QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS !!! (diem els obrers) TURURUT… !!! (diu el Capital i el Govern)

quelacrisilapaguin-seusdiners

Prou de retallades de drets socials! Prou de baixades salarials i de les pensions!
NO A LA REFORMA LABORAL DEL PSOE-CCOO-UGT-CEOE-PP…!!

 

Els intents dels diferents governs per tal de suavitzar el efectes de la profunda crisi del capitalisme mundial, mitjançant l’injecció massiva de diner públic en les economies dels seus respectius països, ha arribat al seu fi.

Amb el primer senyal d’alarma, donat per Grècia, els especulatius mercats financers internacionals han començat a castigar les emissions de deute dels governs occidentals. El més proper, l’espanyol, amb l’escandalosa xifra de prop de 5 milions d’aturats a tot l’estat, més d’1.500.000 dels quals als Països Catalans, (veieu les nostres previsions en l’article “Augment de l’atur per al 2009” publicat al web de la COS, el 5 de gener del 2009) i un 11,4 % de dèficit públic durant l’any 2009, està notant, també, la fugida del capital escanyapobres internacional.


Fins a tal punt és ridícul i escandalós el sistema capitalista  que ha arribat a crear una situació en la qual els mercats financers, que han rebut ajudes públiques multimilionàries en l’últim any, especulen contra els estats que precisament han donat aquestes ajudes, pel risc d’impagament del deute dels mateixos. Els està be: “Roma (l’Imperi del Capital), davant dels seus interessos, no paga a traïdors”, els hi podríem recordar.

El govern del PSOE ha claudicat davant les insaciables pressions del capital financer –ben representat(s) en els organismes polítics-econòmics de la Unió Europea- i ha endegat un programa salvatge de retallada de drets, fent caure sobre les classes treballadores i populars el pes del deute públic i de la crisi.

Unes retallades històriques que afecten, principalment, a tres blocs:

  • Reducció dràstica de la despesa pública.
  • Retallada de les pensions.
  • Reforma (a la baixa) dels drets laborals.

La reducció de la despesa pública.

La primera mesura és la posada en marxa d’un pla d’austeritat pressupostari per al conjunt de les administracions públiques. Segons fonts governamentals, la retallada serà propera als 50.000 milions d’euros durant tres anys (2010-2012) i afectarà a totes les despeses amb excepció de les partides socials (“per a protegir als més febles”, diuen), i les d’educació i investigació i desenvolupament, que estan considerades estratègiques per al futur de l’economia.

Aquesta retallada pressupostària suposa una important volta de cargol respecte als plans anteriors. Al novembre passat, el secretari d’Estat d’Economia, Carlos Ocaña, estimava les necessitats d’ajustament en 30.000 milions d’euros. L’objectiu de la retallada és ajustar-se al Pacte d’Estabilitat de la Unió Europea , que exigeix rebaixar el dèficit públic fins al 3% del PIB en 2013.

Parlar d’austeritat pressupostària en les “administracions públiques”, es parlar de  l’Administració Central, de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Com que els ajuntaments, ja ho sabem, tenen poc marge de maniobra la retallada es tindrà de pactar entre el Govern Central i els diferents Governs Autonòmics. Ben segur que s’hi veuran afectats els sous dels funcionaris i les inversions i serveis.

La retallada de les pensions.

Les “fórmules màgiques” que el Govern ha trobat per a aplicar aquesta mesura és ben senzilla: fer que la gent tingui que cotitzar més anys per a cobrar la pensió i baixar, en la mesura que els sigui possible, les quanties, els beneficiaris i les modalitats de les mateixes.

Molt s’ha parlat –i es parlarà- de la proposta d’allargar l’edat per a cobrar la jubilació als 67 anys (penalitzant, clar, les jubilacions “voluntàries” abans d’aquesta edat i incentius fiscals per als qui vulguin treballar per sobre de la mateixa) i de la modificació del període d’anys cotitzats per al càlcul de la pensió (passant dels 15 actuals a 17).

Contrasten aquestes mesures amb les que s’apliquen als parlamentaris polítics. Els “representants del poble” s’autoconcedeixen, per unanimitat, unes pensions màximes a  partir de l’edat de jubilació encara que només hagin cotitzat 11 anys. I que, amb tant sols 7 anys d’exercici, puguin rebre el 80 % de la base reguladora de la seva pensió, mentre que la resta de cotitzants a la Seguretat Social tinguem d’esperar, en canvi, fins els 15 anys per a aconseguir, just, la meitat d’aquesta base. Veritablement, indecent i immoral.

Crisi del sistema de pensions ?. Se’ns diu que el sistema de pensions entrarà en crisi perquè viurem més anys. Veritablement el problema vindrà perquè hi hauran molts vells i pocs joves ?. El que caldria seria fixar-se en la proporció de població activa (de gent amb treball) i no en el nombre de jubilats. El problema és en el mercat de treball, en el gran nombre de gent sense feina, no en les pensions.
També, diuen, que els números no quadren: que cal ajustar els ingressos a les despeses, per tal d’assegurar el futur del sistema de pensions. Les actuals pensions es paguen amb les cotitzacions actuals, però no ha de ser, necessàriament, sempre així. Perquè ha d’estar equilibrat –tant entra, tant surt- el pressupost per a les pensions ?. Que potser ho està el de l’Exercit ?, I el de la Casa Reial ?, I el d’Educació  o Sanitat ?. Totes les partides socials son, a efectes comptables, deficitàries. Perquè, només, ha d’estar equilibrada la de les pensions ?   

