Portem dècades assistint a la confusió provocada per un sindicalisme majoritari que ha confós la vaga (una de les millors eines de lluita de les persones treballadores), amb aturar l’activitat un sol dia cada sis mesos, una vegada l’any o cada dos o tres anys. Aturades, mal anomenades “vaga”, que no són res més que un trist, i evident, intent de recuperar el crèdit que han perdut aquests sindicats majoritaris i burocratitzats (quan no directament traïdors, com CCOO i UGT), després d’anys donant l’esquena a tots els sectors que han lluitat activament dia rere dia, per construir veritablement un ensenyament públic i popular.
Convocar una Vaga demana suport i autoorganització de, i des de, les assemblees, i uns objectius clars pels quals lluitar de debò. Convocar una aturada com la del 9 de Maig, només respon a decisions d’altes jerarquies sindicals burocratitzades i professionalitzades, que sovint proven de perpetuar-se en el seu status.
Mai no plantejarem batalla contra companys i companyes que convoquen una vaga (no farem d’esquirols), malgrat que dissentim de l’estratègia i de la manera com s’ha decidit. Ara bé, tampoc no “sostindrem” una vaga d’un dia que per si mateixa no aturarà l’actual procés de destrucció del model d’educació pública (a tots els nivells i per tothom, professorat, alumnes, PAS, famílies…) arreu dels Països Catalans al sud de l’Albera. És a dir, deixem la decisió a les assemblees. Des de la COS entenem que amb un sol dia de vaga no evitarem ni la degradació de les condicions laborals i salarials del professorat i el PAS, ni els canvis d’un model de govern (a les universitats o als instituts) que pretén buidar de poder de decisió la majoria de la col·lectivitat, i dotar de poders majors a les direccions.
Amb la LOMQE, i amb l’elitització gradual de l’accés a la universitat (per l’augment sostingut de taxes); amb la transferència constant i creixent de recursos públics a institucions privades; amb l’acord del personal interí al País Valencià, o amb el decret de plantilles del Principat (que eliminarà el número d’ordre a la borsa de treball), o amb el que també estan fent a les Illes, amb el risc real de les no-renovacions d’una part molt important del professorat temporal (lectors, associats, becaris… en TOTES les universitats d’arreu del país); amb la supressió de graus i màsters per motius purament econòmics; amb la davallada del nombre de beques que no resolen les necessitats de l’alumnat treballador; amb la manca de transparència pel que fa a sobresous, lloguers d’espais i adquisició d’equipaments… amb les divergències i mentides entre la realitat que patim els i les treballadores de l’educació i l’alumnat, i el que es conta als mitjans oficials; amb els atacs creixents a l’ensenyament en llengua catalana… amb tot plegat hi ha molts motius, massa motius, com per convocar un sol dia de vaga, i un dia de vaga a final de curs, quan hauria d’haver-se començat amb força des del setembre, com es va intentar amb la vaga assembleària proposada per la Coordinadora Interzones de Catalunya.
No només estan en joc milers i milers de llocs de treball a l’educació d’arreu dels Països Catalans, sinó que ens juguem el futur del propi sistema educatiu. Davant de tot açò, només ens queda continuar lluitant, i avançar en la construcció d’una alternativa sindical, de classe i combativa, realment assembleària, autogestionada i que treballe pel nostre ple alliberament com a persones, com a treballadores i com a poble.
Per l’educació pública i popular, laica, de qualitat, gratuïta i universal, integradora, no sexista i en català, la lluita és l’únic camí.
València (l’Horta, País Valencià, Països Catalans), 4 de maig de 2013
COORDINADORA OBRERA SINDICAL – COS
Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans.
info@sindicatcos.cat // www.coseducacio.wordpress.com
