LA VAGA ÉS LA NOSTRA MILLOR ARMA

El 27 de maig el Parlament espanyol aprovà el famós “plan de ajuste” del PSOE. L’escenificació de l’enèsima traïció a la classe treballadora va incloure la necessària abstenció de la dreta principatina, representada en Convergència i Unió. Tot plegat, un espectacle prèviament assajat i on la immensa majoria d’actors –del sí i del no- sabien perfectament quin paper representar per tal que l’ajust s’aprovara sense semblar que aquella reunió parlamentària no servia per res més que per mantindre entretingut al personal.

La sobirania del poble és un principi essencial de qualsevol sistema democràtic; en la democràcia burgesa, eixa sobirania es transforma en elecció periòdica de representants. Aquest no és el meu ideal de democràcia, tanmateix, hom espera que almenys els seus màxims defensors se la creguen. El problema comença quan un estat teòricament sobirà -ja siga espanyol, grec o italià- descobreix que té les mans completament lligades per afrontar un situació econòmica i social com la que actualment ens afecta. Aleshores es descobreix que el color del govern, i de la majoria parlamentària, és una qüestió més aviat estètica en aquest sentit, ja que al cap i a la fi l’estat, l’ordre constitucional, tot el sistema democràtic, ha renunciat a exercir la seua independència en matèria econòmica. En altres paraules, queda en evidència que en qüestions importants no governen els representants triats pels pobles de l’estat, governa  el capital.

En efecte, són el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea, dues institucions supranacionals sense cap besllum democràtic, les que han dictat als governants europeus les passes a seguir i aquests han obeït (i obeiran, que açò no ha fet sinó començar). No ens enganyem, PP o CiU, per assenyalar dos partits claus de l’estat espanyol, hagueren fet exactament el mateix malgrat les aparences, i de fet, les seues crítiques mai han sigut de fons. I hagueren fet el mateix perquè no depèn d’ells, perquè en el capitalisme global no existeix la sobirania dels estats. Els causants de la crisi són els mateixos que ara dicten les receptes per eixir d’ella, i aquestes no són altres que aprofundir en el neoliberalisme. És com si hom té una malaltia coronària, rep un esglai fort, i el metge li diu que per tal de sanar ha de triplicar la dosi de cigarrets diària. Li faríem cas?. 

Aquells que dia si, dia no, s’enrotllen la rojigualda i apel·len a la Constitució per tal de combatre als independentistes, no tenen cap problema per renunciar al principi bàsic d’aquesta: la sobirania nacional. Cap espanyolista s’ha esverat per les imposicions del capital internacional. Els Països Catalans n’hauríem de prendre nota d’aquesta situació: dins el capitalisme no existeix la sobirania, dins l’Europa del Capital és impossible accedir a una independència real.

El proper dia 8 de Juny hi ha convocada una vaga del sector públic als Països Catalans. No de bades, “l’ajust” del PSOE afectarà directament al salari de centenars de milers de treballadors i treballadores de les diferents administracions de l’estat espanyol al nostre país (central, autonòmica, municipal). Tanmateix, les retallades també afectaran a les desenes de milers de persones dependents i als ingressos dels milions de pensionistes dels Països Catalans, bona part dels –i sobretot les- quals viuen per baix del llindar de la pobresa. A més d’això, s’anuncien grans retallades d’inversió estatal que afectaran entre altres a l’educació i la sanitat públiques, i degradaran la qualitat dels seus serveis de manera decisiva. Però com he explicat abans açò només és el principi: el govern espanyol ha anunciat que la reforma laboral es farà sí o sí. Reforma del mercat laboral, per a qui no ho sàpiga, és l’eufemisme que fan servir capital i govern per dir que als i les treballadores ens retallaran els drets socials i, en definitiva, que ens deixaran més indefensos que mai davant l’empresa. Ens volen fer pagar els efectes d’un sistema que mai ens ha beneficiat. 

Així  doncs, no podem entendre la vaga del dia 8 de Juny com una vaga sectorial. Amunt hem explicat que les mesures presses pel govern espanyol no afectaran només als funcionaris, com interessadament s’ha volgut fer veure. Però és més, el mateix govern confessa que açò només és el principi dels “sacrificis” que ens volen imposar, i per tant cal que tots i totes ens mobilitzem per tal de demostrar que no anem a cedir en els nostres drets. 

En definitiva, el dia 8 de juny cal donar una resposta de classe, contundent, ja que només ens venceran si no estem units i unides, perquè els i les treballadores som necessaris per al capital però el capital i també els zapateros, rajoys, montilles, camps, antichs i zarcozys, són totalment  prescindibles per als i les treballadores. 

Als centres de treball alguns companys i companyes han manifestat dubtes davant les properes mobilitzacions. Els capitalistes, els mitjans de comunicació de masses i l’estat, han aconseguit inculcar cert sentiment de culpa entre la nostra classe mitjançant campanyes com “esto lo arreglamos entre todos” i apel·lant al “patriotisme” (d’estat, s’entèn).  Entre alguns companys se sent allò de “tots hem de posar el nostre granet d’arena”. Però alerta, a hores d’ara, en plena crisi, la banca i el gran capital continuen enriquint-se a costa nostra. Els governs d’Europa han assegurat la seua posició preeminent injectant-los diners públics. Aquest “fons de garantia” és el principal responsable del deute generat a l’estat espanyol i per tant no és just que qui haja de “arrimar el hombro” siguem els treballadors i no ells. No són necessaris els retalls salarials ni els retalls socials, els diners els poden treure sobradament amb una pujada d’impostos sobre les grans fortunes, amb nacionalitzacions de sectors estratègics, i amb la persecució de l’economia submergida. Però és més, com es reparteixen els diners públics? per què s’inverteix tant en l’exèrcit, la policia o l’esglèsia?, per què no es reclamen els diners cedits a la banca?. No cal retallar, cal invertir més, però fer-ho en funció d’interessos públics, és a dir, en educació, sanitat, cultura, esports, economia social,… 

Altres companys auguren -sobretot al País Valencià, però no només-  que si fem la vaga estarem reforçant políticament al Partit Popular i tenen por. Cal trencar amb això: la culpa genera por i la por genera culpa; i tota aquesta paràl·lisi només beneficia als qui han causat la crisi i als que ens l’estan fent pagar. Hem d’explicar que, independentment de la telenovel·la diària oferida per Rajoy i Zapatero, són el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea els que han imposat aquestes mesures i imposaran les futures. El problema no és de “celles” o “barba”, el problema real és que els governs “democràtics” europeus estan al servei del capital. La demostració més plausible és el suïcidi polític que està cometent el PSOE, ja que la voluntat dels amos de l’economia mundial està per damunt del resultat de les properes eleccions. Així doncs no és que la vaga reforce al PP, és que és el propi PSOE qui reforça al PP amb aquestes mesures antisocials. 

A curt termini, l’única manera de capgirar la situació és mitjançant la mobilització, la nostra arma més important com a classe és i sempre serà la vaga. El 8 de Juny cal aturar completament el sector públic i no acudir als nostres llocs de treball. És això o acceptar resignadament els dictats del capital, és fer vaga o  deixar la porta oberta a mesures cada cop més contràries als interessos de la nostra classe.  

Pau Fabra,
militant d’Endavant (OSAN) i afiliat de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)