El passat 24 d’abril s’esfondrava un edifici de nou plantes a Bangla Desh (veure comunicat), el qual acollia cinc tallers de confecció de roba destinada al mercat europeu i nord-americà. El resultat d’aquest desastre fou la mort de mil persones, enterrades entre la runa i més de dues mil ferides. El dia anterior les treballadores havien avisat de les enormes esquerdes que ja s’hi divisaven, però les ordres foren clares: s’havia de seguir treballant. Malauradament no és un fet aïllat, des de 2006 a Bangla Desh han mort més de set-centes treballadores de la confecció en incendis o esfondraments d’edificis en mal estat, on la despesa en mesures de seguretat no entra en la planificació econòmica que exigeix el mercat.
Cap empresa pública o subvencionada a través dels impostos públics ha d’establir relacions comercials, i per tant potenciar l’enriquiment, amb empreses que no compleixin les més estrictes normes quant a matèries laborals i de seguretat i salut. La COS d’autobusos de TMB exigeix, des de la responsabilitat i la reprovació més absoluta, a TMB en el seu conjunt o per separat (TB) que acabi amb el contracte a través del qual El Corte Inglés subministra la roba de treball a tot el personal. Cap treballadora hauria de vestir roba que està tacada de sang i explotació laboral per l’enriquiment d’uns pocs.
Des de finals del segle passat, mentre als Països Catalans el sector tèxtil es veia avocat una forta crisi, amb el conseqüent tancament de fàbriques, una crisi perpetrada per la UE, les empreses tèxtils més importants dedicaven recursos als sectors com els de “més valor afegit“, com poden ser el disseny i la comercialització, els països asiàtics veien augmentar la seva importància com exportadors de peces de vestir, convertint Bangla Desh en el segon país amb més exportacions en aquest àmbit, ocupant el 80% de les exportacions nacionals i mantenint una de les mitjanes salarials més baixes del món per a les seves treballadores. És la dinàmica de la divisió internacional del treball, que conjuntament amb l’espoli i abaratiment dels recursos energètics, han permès desenvolupar un sistema i un món regulat per la dinàmica del capitalisme, on el valor de les persones depèn de la seva capacitat de consum solvent o del grau de necessitat de la seva mà d’obra.