Es proposa, també, en l’actual intent de reforma l’eliminació o minva i noves reglamentacions (bàsicament augmentar els requisits d’accés) per a les pensions d’incapacitat, orfandat i viduïtat.


Deuen pensar que aquestes pensions son, com una mena de “caritat”, per als pobrets invàlids, vídues i orfes… que poden donar o no, com si dels captaires de la porta de les esglésies es tractés. Aquestes pensions, com les de jubilació, son fruït de les cotitzacions d’empresaris i treballadors; de la lluita de molta gent, des de fa molts anys, en favor de la protecció i la justícia social; d’això que, quan els convé, anomenen “seguretat social” o “l’estat del benestar” i un objectiu històric del sindicalisme: el dret a unes prestacions dignes per a quan siguem vells, per als possibles viudos/es,  per a quan no puguem treballar per invalidesa o malaltia i, si és el cas, per als nostres orfes. Que no ho oblidin, especialment els “companys” de CCOO i UGT, quan ho discuteixin –segons sembla que vol el govern, el proper mes d’abril- en les reunions del Pacto de Toledo.  

Reforma laboral.

El plantejament del govern proposat en el document “Línies d’actuació en el mercat de treball per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el marc del diàleg social” és ben concret, en el mateix s’hi planteja una “dura” reforma laboral. El document presentat pel govern, als “agents socials” (CCOO, UGT i CEOE) inclou les bases per a una forta retallada de drets dels treballadors que es concreta en:

  • L’abaratiment de l’acomiadament.
  • La restricció de la negociació col·lectiva.
  • El paper de les ETTs com substitutes de l’INEM.


Sobre l’abaratiment de l’acomiadament, cal recordar que la indemnització de 45 dies per any treballat (que pot arribar a 3,5 anys de salari com a màxim) és en cas exclusiu d’acomiadament improcedent, és a dir, en cas d’acomiadament sense causa o injustificat. Però això no vol dir que el cost d’acomiadament a l’estat espanyol sigui aquest per a l’empresari, ja que l’acomiadament és lliure i són 45 dies d’indemnització si l’empresari acomiada per capritx, sense motiu i sense una causa real. En aquest país desgraciadament per als treballadors es pot acomiadar per 0 euros d’indemnització (cas d’acomiadament disciplinari) o per 20 dies per any treballat (1 any de salari com a màxim) en cas d’acomiadament objectiu per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció. És precisament en aquest tipus d’acomiadament on el govern planteja en el seu document el següent: “(…) és obligat obrir una reflexió sobre si no resultaria més eficient per al funcionament del nostre mercat de treball, reforçar i racionalitzar, com assenyala la lletra de l’Estatut dels Treballadors, el principi de causalitat de l’acomiadament mitjançant una més clara distinció entre acomiadaments disciplinaris i acomiadaments econòmics i, particularment, la diferenciació entre el caràcter procedent i improcedent d’aquests últims.” Mitjançant aquest paràgraf es fixen les bases per a negociar un abaratiment de l’acomiadament per mitjà de revisar les causes del mateix i facilitar a l’empresari que pugui acomiadar més barat de forma real i efectiva.


La patronal s’ha queixat sovint que la jurisdicció laboral posa moltes traves per a reconèixer l’acomiadament objectiu, ja que obliga a una sèrie de garanties de protecció del treballador i també de justificació raonada que la mesura no és arbitrària per part de l’empresari. En aquesta proposta, el govern proposa de forma obligada negociar com desprotegir al treballador i assolir per a l’empresari una major facilitat per a acomiadar a baix cost. De dur-se a la pràctica en aquest direcció deixaria sense protecció a tots els treballadors sense excepció, tant actius com no actius.

Així mateix, el govern obre una altra porta per a abaratir l’acomiadament mitjançant l’ampliació del contracte de foment de l’ocupació a d’altres col·lectius  a més del que ja existeix per als parats de 30 a 45 anys; un contracte que té 33 dies d’indemnització en cas d’acomiadament improcedent (2 anys de salari com a màxim). Concretament diu el següent: “examinar les possibilitats d’ampliar la utilització d’aquesta modalitat contractual “.

