Anàlisi de la lluita per les pensions als Països Catalans (al sud de l’Albera).
L’estat de la qüestió
El capitalisme patriarcal és un sistema criminal que genera la precarització de les condicions de treball, injustícies i desigualtat. Un sistema en el qual menys d’un 1% de la població mundial posseeix més del 50% de la riquesa global, mentre un 57% només en posseeix el 2%, ha de ser enderrocat. Perviu a través de la mentida i la manipulació, i a través d’una ideologia en la qual l’individualisme i la competència, junt amb la fal·làcia de què el treball dur, i dir-li amen al patró et pot fer progressar.
Quan una persona no és productiva per al capitalisme és una càrrega. Aquestes persones “improductives” som les persones grans i les persones amb diversitat funcional. A algun capitalista, de tant en tant, se li escapen frases memorables com la de Christine Lagarde, actual cap del BCE, “la gent gran viu massa anys, caldria fer quelcom”.
Les pensions, tant les contributives, com les no contributives (de jubilació, viudetat, orfandat, ajut familiar, “invalidesa”, etc.), així com les rendes garantides, són un escenari clar en la lluita de classes.
La immensa majoria de pensions contributives són del règim general de la Seguretat Social, o dels règims especials (del camp o de les treballadores de la llar), és a dir, de classe treballadora; les no contributives són totes.
La batalla central del sistema se centra en les pensions de jubilació, perquè representen a la majoria de pensionistes i a la major part del cost total de les pensions, i per això són les que han patit les reformes al llarg d’aquests més de trenta anys.
Bàsicament s’han produït en cinc fronts:
· La revalorització, que ha passat de ser referenciada a l’IPC a ser del 0,25%, i després de 2 anys d’augment de l’1,6% i del 3% de les mínimes, i un augment del 0,9% enguany, a quedar subjecte a negociació en els PGE (Pressupostos Generals de l’Estat) com és ara. Aquesta afecta a tots els tipus de pensions.
· El període de càlcul de les pensions de jubilació, que ha passat en quaranta anys de calcular-se sobre els darrers dos anys de vida laboral, als darrers 22 enguany, i als darrers 25 al 2023; i es parla de què es calcularà sobre tota la vida laboral.
· L’edat de jubilació, que enguany és als 65 anys i 10 mesos, el 2027 serà als 67, llevat de les persones que hagin cotitzat trenta-vuit anys i mig.
· El mínim d’anys cotitzats per tenir una pensió contributiva de jubilació, que va passar de 5 a 10 anys, i de 10 a 15 actualment.
· La supressió de la jubilació anticipada als 60 anys, que passa a ser possible, llevat d’alguns col·lectius, a dos anys abans de l’edat legal amb penalitzacions.
Totes aquestes mesures es justifiquen oficialment pel dèficit del sistema de la Seguretat Social. En aquest moment, la Seguretat Social, oficialment, li deu a l’estat 50.000 milions d’euros. Però en realitat el ‘Tribunal de Cuentas‘ diu que el sistema de la Seguretat Social ha assumit despeses que hauria d’haver assumit l’estat:
· El complement per a les pensions mínimes contributives.
· Les pensions no contributives.
Ho quantifica en 100.000 milions d’euros. Amb la qual cosa els comptes reals indiquen que realment és l’estat qui li deu 50.000 milions d’euros a la Seguretat Social, que, si els pogués recuperar, tindria un superàvit de 50.000 milions d’euros, Així doncs tenim un dèficit fals.
Alternatives de classe
I l’estat s’agafa a aquest dèficit per fer reformes de les pensions que van en una sola direcció, la de «reduir despeses».
En economia només hi ha dos camins per equilibrar un dèficit: reduir despeses o augmentar ingressos. Per què l’estat espanyol no ha pres ni una sola mesura per tal de millorar els ingressos de la Seguretat Social?
Perquè l’augment dels ingressos de la Seguretat Social, és a dir, de les cotitzacions, s’hauria de fer mitjançant l’augment de salaris i la millora de les condicions de treball. Per això, la lluita per unes pensions dignes forma part indestriable de la lluita de classes. Perquè l’única manera d‘acabar amb les retallades de les pensions és augmentar els salaris i millorar les condicions de treball de la classe treballadora que, insistim, és la que aporta la major part dels ingressos a la Seguretat Social. Dit d’una altra manera la millora dels ingressos vindria via retallada de beneficis empresarials.
A tall d’exemple exposem una sèrie de mesures que farien pujar els ingressos de la Seguretat Social.
· Reduir la jornada de treball sense reduir els salaris produiria millors condicions de vida per a les treballadores, possibilitat de conciliar millor la vida laboral i familiar i, alhora, produiria la creació de nous llocs de treball, tot reduint l’atur i, també augmentant el nombre de cotitzants a la Seguretat Social, l’estalvi en subsidis i l’augment de cotitzants i import de les cotitzacions. L’horitzó irrenunciable ha de ser la jornada de 30 hores setmanals sense reducció salarial.
· Augmentar el salari mínim: No només beneficia als i a les treballadores en actiu sinó que produeix un augment d’ingressos a la Seguretat Social.
