Resulta impossible situar l’esdeveniment de campanyes semblants sense remetre al procés colonial a què ha estat sotmesa la societat valenciana des de l’ocupació militar perpetrada per les tropes de Felip V fins a l’actualitat. Per això sobta l’actitud d’aquells que apel·len a l’Alemanya nazi per reconèixer processos d’exclusió social semblants als imposats sobre les classes populars valencianes. No cal recórrer a l’Alemanya nazi: la imposició d’un model de societat de classes capitalista ha estat paral·lel, al País Valencià, a la castellanització política i cultural forçades dins tots els àmbits socials, dels quals l’educació n’és un exemple evident. Que l’any 2013 més de 120.000 alumnes valencians no puguin exercir el dret d’estudiar en la seva pròpia llengua situa les veritables dimensions d’una tragèdia social invisibilitzada sota la quotidianitat de l’etnocidi sofert pel País Valencià. I aquests processos han tingut lloc des de les pràctiques de l’exclusió.
Com es poden debatre racionalment les implicacions de la llibertat de càtedra en una societat a la qual li és negat el seu dret a estudiar, aprendre i relacionar-se en valencià en tots els nivells de l’ensenyament, des de les escoles bressol fins a les universitats?
Per aquestes raons la COS crida el poble valencià a plantar cara contra la imposició de polítiques i legislacions educatives que són filles no sols del feixisme espanyol i dels 35 maleïts anys de transició al no-res que portem suportant, sinó de segles de totalitarisme. No ens arronsarem ni davant de campanyes macabres, ni davant de la repressió, ni davant dels interessos infaustos d’una burgesia valenciana profundament classista i espanyolista que advoca per transferir recursos públics a l’educació privada i que situa els seus beneficis econòmics com l’únic referent de la seva acció política. Els infants de casa bona de Nuevas Generaciones no són ningú, absolutament ningú, per alliçonar-nos entorn de l’adoctrinament. Hem resistit al llarg de 300 anys el seu adoctrinament: ni els ha funcionat ni els funcionarà. I n’estem fartes. Ho deia l’Ovidi: ‘Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent. Les molles volen al vent.’
Per defensar l’educació pública i l’emancipació social, la lluita és l’únic camí.