A mitjans dels anys 90, la propaganda oficial ens deia que el sistema de pensions era insostenible i, en conseqüència, els diferents governs estatals amb el suport de CCOO i UGT van endurir-ne les condicions (apujant a 15 anys el període de càlcul per a la jubilació contributiva i per tenir-hi dret), abaratint els sous dels nous pensionistes.
Quan després ha resultat que, aquests últims anys, la Seguretat Social ha obtingut balanços satisfactoris i bones perspectives (recordeu al ministre Corbacho afirmant que el sistema de pensions espanyol estava fora de perill i les pensions, dels propers 30 o 40 anys, estaven garantides), els signants del pacte de Toledo no han sentit, ni tan sols, la vergonya de desfer el camí i millorar l’accés a les pensions, com a mínim, a les persones que patien l’atur, la rotació i la precarietat laboral.
Ara es torna a plantejar, per molts d’aquests “agents”, que el sistema públic de pensions no te futur si no es reforma. Amb el ressò mediàtic de gran nombre de mitjans (molts d’ells lligats a “la menjadora” o a determinats poders fàctics), d’ “experts” i d’organitzacions empresarials i financeres, al·leguen la imminent desfeta del sistema i una evolució demogràfica (més jubilats i pensionistes i menys treballadors en actiu) que faran insostenible les pensions del futur.
Què és el que ha originat aquest canvi d’opinió ?:
Pensem que el sistema financer mundial, amb el suport dels partits “assenyats”, vol aprofitar la crisi –que ell mateix ha provocat- per a incrementar els seus beneficis obrint, de nou, la porta a les pensions privades (recordeu que el programa de CiU, per a les eleccions al Principat, ja preveu bonificacions fiscals en aquest sentit). Es significatiu, també, que 10 dels 16 membres que formen el patronat de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) que ha liderat l’ informe dels “100 economistes” que anuncia la fallida del sistema de pensions per al 2015, són directius d’entitats financeres.
Pensem, també, que aquesta reforma de les pensions pot perseguir l’intenció de govern i patronal de compensar la previsible reducció d’ingressos, provocada per un costat per la mateixa crisi i per un altre per una reforma laboral que comportarà encara més acomiadats, més precarització, congelació i fins i tot reducció dels salaris.
Cada vegada està més clar on rau el veritable poder mundial i al servei de qui estan la gran majoria de governants. Tots recordem el gran nombre de reunions de magnataris i acòlits on es decidí córrer (i destinar grans quantitats de diner públic) per a socórrer i ajudar la banca en crisi… calia retornar-los la tranquil·litat i la confiança…, ens hi anava el futur de tots…, deien. Quina vergonya !!!.
No ens deixem enganyar, allò que s’amaga darrera la intenció del govern espanyol -així com la d’altres governs europeus- d’endarrerir el pagament de les pensions i reduir la seva quantia, és la competència entre els capitalistes d’aquests diferents països, la pèrdua de competitivitat per part del capital, dels poders econòmics, i dels seus “deutors” i servidors els governs respectius. Vet aquí les presses de dirigents i patronal per aprofitar la dificultat i situació de “crisi” del moment. I del “acolloniment” de bona part de la seva població.
Que es pretén amb aquesta reforma ?:
Endarrerir l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys.- El govern, el seu principal impulsor, desitja que entri en vigor en 2013 i gradualment fins a quedar completament implantada el 2025. No arribarà a afectar als pensionistes d’ara ni tampoc als que entrin en el sistema fins al 2013. S’estima que l’estalvi que produiria al sistema de pensions entre els anys 2013 i el 2025 arribaria a ser de 40.000 milions d’euros.
Ampliació del període obligatori de cotització per al càlcul de la pensió.- Si bé des del Govern no s’especifica quin és aquest període, s’encarrega al Parlament, a la patronal i als sindicats (el Pacte de Toledo) que ho estudiïn. Sembla que la proposta es d’ampliar els 15 anys actuals fins als 20 anys. L’ampliació a vint anys del període de càlcul reduirà la quantia de les pensions una mitjana del 5,54 per cent. En aquest mateix sentit, darrerament, es parla de calcular la pensió a partir de les cotitzacions efectuades al llarg de tota la vida laboral; una fórmula encaminada, també, a abaixar el volum global de les pensions ja que en aquesta fórmula s’inclouen els primers anys de cotització en que el salari del treballador sol ser molt més baix.
