Article de Gonçal Bravo, militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) publicat a La Directa.
L'autor introdueix els principals elements del recent acord signat entre CCOO, UGT i les patronals catalanes. Un acord vigent que desenvolupa els principals trets de les reformes laborals del Partit Popular.
El passat 27 de novembre de 2015, se signava finalment el IV Acord Interprofessional de Catalunya (AIC 2015-2017), entre els sindicats UGT i CCOO, i les patronals Foment, PIMEC i FEPIME, després de mesos de “dura negociació”, amb l’objectiu de “reactivar” la negociació col·lectiva, “facilitar” un “marc català de relacions laborals” i, a més, “pactar” situacions de “flexibilitat interna” a les empreses o “potenciar la competitivitat”.
Diuen els grans dirigents de CCOO i UGT, que aquest nou acord servirà per abordar qüestions com la ultractivitat, la inaplicació de les condicions establertes als convenis, els criteris de subcontractació, flexibilitat, absentisme, salut laboral o igualtat de gènere… però sense establir-hi res quantificable i tangible, i moltíssim menys en matèria salarial.
La negociació com a finalitat en si mateixa
És a dir, aquest IV AIC no és res més que un nou pacte entre la patronal (de Catalunya, en aquest cas), i les cúpules de CCOO i UGT per sostenir el mite de la negociació entre iguals i en democràcia, i per tant el manteniment de la “utilitat” i “rellevància” del paper d’aquestes organitzacions “sindicals”.
Alhora, l'escenificació del pacte mira de salvar-li el cul de nou a les estructures burocràtiques de CCOO i UGT, com ja han dit públicament diversos líders patronals com Juan Rosell o Juan Roig, per exemple), amb noves subvencions i partides pressupostàries per intentar suplir la seua davallada brutal d’afiliacions. Subvencions que continuaran rebent mitjançant la signatura de pactes com aquest nou AIC, o com d’altres sota mà (com recentment es va veure en el cas de Panrico).
Contràriament al que es podria pensar, aquesta política de pacte entre patronal, organitzacions “sindicals” majoritàries i administracions públiques, no només és propi de governs de dretes com el provisional de CiU, sinó que també comencen a donar-se acords beneficiaris per CCOO i UGT, de la mà dels governs del “canvi” al País Valencià i a les Illes. Però bé, centrant-nos amb el tema i malgrat les bones intencions que reflecteix el seu redactat, què implicarà realment açò de l’AIC?
El salari lligat a la productivitat i la jornada laboral en funció de la producció
Primer de res, es pretén eliminar conceptes salarials consolidats que ara CCOO, UGT i patronals consideren “obsolets” per no estar associats a la productivitat (antiguitat, plusos col·lectius)… A banda del retrocés de lligar, “per fi!!”, els salaris a factors de productivitat sota criteris empresarials… , la curiositat rau en què aquest punt -i d'altres que ara veurem- només podem perjudicar greument els i les treballadores amb més antiguitat a les empreses, els i les més veteranes … Que, al cap i a la fi, són actualment el principal bloc d'afiliació que roman a CCOO i UGT. Com és que les cúpules de CCOO i UGT accepten aquest suïcidi conscientment? Sembla legítim preguntar-se a canvi de què estan sacrificant els drets consolidats de la seua pròpia parròquia.
En segon lloc, aquest AIC acabarà amb la jornada laboral tal com la coneixem fins ara. L'AIC aposta per les bosses d'hores i les jornades irregulars, i instaura la flexibilitat horària del treballador com a valor intrínsecament positiu i a potenciar. És a dir, som davant d'una nova reblada de clau contra la conciliació de la vida laboral i familiar de les persones treballadores.
Aquest és un aspecte terriblement preocupant, ja que, en compte d’avançar en la lluita contra la precarietat laboral, el repartiment del treball i la reducció de la jornada laboral (sense reducció salarial) i per tant de la riquesa, l'Acord Interprofessional aprofundeix radicalment en el desijtat projecte patronal de la “jornada sense regulació” i del repartiment del treball amb retallada salarial inclosa (vincle amb la productivitat). Justament sobre això va parlar Carlos Slim – un dels acaparadors de les fortunes més voluminoses del món– el passat 16 d'octubre, de la mà de Felipe González a la Universitat d'Alacant. Des d'aquesta tribuna de difusió del programa polític del gran capital internacional, Slim va insistir en que la jornada laboral hauria de reduir-se a 3 dies setmanals (sense limitació de jornada diària eixos 3 dies, i sense salari mínim, “clar”) i amb la jubilació als 75 anys, quan a l’estat espanyol l’esperança de vida supera poc més que els 77 anys!
Reforç al paper de les Mútues privades
Si amb els salaris baixos, variables i lligats a la productivitat i la desregulació de la jornada laboral diària no en fos més que suficient, encara resta llenya per cremar: l'AIC també accepta l'aprofundiment de la participació de les Mútues en el control de les baixes laborals contingut en la Llei de Mútues del PP. Un aprofundiment, signat per CCOO i UGT, que cedeixen a empreses privades el control i accés a la informació mèdica personal, per exemple. Açò darrer, només pot servir per agilitzar i forçar altes mèdiques al·lienes a criteris de salut. D'ací a l'acomiadament lliure estant-hi de baixa mèdica ja no hi ha més que un pas. Com ja s'ha fet palés a la Comunitat Autònoma de Catalunya: l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques anul·la la majoria de peticions de baixa sota criteris economicistes, d'acord amb els paràmetres ultraliberals del govern de CiU, i com he pogut veure amb el cas de la companya Naty López.
La cirereta del contingut d'aquest IV Acord Interprofessional: es “combatrà” allò que la patronal sempre ha anomenat 'absentisme', esdevenint, definitivament, CCOO i UGT en els policies i xivatos de la patronal. La cirereta final de la coreografia: els secretaris generals de CCOO i UGT, Toxo i Méndez, a un acte del Partit Popular el passat l'11 de novembre, allarguen la mà Mª Dolores de Cospedal i Javier Maroto per "treballar junts per eliminar la diferència salarial d'homes i dones" si el PP guanya les eleccions. És evident que les característiques d'aquest acord només farà que aprofundir en l'esclexa salarial i la inviabilitat de la vida més enllà de la jornada laboral.
A més, CCOO i UGT accepten les inaplicacions de convenis si compleixen requeriments cosmètics d'informació i adequació a la reforma laboral. Molta “negociació” i “mobilització”, però al final CCOO i UGT accepten, defensen i apliquen la contrareforma laboral de Rajoy, tal com ja van fer amb totes les anteriors (o com ja han patit centenars d’ex-traballadors de CCOO i UGT acomiadats seguint les fórmules favorables a la patronal indicades en aquesta llei antiobrera). Per últim, l’AIC parla de l’aprofundiment en el “marc català de relacions laborals”… però quin “marc”? Un de tancat estricament a les quatre províncies autonòmiques, on la precarietat mana i on la democràcia obrera llueix per la seua absència? No gràcies!
La destrucció accelerada de drets laborals
En definitiva i resumint, i quan semblava que CCOO i UGT no ho podien fer pitjor, tots els negres pronòstics s’han confirmat. Aquesta nova traïció de CCOO i UGT rebla el clau del taüt dels mínims drets que li quedaven a la classe treballadora de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Segueix en línies idèntiques a la resta dels Països Catalans, empitjorant-se més aspectes claus de la qualitat de vida de les persones treballadores, i demostrant-s’hi una vegada més que la CAC en concret, i els Països Catalans en general, som un dels principals laboratoris de les polítiques neoliberals a l’estat espanyol.
Amb aquest AIC, CCOO i UGT accepten totalment la lògica empresarial i es marquen les línies d'actuació d'aquests dos sindicats en els convenis en relació a com implantar, encara més, aquestes mesures lesives per a la classe treballadora, en lloc de combatre-les. En definitiva, més capitalisme, menys democràcia.
Venen temps moltíssim més difícils de la mà del tripartit dinàstic (PP-PSOE-Cs), i dels seus puntals de CDC, etc., davant els quals necessitem un moviment obrer combatiu, coordinat i disposat a passar a l’acció. Des de la solidaritat de classe i la unitat d’acció, avancem en la creació d’espais unitaris de base, als nostres centres de treball, als nostres barris, viles i comarques, per reforçar la lluita de classes, estendre la consciència, l’organització i la solidaritat, i fer front a la patronal i a les burocràcies sindicals.
*La il·lustració que acompanya aquest article és obra de Sergi Osorio.
