Als Països Catalans només avançarem a través de l’empoderament de la classe treballadora.
En parlar d’independència, normalment, es relaciona amb la formació d’un estat propi. Des de l’òptica burgesa, la independència s’entén com la consecució d’un estat propi on la classe dominant segueix sent la mateixa que abans. Per a la classe treballadora però, la independència no és la formació d’un estat propi on la classe hegemònica siga l’opressora, sinó la formació d’un estat que va acompanyada de l’emancipació de la classe obrera des d’una perspectiva no patriarcal, l’assoliment del poder obrer.
Analitzant com s’han format els estats al llarg dels darrers segles se’ns mostren diferències clares entre ells, segons com i qui ha encapçalat la iniciativa. Podem veure els casos del segle XIX a l’Amèrica del Sud, encapçalats pels sectors més desfavorits. Tot i triomfar en molts casos les revoltes, aquestes no van aportar canvis socials profunds degut a què les elits locals van seguir tenint el control dels nous estats que es formaren.
Si mirem els episodis d’alliberament nacional africans de finals del segle XX, veiem com molts d’ells es materialitzen a través de processos revolucionaris de transformació social. Però gràcies a les polítiques de l’FMI, OMC o el BM, aquests nous estats africans tornen a restar dominats pels mateixos colonitzadors blancs que segueixen tenint a les seues mans els mitjans de producció, i on la població negra segueix vivint en condicions d’esclavitud.
Al segle XXI és el torn de formació de nous estats a Europa. En aquests casos però, la diferència rau en què els processos independentistes són encapçalats per qui no vol alhora una transformació social, sinó que aquests nous estats tenen el suport de l’antic bloc capitalista, que buscarà el desmembrament de l’antic bloc socialista de l’est d’Europa. En aquests casos, la burgesia va ser qui encapçalà els processos d’independència i qui va controlar les estructures d’estat, portant a un retrocés en drets a la classe treballadora.
El projecte hegemònic actual de les burgesies europees, recau en la defensa d’una sobirania comuna emmarcada dins la Unió Europea. El paper residual en el qual han quedat les burgesies dels estats més dèbils, els hi obliguen a cedir sobirania deixant l’economia dels seus propis estats al servei de les burgesies europees capdavanteres. Estats que antigament eren colonitzadors, avui dia tenen tan debilitades les seues estructures d’estat que ni tan sols tenen la possibilitat de decidir sense el vistiplau de la Troika. Parlem d’Itàlia, Grècia, Portugal o l’Estat espanyol, on qui pren les decisions respecte a les polítiques econòmiques i socials no són les burgesies pròpies sinó les burgesies dominants de la Unió Europea.
La majoria d’estats europeus no són independents sinó que estan al servei d’estats més poderosos que han pres la seua sobirania nacional amb el consentiment de la seua burgesia estatal, que busca mantenir una quota de poder siga com siga. Només un procés revolucionari encapçalat per la classe treballadora que s’allibere del projecte de les burgesies europees i de la seua burgesia estatal, pot portar a recuperar la seua independència.
Als Països Catalans només avançarem a través de l’empoderament de la classe treballadora, a través de l’organització de base assembleària, la solidaritat i el suport mutu, tot denunciant i combatent el racisme i masclisme imperants actualment a la societat. Les propostes d’estat propi perpetrades des d’opcions neoliberals o socialdemòcrates, ideologies que només volen gestionar l’actual sistema econòmic sense qüestionar-lo, no són capaces de garantir les necessitats de les treballadores. Cal un canvi de paradigma que situe les necessitats i els drets de la classe treballadora dels Països Catalans al centre del debat polític, un canvi que només el pot impulsar i aconseguir la mateixa classe treballadora organitzada. La independència, la real, la que ens puga garantir una sobirania econòmica, alimentària, energètica…, per canviar-ho tot, només podrà arribar per la via de la lluita de classes, als nostres llocs de treball i al carrer, mai per la via de la concertació i el pacte social amb les elits que ens exploten.
Juntes poden construir l’alternativa al model sindical existent, juntes i organitzades podrem fer front a la situació desprotecció, precarietat, retallades, temporalitat… Amb la COS tu decideixes, tu eres i fas el sindicat.
11 de setembre de 2013
Manifestacions de l'esquerra independentista
Mataró 11.30 h Estació de tren | Lleida 12.00 h Plaça Paeria | Girona 12.30 h Plaça del Vi
Barcelona 18.30 h Plaça Urquinaona | Reus 19.30 h Mercat Central