Eliminació i/o disminució de les pensions d’incapacitat, orfandat i viduïtat.- Es proposa la creació d’una reglamentació que permeti a les empreses, a través dels seus serveis mèdics, definir les situacions de baixes i altes en situacions de malaltia comuna amb el control dels seus propis inspectors, i solament subsidiàriament, de la Seguretat Social. Es pretén acabar amb la pensió de viduïtat a través d’un pagament únic per a nous beneficiaris, a més de rebaixar la quantia d’aquesta pensió als perceptors actuals que s’incorporin a treballar. Quant a la pensió d’orfandat, es busca establir una quantitat única a distribuir entre tots els beneficiaris, independentment de quants siguin.
En una paraula: retallar les prestacions socials i desmantellar –si és que mai ha existit- l’anomenat “estat del benestar”…
Davant de tot plegat, cal una resposta contundent per part de la classe treballadora!
-
En primer lloc cal recordar, més enllà de qüestions purament econòmiques, que les pensions son una part del que tots nosaltres treballadors i treballadores, la classe obrera, hem guanyat amb la nostra lluita i per tant ningú no ens les pot prendre.
-
L’instrument per al càlcul de les pensions i el seu futur, no tindrien de ser els pensionistes sinó la població activa, els treballadors amb feina, els cotitzants. Per tant, el veritable problema son les persones que no tenen feina i que podrien treballar si s’apliquessin polítiques actives d’ocupació.
-
Apujar els sous i, en conseqüència, les cotitzacions així com el salari mínim suposaria un increment dels ingressos. Fora bo, també, que les cotitzacions al sistema de pensions només paguessin les contributives mentre que les despeses de gestió anessin carregades (com molts altres organismes públics) als pressupostos de l’Estat.
-
Per un altre costat es podria finançar una part molt important de les pensions per mitjà de polítiques impositives més socials com podrien ser impostos a les grans fortunes, als beneficis de grans empreses o de les entitats financeres, bancs, caixes i asseguradores.
-
Els “ajustos” de plantilla que moltes empreses fan amb les prejubilacions, caldria analitzar-los i, en tot cas, traspassar el cost de les mateixes a les empreses que les promouen i no al sistema públic de la seguretat social.
-
Davant la preponderància absoluta de la burocràcia en les dues centrals sindicals majoritàries i la seva línia pactista i la seva pèrdua de confiança, cal potencial la unitat d’acció de les seves bases amb d’altres organitzacions, moviments i assemblees de l’anomenada esquerra sindical i popular.
-
En aquest sentit, els exemples de combativitat i lluita són importants; sobretot quan d’altres governs de l’UE estan fent el mateix que el de ZP: Grècia, França…, la vaga general convocada pel Sindicato Andaluz de Trabajadores – SAT en dues comarques andaluses fa uns mesos, les dues vagues generals al sud d’Euskal Herria convocades per la majoria sindical basca, la Vaga General del passat 29 de setembre… tot això mostra que, malgrat tot, la classe treballadora –si se la mobilitza– està disposada a lluitar per allò que li pertany.
-
Cal continuar lluitant a tots els nivells per la igualació real dels salaris, per a les mateixes tasques desenvolupades, tant per les dones treballadores (que continuen percebent en conjunt salaris més baixos que els seus companys, per les mateixes tasques), com pel jovent treballador, com per les persones migrants, que en massa ocasions continuen veient com els seus drets laborals són absolutament aixafats per empresaris sense cap escrúpol que només cerquen el seu ràpid benefici personal.
-
I cal plantejar obertament l’eliminació dels topalls en les quotes de cotització a la Seguretat Social pels sous dels alts càrrecs, directius empresarials i executius.
Amb mesures com les anteriors, no només s’ajudaria a millorar substancialment la caixa de les pensions (què no podríem fer amb aquestes polítiques dintre d’un Marc Sociolaboral i econòmic propi pels Països Catalans), sinó que al mateix temps ens trobaríem en posició de practicar polítiques realment redistributives i avançar en una societat molt més justa i solidària.
Josep Arisa
COS del Barcelonès