· No fer hores extres sense cobrar (ni cotitzar): Treballar sense cobrar és treball esclau. Però, alhora, aquestes hores no remunerades són hores no cotitzades.
· Acabar amb els falsos autònoms: La llei diu que si un treballador factura més del 75% del total a un mateix empresari, cal assegurar en règim general, igual que en la no remuneració de les hores extres, es tracta de complir la llei.
· Acabar amb les mitges jornades fraudulentes: Les remuneracions en negre són una estafa per al treballador, que després cobrarà una jubilació menor, i per a la Seguretat Social que no rep les cotitzacions de les hores no declarades.
· A igual treball igual salari: El fet que les dones cobrin menys que els homes no només és discriminatori sinó que minva ingressos en cotitzacions pels sous inferiors de les dones, a més que la discriminació continua perquè en el moment de jubilar-se la jubilació és menor.
· Que la cotització a la Seguretat Social es faci sobre tots els ingressos de la nòmina: Avui en dia el topall sobre el qual es cotitza és de 4.070 euros, de manera que tot el que superi aquesta quantitat no es cotitza. Cotitzar sobre tot el sou (pensem en executius que poden guanyar 100.000 € al mes) seria de justícia. De fet així és en el cas de tota la classe treballadora, que cotitzem sobre tots els nostres ingressos.
· Que les treballadores de la llar passin al règim general de la Seguretat Social: Estava previst el 2019 i ara ho està el 2023.
· Regularitzar les persones sense papers i derogar la llei d’estrangeria: Totes aquestes treballadores que cobren en negre cotitzarien a la Seguretat Social. Acabaríem amb una injustícia perquè cap persona pot ser il·legal, les vides de les companyes migrants deixarien de ser precaritzades i, alhora, augmentarien els ingressos a la Seguretat Social.
Cal dir també que les despeses, tant d’estructura com de personal, del ‘Ministerio de Seguridad Social‘ els paga la Seguretat Social no pas els Pressupostos Generals de l’Estat, és l’únic Ministeri que té aquest finançament.
El règim del 78, en defensa de la burgesia, pretén devaluar les pensions, que ens jubilem cada cop més tard i en pitjors condicions d’acord amb un dèficit que és fals, pel que hem dit, renunciant fins i tot a fer complir la llei als patrons, i renunciant a la distribució del treball, les equiparacions salarials i la regularització de les persones migrants.
Ara han tret un segon argument a través del guardià de les essències del capitalisme, el ‘Banco de España‘. Fa pocs dies es va despenjar tot dient que les persones que s’han jubilat a partir de 2017 per cada 1000 euros cotitzats en cobren 1740. Contra aquesta afirmació hi ha un únic i clar argument, el sistema públic de pensions de l’estat espanyol és, legalment, de repartiment, la qual cosa vol dir que és un sistema basat en la solidaritat de la classe treballadora. Les persones en actiu, amb les seves cotitzacions, paguen les pensions.
Això no va de quant cotitzo i quant em paguen, això seria un sistema de capitalització. Això va de treballar per pagar les pensions i que, quan jo sigui pensionista, les companyes que treballen generin els recursos per pagar la meva pensió. Aquests números del Banc d’Espanya no són els de la classe treballadora.
A més el Banc d’Espanya es fa trampes al solitari. Calla davant multitud de companyes que cotitzen un grapat d’anys i moren abans de cobrar cap pensió, o vídues que moren aviat, o persones amb “incapacitat “que moren aviat perquè estan malaltes.
N’hi ha moltes companyes que aporten molt més del que després reben, però repetim-ho, no és el nostre debat ni els nostres números.
Ara tenim diferents “globus sonda”, facilitar l’allargament incentivat de la vida laboral i penalitzar més les jubilacions anticipades, ens hi trobaran davant, com ens trobaran de cara en la implementació de la reducció de pensions d’acord amb l’esperança de vida, mesura prevista pel 2019 que s’ha ajornat per abans del 2023. I ens trobaran davant d’ells contra tot intent d’afavorir els plans de pensions privades.
Per totes aquestes raons cal que les persones pensionistes ens organitzem. Saludem l’existència de la Marea Pensionista, però cal, alhora, que les pensionistes ens organitzem en els sindicats de classe i combatius.
Creiem en els objectius polítics de la COS: la independència dels Països Catalans, enderrocant el capitalisme patriarcal, tot construint-hi la Societat Socialista.
Creiem en la seva estratègia: ni ERTO, ni alliberades, ni acomiadaments. Lluita constant contra la precarització i per la millora de salaris, reducció de jornada laboral i millora de condicions de treball.
Només lluitant contra els estralls de la patronal, el règim del 78 i el capitalisme podrem tenir unes pensions i unes vides dignes com a pensionistes. Ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer.
Per això creem la Sectorial de Pensionistes de la COS, perquè volem treballar menys, treballar totes, repartir la riquesa. Ho aconseguirem juntes les treballadores en actiu i pensionistes sigui quin sigui el nostre origen perquè som una sola classe, la classe treballadora.
