La lletra escarlata

Comunicat de la secció sindical de la COS en la secció de Metro dels Transports Metropolitans de Barcelona en relació amb la bústia repressiva impulsada per la direcció de l’empresa.

Era d’esperar que en temps dels policies de balcó sorgeixin altres il·luminats amb genialitats que fan de la delació un recurs més d’ordre i de control. Perquè el «Codi ètic i de conducta de TMB», publicat dies enrere, és simplement això.

Des de la COS sempre hem sigut partidàries, gairebé com a una necessitat, que el nostre posicionament havia d’estar precedit per la lectura conscient, el debat i la reflexió col·lectiva. Però, sorprenentment, en aquest cas l’esforç ha estat el doble. I no a causa de les dificultats comprensives o els complicats recursos literaris que s’han fet servir, sinó més aviat per la incredulitat de tot plegat. Perquè no podem deixar de pensar que això no és més que el producte d’intensos vespres dafterworks‘ corporatius on el consum de testosterona i supèrbia ha passat factura.

Una supèrbia que ha portat a un grup d’escollits a creure que poden abstreure’s completament de la subjectivitat humana i situar-se còmodament com a jutges de les conductes de totes les treballadores. Fins i tot, creiem, que s’han traspassat els límits de les competències funcionals i intel·lectuals que li són pròpies. Segles de teoritzacions sobre la dicotomia entre el bé i el mal han pogut ser resumits en setze pàgines. Això sí, mal comptades i amb ornaments inclosos que engreixen el producte i la vergonya aliena.

Només és necessari extreure frases que d’entre el no-res podem passar desapercebudes, però que, a parer nostre, diuen molt de l’essència del Codi Ètic:

«… Risc de comportaments no ètics…», «… Detecció i erradicació de conductes irregulars…», «… Explicitar els mandats i les prohibicions que han d’observar les persones…» i «… TMB adoptarà les mesures que cregui oportunes» són algunes d’elles. Potser el nostre esperit de memòria constant, ens condueix a analogies poc desitjades (però ben portades) de temps anteriors però d’idees vigents. On la supervivència de molts era regida per la por i la discreció, mentre altres feien carrera gràcies a la denúncia dels seus. Una època de perseguits, delators i jutges de la moral, que renaixeren com a noves categories dins la nostra Empresa.

Els objectius de la Direcció són prou clars: la repressió del dissident, de la diversitat de pensament i a la llibertat d’expressió. A més, i això sí que no sorprèn, de l’intent de dividir a la plantilla. Una carta que la Direcció sempre ha jugat i que, malauradament, no aconseguiria resultats sense l’ajuda de col·laboracionistes i indiferents. Perquè, tot s’ha de dir, no ens hem d’enganyar amb el posicionament del Comitè d’Empresa que, en cap cas, significa unitat de pensament. Qüestió que no trigarem gaire a comprovar.

Des de la COS no només demanem la retirada d’aquest document, per ètica i estètica, sinó que manifestem que no ens sentim interpel·lats. No reconeixem cap als principis ètics que es manifesten, ja que estan sostinguts per la finalitat repugnant que significa la traïció als nostres iguals.

Continuarem dient el que sempre hem dit, només limitats per la nostra capacitat intel·lectual i d’acció. I si algun dia hem de transitar amb la lletra escarlata a sobre, ho farem amb el cap ben alt. Perquè, de vegades, per saber si camines per la banda correcta has de mirar qui ho fa per la contrària.