Cal estudiar amb profunditat la contrareforma de les pensions del 2021.
El mes passat, la sectorial de pensionistes de la COS vam fer un comunicat en el qual fèiem una valoració d’urgència de la primera part de la reforma de les pensions. Ara cal una anàlisi més pausada i a fons.
Abans d’entrar en matèria insistim que la viabilitat de les pensions implica augmentar els ingressos via augment de cotitzacions, la qual cosa vol dir augment del Salari Mínim Interprofessional i reducció de la jornada laboral, la qual cosa produiria un augment de cotitzants i reducció de l’atur i, per tant, de prestacions.
D’altra banda, acabar amb les hores extres que no es paguen, les mitges jornades fraudulentes i amb els falsos autònoms i que, tal com estava previst el 2019, les treballadores de la llar passen al règim general de la Seguretat Social.
Rebutgem doncs aquesta reforma com les anteriors del 2011 i 2013 perquè són retallades de les pensions sobretot de les futures, tal com dèiem en el nostre comunicat, però analitzem cada aspecte de la reforma.
Augment de les pensions referenciat a l’IPC.
Patronal, sindicats del règim i govern ens han venut calcular l’argument de les pensions d’acord amb l’IPC com una millora. Sí que és una millora respecte a la contrareforma del 2013 del PP, però en realitat és restituir l’IPC com a criteri d’augment, que era el criteri anterior a aquesta contrareforma del 2013.
Ara bé, en realitat pot ser un retrocés encobert… Per què? Doncs perquè anteriorment la revalorització de les pensions es feia d’acord amb l’IPC interanual i en canvi ara es farà amb l’IPC mitjà. Enguany, les previsions són que l’IPC interanual acabi en el 3,4%, de fet, al juliol va ser del 2,9%. En canvi el mitjà es preveu que sigui del 2,5%. En definitiva en sortiríem perjudicades.
És cert que algun any podria ser més favorable l’IPC mitjà. Per això, sense entrar en especulacions, i si volem conservar mínimament el nostre poder adquisitiu, proposem que la revalorització sigui d’acord amb l’IPC més elevat dels dos. El mateix demanem per la paga de febrer, per exemple. Atès que a partir d’ara es farà d’acord amb l’IPC anterior i no previst, serà el darrer any de la paga. En concret enguany l’augment de les pensions ha estat d’acord amb la inflació prevista del 0,9%. No queda clar si es farà d’acord amb l’IPC interanual o al mitjà. Exigim doncs, que es faci d’acord amb el més alt dels dos, més ara davant el descontrolat augment del preu de l’electricitat i el corresponent augment de preus que s’hi està produint.
Desaparició del factor de sostenibilitat.
Pel que fa al factor de sostenibilitat, que permetia rebaixar les pensions si hi ha augment de l’esperança de vida, se suprimeix, però es vol introduir algun mecanisme semblant. Una nova estafa a la classe treballadora.
Exigim que no hi hagi cap parany, es digui factor de «sostenibilitat» o de «solidaritat intergeneracional». La pensió no pot estar subjecta a l’esperança de vida ni a altres circumstàncies.
És curiós continuar veient com ens insisteixen en idees com aquesta i, en canvi, ens amaguen els milers de companyes i companys que moren abans de poder cobrar cap pensió, que si no tenen parella o fills són pensions que no es paguen mai, o es paguen en forma de pensió de viduïtat i orfandat (en cas de tenir família) i, per tant, molt menor import que de jubilació. O dels milers de companyes que no arriben a cotitzar quinze anys i no poden cobrar una pensió contributiva.
Penalitzacions a la jubilació anticipada.
Per començar, el govern ha decidit no fer cas a una reivindicació fonamental del moviment pensionista, és a dir, que les companyes amb 40 anys de cotització es puguin jubilar sense penalització.
D’altra banda cal distingir entre les jubilacions anticipades voluntàries i les involuntàries. Les «voluntàries» són les que es produeixen a petició de la persona treballadora. Ningú es jubila a gust pendent d’una quantitat. Per tant, la «voluntarietat» massa sovint està condicionada a problemes de salut, estrès, esgotament, etc.
