28 d’abril. Diada Internacional per la Seguretat i la Salut Laborals.
La precarietat, l’atur i la misèria, maten.
La manca d’inversions, l’incompliment continuat de la llei i la desorganització de la classe treballadora, també.
El 28 d’abril de cada any commemorem la Diada Internacional per la Salut i la Seguretat al treball. Recordem els companys i companyes que s’han deixat la salut i, massa sovint, fins i tot la vida, a causa de les lamentables condicions de treball que patim cada dia. Lamentables condicions de treball que patim per la manca d’escrúpols de molts empresaris, per la manca de cultura preventiva, per la manca d’inversió real en formació i en la Inspecció de Treball, per la manca d’implicació de les grans organitzacions sindicals i polítiques, etc.
Cada dia que passa, i ara, en mig de la pandèmia que estem vivint en l’àmbit internacional, que està servint per a destrossar encara més a la classe treballadora, «gràcies» a la gestió absolutament negligent dels governs espanyol i francès, i les polítiques de retallades continuades en els serveis públics (desballestament de la sanitat pública gràcies a la Llei 15/97 a l’estat espanyol, per exemple, amb el suport del PSOE, PP, CiU, PNB, etc., o a la terrible Llei de Mútues del 2014), i a les retallades flagrants de drets socials i polítics que estem veient i començant a viure… I que patirem en el futur pròxim, veiem com la vida de la classe treballadora val cada vegada menys.
Cada dia de l’any hi ha accidents greus o mortals, com el que vam veure a Osona fa uns dies, amb dos companys morts intentant arribar a treballar per l’únic camí «habilitat», mentre les autoritats continuen fent-li el cul gros a l’empresa responsable, Le Porc Gourmet. Cada dia de l’any veiem com la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, Llei 31/1995, continua sense ser plenament desenvolupada i complida 25 anys després de la seua aprovació al sud de l’Albera.
Deixen de banda la defensa de la nostra vida i salut, per tal de garantir el manteniment dels seus beneficis, mentre que de forma inqüestionable, les administracions públiques (estatals, autonòmiques i departamentals), les autoritats laborals, o la fiscalia general de l’estat, no acaben d’implicar-se de la forma que caldria esperar, si vivim en un sistema “democràtic”.
Als Països Catalans, durant el 2019, hem vist com les xifres de morts al treball continuen essent absolutament inacceptables (cal recordar que les estadístiques oficials consideren «mort al treball» a les defuncions causades per accident al lloc de treball o in itinere no aquelles que se’n derivarien de malalties generades per l’activitat laboral, per exemple).
• Illes: 12 persones treballadores mortes (4 de les quals in itinere), amb un augment del 200% respecte al 2018.
• Catalunya: 106 persones treballadores mortes (35 de les quals in itinere), amb un augment del 39,47% respecte al 2018.
• País Valencià: 83 persones treballadores mortes (21 de les quals in itinere), amb una baixada del 4,6% respecte a les dades del 2018.
• Andorra: s’ha passat d’un mort el 2018 a cap oficialment el 2019 (ací no es desglossen els accidents per lleus, greus, etc.)
• A la Catalunya del Nord, i per extensió a l’Estat francès, no es presenten a les estadístiques públiques a les quals es pot tenir accés les xifres de treballadores i treballadors morts en accident de treball (només d’accidents laborals i malalties del treball amb baixa), fora d’alguna notícia en mitjans de comunicació d’àmbit local, departamental o «regional».
• De les comarques de la Franja de Ponent i del Carxe no hem trobat dades detallades.
En definitiva, més de 201 treballadores i treballadors morts en 2019 arreu dels Països Catalans, i més de 1424 víctimes d’accidents greus o molt greus. Un increment de companys i companyes mortes al treball del 20,36% i del 12,04% en els accidents greus o molt greus. I això sense comptar les realitats laborals «no oficials» (falsos autònoms, treballadores i treballadors sense papers, treballant sense contracte, etc.), que simplement entraran com a morts «en carretera», «en estranyes circumstàncies», etc.
Cal tindre ben present que, només entre gener i febrer de 2020 hi ha hagut més de 27 persones mortes treballant-hi (així com més de 207 accidents greus o molt greus)…
Si amb açò no en tinguérem prou, les mesures dictades pels governs de Madrid i de París, sense facilitar els Equips de Protecció Individual mínimament necessaris, forçant la reincorporació a la feina de serveis no essencials, declarant serveis com els de missatgeria (Uber, Glovo, etc.), com a «essencials», amb la conseqüència ja, avui en dia, d’accidentats i morts… per no parlar dels i les treballadores de Correos i de la Poste que, sense la protecció necessària, i en el cas de Correos, ja és el segon sector amb el nombre més gran de treballadors i treballadores malaltes i/o mortes, després del dels sanitaris… combinades amb la dinàmica d’involució democràtica, retallada de drets socials i polítics, etc., només podrà provocar que un increment de la precarietat i, en conseqüència, de la sinistralitat.
Què passarà si no ens organitzem des de JA!? Doncs que el pànic generat i provocat arran de la crisi que patim, farà que cada vegada tinguem més por encara a exigir els nostres drets en matèria de seguretat i salut… posant en perill cada vegada més les nostres vides… i deixant en mans de la «caritat», el fet de poder viure i treballar dignament.
A quines conseqüències ens haurem d’afrontar ara?:
· Un augment dels accidents i malalties professionals no reconegudes i/o desviades com a malalties comunes al sistema públic de salut, fonamentalment entre el personal sanitari i, en general, en totes aquelles afectacions respiratòries.
· Treballadors amb afectacions de salut, forçats a fer feines que empitjoraran la seua situació. I tractaments amb fàrmacs agressius, per accelerar la nostra “recuperació”, i mantenir-nos malalts o lesionats en els nostres llocs de treball.
· Altes laborals “exprés”, bé pels serveis públics de salut o, sobretot, per les mútues, que cada vegada aniran acumulant més poder.
· Ambient laboral gens saludable, amb males pràctiques, i gran por i desconfiança.
Cal assenyalar els culpables d’aquesta situació!
Cal derogar aquesta legislació!
Cal exigir responsabilitats a la patronal i els diferents governs!
Cal informar-se, formar-se i organitzar-s’hi, per tal de fer front a aquesta nova brutal agressió contra les nostres vides!
Per la nostra dignitat, per les nostres vides… Organitzem-nos als nostres llocs de treball i als nostres barris i poblacions. Unim-nos. Solidaritzem-nos. Lluitem!
