Aquest article ve al cas d’un intercanvi de paraules amb el meu amic Armando. Emigrant, supervivent a cinquanta primaveres, nacionalitzat en l’estat espanyol i resident en aquest “meravellós” conglomerat de nacions, des de fa uns vuit anys. Porta Armando quatre anys treballant com a comercial, amb contracte mercantil, sense seguretat social i a comissions. Invertint hores i hores en el seu treball i traent-se un sou de misèria amb el qual poder sobreviure. Té repartits *tropecientos *curriculums i acudint a entrevistes de treball uns centenars de vegades. Anys enrere, quan teòricament la economia estava pròspera (pròspera per a la classe burgesa, que va acumular diners a cabassos), ja només conseguia treballs precaris i malament pagats, a causa de la seva edat. I actualment amb la crisi (una més, de les quals porta implicit el funcionament en aquest sistema econòmic capitalista), no us vull ni explicar. Sé de la seua valentia i esforç constant, per sortir de la situació econòmica precària en què es troba.
Del seu no defalliment i del seu afany de superació. Sé del temps i estudi que inverteix, en les seves oposicions com a única sortida al problema que comporta la seva edat, per al mercat laboral. L’he vist sempre il·lusionat i sense tirar la tovallola mai. Però aquesta setmana me’l vaig trobar, amb semblant decauigut, rostre cansat i esperit rendit. M’explicava que havia acudit als flamants sindicats ven-obrers d’UGT i CCOO, demandant informació i ajuda per a la qüestió seva de les oposicions. Va rebre quantitat de bones paraules i dades sobre temaris i concursos d’oposició, i per finalitzar se li va derivar a una acadèmia particular, on miren vostès la casualitat, el director-gerent de la mateixa, és un alt càrrec burocràtic del sindicat, a nivell local. Va estar acudint a la citada acadèmia, prop d’un any, però havia hagut de deixar-ho per impossibilitat per seguir pagant les classes. Dies abans de deixar-les, el senyor director-gerent, a bord del seu enlluernador BMW, li comentava, “que l’única sortida a la conjuntura econòmica de l’estat espanyol, residia en què es copiés el model xinès, consistent en llargues jornades de treball i salaris baixos, perquè així, les mercaderies d’aquest estat foren competitives i es venguessin per tot el món”. Invent aquest que ja es va portar a terme, en l’Alemanya nazi dels anys trenta, on es van anul·lar totes les organitzacions obreres, per desmuntar qualsevol possible resistència per part de la classe obrera, mitjançant decrets, lleis, repressió, assassinats i presó. És a dir situacions de flagrant esclavitud per a la classe treballadora. I això ho argumenta i defensa un alt càrrec d’un sindicat, teòricament obrer, valent pocavergonya i hipòcrita total, l’esmentat element. És clar, que a aquest individu no li faltaran els ingressos, via sindicat (finançat i comprat amb subvencions públiques) i via negoci privat, on sempre acudiran els alumnes clients derivats des del sindicat.
Amb tot aquest panorama, comprenc el desencantament del meu amic Armando.
Em va seguir comentant, que actualment, ell, solament es jugaria la vida i mouria algun dit, pels seus néts, fills i parella. Li vaig preguntar, si es veiés recolzat, ajudat i solidaritzat per una organització obrera de classe, canviaria la seva actitud. Em va confessar, il·luminant-se-li els ulls, que sent així, ell seria el primer a sortir al carrer a defensar i lluitar pels seus drets i els de els seus germans de classe. Que tornarien a renéixer en ell, les esperances i anhels per una societat més justa i igualitària, i que veient que existien companys que apostaven i la hi jugaven per ell, ell no faltaria als compromisos de la seva classe social. Honestedat i solidaritat de classe companys, aquestes són les paraules i aquest és el camí, que ens portarà indefectiblement a conquerir un món nou, més igualitari, més democràtic i més feliç, envers la raça humana.