El que no es diu és que no poques prejubilacions estan pactades fins als 63 anys, de manera que l’empresa paga a l’extreballador el salari i un conveni amb la seguretat social i es fa just fins als 63 anys, o fins dos anys abans de l’edat que li correspondria pel seu temps de cotització. Aquest treballador va pactar amb l’empresa comptant amb una penalització menor de la qual li correspondria a partir de l’any 2022.
En aquests casos, la diferència més gran i penalització es dóna entre els 24 i els 23 mesos del moment de la jubilació. A partir dels 22 mesos de jubilació «anticipada», seria favorable lleugerament a la persona treballadora, però així com per a una companya que estigui treballant es tracta de treballar dos mesos més, per a una persona prejubilada l’única solució seria no cobrar res durant 2 mesos, quelcom totalment inviable.
Per tant, la immensa majoria de persones prejubilades que tenen pactat jubilar-se dos anys abans de l’edat que els hi correspondria, perden. També perden les companyes que es jubilen entre els 3 mesos i 1 mes d’antelació…
Pel que fa a les persones que es jubilen anticipadament de manera involuntària, és a dir, procedents d’acomiadament, certament baixa la penalització, però continua essent molt forta, de manera que si s’anticipa 4 anys la jubilació la penalització pot anar entre un 24 i un 30% segons els anys cotitzats.
Aquí es donen dues circumstàncies ben diferents. Per aquelles persones acomiadades amb indemnització, amb edat propera a la jubilació ordinària que poden aguantar fins que els hi toqui, davant una gran majoria de companyes que cobren el subsidi de majors de 52 anys, dels 451 euros, que poden cobrar una quantitat major si es jubilen anticipadament i en 14 pagues, però que perdran entre un 24 i un 30% de la seva pensió que si s’haguessin jubilat 4 anys més tard.
En la mesura que es redueixi 2 punts la penalització pot ser un incentiu per jubilar-se anticipadament, per a l’estat significa deixar de pagar un subsidi d’atur i estalviar-se una pensió futura més elevada, jugada mestra pels trilers de les pensions abusant de la precarietat de les companyes i companys.
I per altra banda, «curiosament», per a les persones que cobren la pensió màxima (entre les quals, executius, alts funcionaris de l’estat i empresaris), continuaran fins al 2024 amb la seva situació de privilegi i és que, com que la penalització es fa sobre la base reguladora i no sobre la pensió real, un executiu acomiadat podria jubilar-se a 61 anys amb la pensió màxima. A partir del 2024 la penalització se’ls aplicarà de manera progressiva.
Incentius a l’ajornament voluntari de la jubilació.
Aparentment, és una mesura poc discutible perquè és «voluntària». Però la casualitat no existeix, existeix la causalitat. Creiem que ens trobem davant el primer pas per arribar a la jubilació als 68 o fins i tot als 70 anys. Per què? Doncs perquè es tracta d’acostumar-nos a veure persones majors de 65 o 67 anys treballant-hi.
És un estalvi, a curt termini, important a canvi de pensions majors. I al final, és un xantatge emocional per a les companyes amb pensions baixes que poden veure’s abocades a treballar a contracor, per la seva necessitat.
Altres mesures.
Dues bàsicament. Una bonificació del 75% de la cotització de les treballadores majors de 61 en cas d’agafar la baixa, mesura que beneficia els empresaris i incentiva mantenir a gent gran en plantilla.
I la segona. Per fi obliga a la cotització mínima pels becaris… però de pagar-los l’SMI no se’n parla.
En resum aquesta primera part d’aquesta nova contrareforma de les pensions perjudicarà a més pensionistes futures que no pas en beneficiarà… com sempre ha passat amb totes les contrareformes, des dels Pactes de la Moncloa.
Restitueix augmentar les pensions d’acord amb l’IPC, però un IPC mitjà que serà molts anys inferior, i continua beneficiant aquells que han de cobrar la pensió màxima. Per tot això la rebutgem, com també rebutgem les mesures de la segona part de la contrareforma que s’han avançat, com augmentar el període de càlcul de 25 a 35 anys perquè significarà rebaixar les pensions futures.