Un altre aspecte conflictiu és la proposta de  creació d’un contracte únic per a les noves ocupacions que permeti una indemnització per acomiadament creixent segons l’antiguitat de l’empleat. És a dir, la compensació variaria. Seria de 12 dies per any treballat si es té un any d’antiguitat. Aniria augmentant a raó de dos dies per cada any d’antiguitat fins als 36 dies, amb una indemnització màxima de 12 anys. Aquest contracte únic – diuen el qui el defensen- “Beneficia als més joves, el col·lectiu d’entre 16 i 35 anys, i als desocupats. No afecta els drets adquirits pels treballadors indefinits. Ni suposa un cost significatiu en cas d’acomiadaments per a les empreses”. No tot és positiu. Els treballadors amb contractes indefinits poden veure’s parcialment afectats. Es reduiria la seva indemnització entre un 0,1% i un 12% si són acomiadats després de 10 anys, ja que al trobar  un altra ocupació estable, la contractació es pactaria mitjançant aquest model de  contracte únic.

Pel que fa a la restricció del dret dels treballadors a la negociació col·lectiva, en un context de crisi general, d’atur massiu i por a perdre el lloc de treball, l’instrument de la negociació col·lectiva per sector, territorial i per empresa aglutina als treballadors com  a classe i reforça la unitat del moviment obrer més enllà del límit estret del propi centre de treball.

Doncs bé, el govern també vol tocar la negociació col·lectiva i insta a la patronal i  els sindicats al següent: ” La negociació col·lectiva presenta problemes a Espanya des de fa anys, com són, sumàriament, els següents: l’atomització de la negociació col·lectiva; la deficient articulació entre els diferents nivells de negociació -convenis sectorials, territorials i d’empresa- (…) Les mesures de flexibilitat interna negociada entre les empreses i els representants dels treballadors per a millorar l’adaptabilitat, la mobilitat i la productivitat haurien de ser el terreny a explorar per a trobar els equilibris indispensables.” Amb aquest paràgraf es fixen les bases per a negociar la desaparició dels convenis provincials de ram, instruments bàsics d’agrupament per sectors dels treballadors de diferents empreses i aprofundeix l’atomització de la classe obrera a l’hora de lluitar de forma general en defensa de les condicions d’ocupació i treball.

Es relega la negociació col·lectiva a l’àmbit d’empresa que en la pràctica és un “salvi’s qui pugui”, introduint la competència entre les mateixes per a reduir les condicions de treball forçant, en un context d’atur massiu, a la pèrdua de drets dels treballadors en les empreses amb menys força laboral i sindical. El fet resultant d’aquest retallada en la negociació col·lectiva, només pot ser unes relacions laborals a la carta per a l’empresari i una forta reculada dels drets laborals dels treballadors
de forma general, màxim en l’actual context d’atur creixent i de crisi del capitalisme.

El paper que es vol donar a les ETTs. Per acabar, en aquesta proposta de reforma presentada pel govern, s’avança la possibilitat de penalitzar els contractes temporals i perseguir el frau en els mateixos, una opció positiva, però al mateix temps planteja que les Empreses de Treball Temporal ETTs -amb ànim de lucre- entrin en els serveis públics d’ocupació (INEM) el que significa en la pràctica l’inici de la seva privatització i, per tant, una major precarització i pèrdua de drets de les relacions laborals.
Les bases de negociació, continuen en el document del govern, amb més atacs als treballadors, com pretendre un contracte a temps parcial amb menys garanties, seguir amb la pressió d’inspecció contra els treballadors que es donin de baixa per malaltia o introduir EROs temporals de suspensió més ràpids i això és important, sense la possible revisió de l’autoritat administrativa de l’expedient presentat per l’empresari, pel que també és una via per a reduir el salari del treballador de forma fraudulenta sense que s’albiri cap garantia clara de manteniment del lloc de treball en el futur.

Un cop més ens volen entabanar. Volen que els plats trencats, els paguem nosaltres. I això és inacceptable.

En primer lloc, perquè els treballadors no tenim cap responsabilitat en aquesta crisi i, per tant, no tenim perquè pagar-la.
En segon lloc, perquè culpabilitzar a les relacions laborals de l’escandalós atur existent és una injustícia, que ja estem farts d’escoltar, perquè exculpa als veritables responsables d’aquesta crisi que no són altres que els especuladors i els banquers.
En tercer lloc, perquè només es pretén desprotegir als treballadors amb l’excusa de crear ocupació, quan aquesta depèn, fonamentalment, del grau de creixement de l’activitat econòmica.

Només amb la nostra organització i amb la mobilització general podem fer front i aturar aquests atacs.
Cal una Vaga General que freni el xantatge empresarial, la destrucció massiva de llocs de treball i que reivindiqui que es penalitzi la temporalitat.
Que s’elevi la indemnització de forma important en l’extinció dels contractes temporals, a més de seguir en la línia que el treballador sigui qui triï entre el treball i els diners en cas d’acomiadament improcedent i no com ara que tria l’empresari, tot i que sigui ell el qui acomiada sense motiu.
Que reforci la negociació col·lectiva i la defensa dels drets i les pensions dels treballadors i les seves famílies.
Però sobretot, és necessari reivindicar que, per a crear ocupació, cal treure els diners d’on son, del capital financer i la banca i que els governs centrals i autonòmics vetllin per la garantia dels drets i el progrés del poble a qui diuen servir.

Febrer de 2010 – Països Catalans

Coordinadora Obrera Sindical – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans