A INDORCA no hi ha patró, és una empresa sota control obrer, una de les poques a Venezuela. Tot es decideix a l’assemblea formada per les 39 treballadores de la plantilla, en plena igualtat. A INDORCA tothom cobra exactament el mateix, treballi netejant, a l’administració o a planta, tingui el càrrec que tingui, porti trenta anys a l’empresa o acabi d’entrar. I la gestió econòmica és a la vista de totes en una gran pissarra, garant d’una transparència absoluta.
Amb tot, aquesta petita utopia podria semblar el resultat de l’empara d’un Estat socialista que distribueix la renta petrolera. Però Industrias del Orinoco C.A. (INDORCA) no rep cap ajuda de l’Estat. El control obrer és quelcom molt diferent de l’empresa nacionalitzada. Les conquestes d’aquestes treballadores son fruit de més de deu anys de lluita. Són el resultat d’una aventura que comença amb una progressiva desinversió i acomiadaments massius a l’empresa i que, amb el sindicalisme combatiu com a moment central, s’obre pas contra una justícia parcial, l’assetjament policial i mercenari i, encara que sembli impossible, més de tres anys i mig d’ocupació de la planta sense percebre un sou.
La trajectòria d’INDORCA ofereix nombrosos elements de reflexió per a la militància revolucionària i, sens dubte, és un exemple del potencial emancipador que té el sindicalisme combatiu. En ella podem comprendre de què és capaç la classe treballadora malgrat no tingui cap experiència militant prèvia. També l’autèntic significat dels conceptes de solidaritat i suport mutu. I, finalment, el paper clau de la formació i l’organització. Però no és possible entendre aquestes reflexions teòriques sense conèixer, abans, l’abast i la duresa de la lluita d’INDORCA.
Una tortuosa història de lluita
Quan arribes a INDORCA no tens la sensació de trobar-hi una empresa en funcionament, més aviat sembla una fàbrica abandonada. Envoltada de vegetació tropical, un petit ramat de cabres hi pastura sota un remolc rovellat. Però allí s’hi treballa, i molt. INDORCA és una empresa metallmecànica de Guayana, zona industrial a l’est del país dedicada a l’exportació de ferro, acer i alumini que avui ocupa unes 20.000 treballadores. INDORCA fa tota mena de peces d’acer, mecanitzades o no. Des de simples peces roscades, fins a complexes capçals de pou per a extracció de petroli, o també enormes sitges d’acer.
A l’atrotinat menjador de l’empresa, Víctor Mujica, torner i l’actual vicepresident, membre de la junta per decisió de l’assemblea, anava repassant els episodis d’aquesta lluita. Els primers símptomes de desinversió van arribar el 2008 quan l’amo, l’argentí Óscar Giménez Ayesa, va sumar-se a una nova ofensiva patronal contra la República Bolivariana. Ell era propietari de 9 empreses més a la zona, així com del Banco Guayana. El 2009 van deixar de produir els acoblaments per a fabricar tubs per a SIDOR, la més gran empresa estatal de producció d’acer. I el 2010 arribà el primer acomiadament massiu, passant de 160 a 100 treballadores. Algunes van anar als tribunals, però la causa no va prosperar.
És llavors quan José Cedeño ꟷl’actual president d’INDORCAꟷ es posa al davant d’un nou sindicat, SUTRABOL INDORCA[1], per tal de desbancar el sindicat groc de l’empresa. I, el febrer de 2011, van ser totes acomiadades ꟷvuit companyesꟷ, així com tres simpatitzants. La via jurídica per aconseguir la readmissió sempre va donar la raó a Óscar Giménez, amb gran influència sobre els tribunals, l’alcaldia i la governació. Les membres del sindicat, tanmateix, mai van desvincular-se de l’empresa, i van continuar representant i assessorant la plantilla.
El juny de 2011 van començar els endarreriments de la nòmina. Desapareixien també els bons d’alimentació, les vacances i diversos plusos segons conveni. Després d’això, el segon acomiadament massiu. Algunes van acceptar les minses indemnitzacions, que no reconeixien les prestaciones sociales[2]. A altres no se’ls va respectar ni això però, en total, unes seixanta més van plegar. Ja només quedaven quaranta treballadores en plantilla.
Després de suspendre els pagaments, el juliol de 2012, l’amo va concedir un mes de vacances mentre, pretesament, reunia els diners que els devia. Però el sindicat hi veia una maniobra per desballestar l’empresa i vendre la maquinària. En una assemblea amb presència del sindicat acomiadat es decideix ocupar la planta fins a cobrar allò que se’ls deu. Aquest és el punt d’inflexió que precipita la plantilla a una lluita de conseqüències que no era possible imaginar.
Ni un pas enrere
El maig de 2012 havia entrat en vigor la reforma de la Ley Orgánica del Trabajo, los Trabajadores y Trabajadoras (LOTTT) que, en el seu article 149, passava a dir: “En los casos de cierre ilegal, fraudulento de una entidad de trabajo […] el Ministro o Ministra del Poder Popular con competencia en materia de trabajo y seguridad social podrá, a solicitud de los trabajadores y trabajadoras, y mediante Resolución motivada, ordenar la ocupación de la entidad de trabajo cerrada y el reinicio de las actividades productivas […]. A tal efecto, convocará al patrono o patrona, trabajadores, trabajadoras y sus organizaciones sociales, para la instalación de una Junta Administradora Especial […].” Era una reforma que impulsava Chávez poc abans de morir. Tanmateix, la plantilla no es proposava col·lectivitzar l’empresa, tan sols volien cobrar el que els devien. L’article els emparava per tancar la porta i impedir el desmantellament de la fàbrica. Però aquesta reforma de Chávez estava cridada a fer néixer un nou tipus d’empreses que, per més que en un limbe jurídic, podrien esdevenir vertaderes col·lectivitzacions.
L’amo va demandar-los, demanant de nou mesos a quatre anys de presó per a cadascú. Els tribunals van ordenar el desallotjament de la fàbrica i, davant el cas omís de la plantilla, va acudir-hi la jutgessa i la Guàrdia Nacional. Segons expliquen, cada cop que això passava, treballadores de les empreses veïnes, algunes de les quals ja havien passat per aquest mateix procés (CALDERYS, EQUIPETROL i C.E. MINERALES) hi acudien ràpidament per foragitar la Guàrdia. En Mujica destaca que durant dos anys i mig, en aquest periple legal, assistien mensualment a una audiència que mai es celebrava, en una maniobra de desgast.
Van ser els moments més durs. Durant tres anys i mig, sense percebre cap sou, sobrevivien dins la fàbrica organitzant rifes, gràcies a col·lectes de menjar de les empreses veïnes, conreant un hort dins l’empresa, criant un ramat de cabres, fins i tot practicant una intensa cacera d’iguanes. S’alternaven per buscar petites feines a fora i en compartien el salari. Ho repassaven els Charles Cordero pare i fill, a la maloca[3] on van viure aquells anys. Allà hi penjaven els chinchorros per dormir-hi. Hi passaven l’estona jugant a dominó o a futbol, hi feien les assemblees, hi menjaven, es resguardaven de la pluja. El Charles pare, ja gran, mostra emocionat la pissarra on encara hi ha les graelles amb els seus noms, que utilitzaven per distribuir-se els torns de guàrdia.
Des d’allà organitzaven els viatges a l’alcaldia, fiscalia, governació… fins i tot a Caracas, per acudir al Ministeri de Treball, a Miraflores i a la Contraloria General de la República. Cada cop que hi anaven dormien a la vorera diversos dies mentre esperaven que les atenguessin. Cap d’aquests viatges va servir de res fins que Jesús Martínez fou nombrat ministre de Treball el gener de 2014. Fundador de la UBTJR[4] i persona compromesa amb les lluites obreres, va donar-los data per a la constitució de la junta administradora especial: 23 de març de 2015.
Les claus de la victòria: solidaritat i suport mutu
Poques setmanes abans de la constitució de la junta administradora especial, un grup armat assalta l’empresa i les treballadores de guàrdia. Denis Bermúdez n’era un. Em guia fins on van dur-los, lligar-los i emmordassar-los a punta de pistola per, després, inutilitzar la planta. Va ser un cop dur. Però també va significar el naixement de les “batalles productives”. Companyes de CALDERYS, EQUIPETROL i CARBONORCA, impactades per aquell esdeveniment i organitzades per persones com en Sergio Requena, van acudir a INDORCA per solucionar els desperfectes gratuïtament. Va ser aquesta mostra de solidaritat la que va permetre a INDORCA culminar la seva lluita, i va significar també el naixement del Ejército Productivo Obrero (EPO), encara que en aquella època no tenia nom ꟷi no en tindria fins el 2017ꟷ. La història de l’EPO mereix un article a part, però val la pena fer-ne un repàs per entendre l’experiència d’INDORCA:
Sota un discurs de control obrer, el govern va impulsar el Plan Guayana Socialista 2009-2019. Consistia en una sèrie d’assemblees i comissions de treball per fer partícips les obreres d’un pla de nacionalitzacions a la zona. Quan el 2012 el govern va liquidar el pla i va atorgar a dit la direcció de les empreses nacionalitzades a certs membres del partit i de la FBT[5], el “control obrer” es va revelar com a mera retòrica per a legitimar-ho. Però, dos anys després, algunes d’aquelles treballadores, com el Sergio, van retrobar-se a la UBTJR per acompanyar en dinàmiques d’autèntic control obrer empreses no nacionalitzades que estaven sent abandonades pels seus amos.
La reparació solidària dels desperfecte d’INDORCA va permetre cobrar consciència del potencial d’aquesta mena de col·laboracions, i van plantejar-se dur-les a altres empreses que portaven anys aturades per avaries. Degut a la greu crisi econòmica i a la desinversió deliberada, hi ha moltes empreses a Venezuela amb avaries que, per falta de recursos, no és possible reparar de forma convencional. Militants del futur EPO visitaven les empreses de Guayana fent inventari: el que era brossa per a unes era vital per a unes altres. Actualment, amb més de dues mil voluntàries, han organitzat ja disset batalles productives arreu del país: es tracta d’expedicions en què professionals diverses, de forma gratuïta, es desplacen a empreses col·lectivitzades o nacionalitzades en dificultats, reparant aquestes avaries.
El 23 de març de 2015 constituïren, per fi, la junta administradora especial segons el 149. Tanmateix, l’antic amo havia deixat grans deutes, i això impedia signar contractes amb altres empreses. Mentre ho resolien van constituir la cooperativa MEDIMICO. El gener de 2016 arriba a INDORCA la Janet Carreño per fer una auditoria i posar tota la comptabilitat en ordre. Al seu despatx recorda com de complicat va ser: l’antic amo s’ho havia endut tot. Però, en canvi, estava admirada de com les obreres havien dut els comptes en aquell temps d’impàs, mentre treballaven com a MEDIMICO.
Els havien dut “como una bodega”: senzillament feien un paperet cada vegada que entrava o sortia alguna quantitat del pot. Emocionada, s’aixecava de la cadira i desempolsava les carpetes on hi havia, ben classificats, aquells paperets: per ella hi havia quelcom d’infantil i alhora molt noble. Perquè, tot i ser tan rudimentari, quan va acabar l’auditoria, tot quadrava. Tot i les dificultats econòmiques extremes, ningú s’havia ficat un sol bolívar a la butxaca. També s’havia sorprès de la transparència. Tot estava resumit a la pissarra de la sala d’assemblees.
El maig de 2016 INDORCA podia tornar a funcionar com a tal i, quan li van oferir de continuar a l’empresa, va acceptar-ho. Ella hagués pogut trobar la mateixa feina per un salari sis cops superior. Però va decidir quedar-se a INDORCA. En paraules seves, es va “enamorar” d’això. No havia treballat mai amb obreres, amb gent humil, i havia quedat meravellada amb la seva història, el seu “compromís”, la “igualtat”, la “dignitat” amb la que treballaven. Tot i no haver-hi enginyeres treien els dissenys més complicats. Per ella això era el Socialisme, no calia buscar més. La demostració que les treballadores poden gestionar una empresa eficientment, sense jerarquia ni capitalisme, la materialització del llegat que Chávez va deixar.
Els reptes del control obrer a la Venezuela actual
Però la lluita no va acabar-se aquí. Va haver-hi uns anys de més facilitats, mentre Juan Arias era ministre d’Indústria i Sergio Requena va ser nombrat president de CORPIVENSA[6]. Ambdós feien tàndem per a enfortir les poques empreses sota control obrer de Guayana. El 2017 INDORCA aconseguia el seu primer contracte amb una empresa estatal, VENALUM: la plantilla va remuntar fins a 42 treballadores. Des de CORPIVENSA el Sergio fomentava l’experiència de l’EPO i, gràcies a això, 11 empreses recuperaven o potenciaven la capacitat productiva[7],[8].
Tanmateix, ambdós van ser destituïts. Aquest model toca molts interessos. En primer lloc, perquè no deixa comissions per a la burocràcia en cada operació. I, en segon lloc, perquè esperona les treballadores a apoderar-se elles mateixes dels mitjans de producció, sense necessitar un capital o un estat que les tuteli. Així, Juan Arias va ser substituït el juny de 2018 per Tareck El Aissami ꟷadvocat criminòleg sense cap experiència en el sectorꟷ i, al cap d’un mes, va tocar-li al Sergio. INDORCA no ha tornat a signar un contracte amb una empresa estatal. S’acabaven també els beneficis equiparats a les empreses estatals: la caixa del CLAP, medicines a través de FARMAPATRIA… ja que formalment son una empresa privada.
Per altra part, les grans empreses privades fan pinya amb Óscar Giménez contra les seves antigues treballadores i també les boicotegen. A qui ven, així doncs, INDORCA? A petites empreses privades de la zona i, per altra part, a grans transnacionals. Aquestes accepten encàrrecs de les poderoses empreses estatals, i subcontracten part dels treballs a INDORCA. D’aquesta manera, acaben treballant igualment per a l’Estat, però de forma terceritzada.
Després de morir Chávez i amb l’arribada de la crisi, la burgesia, a qui no va treure’s mai el poder, redobla l’ofensiva recolzada per l’imperialisme dels EUA. Davant d’això, el govern de Maduro no va acabar de nacionalitzar i planificar l’economia; va optar per polítiques de conciliació i per fomentar una burgesia “revolucionària” o “patriota”, a qui avui es venen moltes empreses abans nacionalitzades. Des de 2013 també s’ha intensificat el foment de la inversió estrangera (amb Xina, Rússia, Turquia, Iran…) en comptes de reconvertir l’economia i sortir del model extractivista. Aquests factors, sumats a un enfortiment de la burocràcia, estan fent retrocedir el control obrer real a Venezuela: estem parlant, a tot estirar, d’una desena d’empreses.
De camí cap a INDORCA per una de les polsoses pistes de terra, parem davant d’una gran parcel·la vallada. És plena de les més variades peces: escales, sitges, planxes metàl·liques, bigues d’acer… És una nova planta de reducció de mineral de ferro per encàrrec de l’Estat: l’han portat sencera, a peces, des de la Xina. “Mira, ¿qué ves? Eso son escaleras, silos… ¿crees que todo eso no se hubiera podido hacer en INDORCA? Y hubiera sido cuatro veces más barato”.
Organització i formació
La victòria d’INDORCA, sens dubte, és fruit de l’espontània determinació d’un grup de treballadores en defensa del seu mitjà de subsistència. Però també es deu, des de 2014, al recolzament i assessorament d’una organització, les militants del futur EPO, que van arribar a INDORCA, inicialment, per dinamitzar cursos de formació. Els cursos consistien en organització d’assemblees, gestió d’un consell de treballadores, recuperació operativa de les entitats de treball… fins arribar a un diplomat en Gestión Directa y Democrática del Proceso Social del Trabajo por la Clase Obrera.
A través de la UBTJR, també van portar-se a INDORCA les missions Robinson, Ribas i Sucre. Així, en el procés de control obrer algunes treballadores van aprendre a llegir, altres van acabar la secundària i algunes van començar estudis universitaris… al propi centre de treball. La formació no només va fer possible la gestió de l’empresa per les treballadores: va generar un procés d’emancipació personal. Avui les classes continuen a la sala d’assemblees quan, a les 16:00h, acaba la jornada laboral. La Yubi Hernández, auxiliar administrativa des de 2016, hi ha fet cursos d’assistent administratiu, seguretat industrial, organització i administració del treball, tots ells per l’INSE[9], així com un de comptabilitat pel Banc Central de Venezuela. Actualment està estudiant la llicenciatura de Relacions Industrials per la Iutira. Una altre cas és el de la Marina Robles: va començar a treballar el 2007 en la neteja. En el procés de recuperació d’INDORCA, i gràcies a aquest procés de formació, va passar a gestionar el magatzem i, avui, treballa com a administrativa.
Per altra part, sense l’ajuda que aquesta organització va prestar en la reparació del sabotatge sofert, difícilment INDORCA hagués pogut reprendre l’activitat productiva. Militants del futur EPO son, també, les que van assessorar les treballadores de les quatre empreses de Guayana que avui estan sota control obrer.
Conclusions
Poques històries millor que aquesta revelen el significat de “solidaritat” i “suport mutu”. En el cas d’INDORCA deixen de ser un concepte teòric, ens demostren que treballadores de les empreses veïnes, encara que no ens coneguin, poden venir i arremangar-se per ajudar-nos, que nosaltres podem fer el mateix, i que aquesta és la clau de la victòria. Ens fa venir ganes de fer-ho. INDORCA ens mostra que la lluita passa per la desobediència, encara que sigui envers un Estat que es diu revolucionari. I ens treu de l’egoisme, dels valors de l’èxit i l’estatus. A INDORCA les treballadores prefereixen sentir que son persones, que cuiden i son cuidades, que lideren la seva activitat productiva, abans que tenir una feina més ben pagada però sota els paràmetres de la jerarquia i el capital. Hi trobem el vincle que hi ha entre sindicalisme combatiu i emancipació personal.
Però, sobretot, la història d’INDORCA ens torna a la realitat, en el sentit que la utopia és possible, i que la lluita ꟷper més que duraꟷ és el camí per assolir-la. La nostra mentalitat occidental sovint ens arrossega a un pragmatisme impregnat d’ideologia, i deixem de percebre com a possible allò que hauria de ser l’objectiu concret de tota revolucionària: la presa dels mitjans dels producció. A INDORCA, aquesta ha estat la culminació de la lluita sindical. ¿No hauria de ser, potser, l’objectiu de tota lluita sindical? Finalment, i no menys important, amb INDORCA copsem la vessant humana de la lluita: l’enorme potencial que tenim com a classe les persones humils, les treballadores normals i corrents; la lluita com a experiència de companyerisme i emancipació que val la pena ser viscuda.
[1] Sindicato Único de Trabajadores y Trabajadoras Bolivariano de INDORCA C.A.
[2] Dret específic veneçolà de tota treballadora assalariada a rebre una indemnització quan cessa la relació laboral per qualsevol motiu, i que va en proporció de l’antiguitat. Aquestes prestacions van quedar reduïdes pràcticament a zero amb a la reconversió monetària decretada pel govern l’agost de 2018
[3] Una mena de cobert sense parets que, en aquest cas, està situat prop de la porta d’entrada a l’empresa, però lluny de la planta i l’edifici d’administració
[4] Universidad Bolivariana de Trabajadores Jesús Rivero
[5] Fuerza Bolivariana de Trabajadores, central sindical fundada el 2001. Inicialment unitària, al cap d’uns anys s’hi imposa la fracció liderada per Nicolás Maduro. Des de 2011, amb el suport de Chávez i amb Will Rangel com a president, passa a dir-se Central Bolivariana Socialista de Trabajadores (CBST) i esdevé la central sindical hegemònica a Venezuela
[6] Corporación de Industrias Intermedias de Venezuela S.A.
[7] www.presidencia.gob.ve/Site/Web/Principal/paginas/classMostrarEvento3.php?id_evento=10822
[8] www.correodelorinoco.gob.ve/corpivensa-ha-repotenciado-a-11-empresas-en-todo-el-pais/
[9] Instituto Nacional de Servicios y Empresas
