudes, les privatitzacions, etc.)
A la pràctica, es comprova com les dones treballadores acaben arrossegant la major part de la responsabilitat de la llar, acumulant-hi un plus de feina superior als homes, patint de menys temps de descans, més estrès i angoixa, etc. Així, segons una enquesta mundial feta per la consultora Nielsen l’any 2011, les dones treballadores de l’estat espanyol són les més estressades de tota la UE.
Centre d’Estudis Sindicals – CES
Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans
