Proper 22 d’abril, tindrà lloc la taula rodona de presentació del llibre sobre el patriota gandienc Gonçal Castelló, coordinat pel nostre company Àngel Velasco, organitzat per l’Obra Cultural Balear, als locals de Ca n’Alcover a Palma.
El segle revolt de Gonçal Castelló
Hi ha homes fets d’una peça, que mai es donen per vençuts, són aquells que Brecht anomenava «els imprescindibles». Gonçal-Dionís Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003) va estar en el lloc i en el moment oportú quan es van produir alguns dels fets cabdals del segle XX a l’Estat espanyol. Això explica que Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (CEIC Alfons el Vell, Gandia 2010) sigui un llegat valuós i una lectura que magnetitza. El filòleg Àngel Velasco, que ha tingut cura de l’edició, diu que la voluntat de recordar i fer recordar el van empènyer, en el darrer tram de la seva vida, a construir «unes memòries que inclouen més d’un miler de noms».
Amb el mateix esperit, els anys 80 va enllestir Sumaríssim d’urgència i València dins la tempesta. Velasco afegeix que en l’obra del gandià hi ha inèdites tres novel·les.
Els seus llibres, les referències en El Temps, les Converses Fusterianes dels Octubre… m’han fet adonar que el nom de Castelló no m’ha vingut de nou.
Rere la trajectòria d’aquest intrèpid hi ha un estudiant de dret i un comunista establert a València; un cap de milícia; un pres; un represaliat franquista i un advocat compromès desterrat a Madrid (per ordre judicial); un articulista i escriptor que es retroba amb La Safor natal; un activista lingüístic i un polític casat a Barcelona en terceres núpcies. En definitiva, un independentista de nació catalana. L’advocat mallorquí Josep Melià el va admirar pel coratge civil i la capacitat organitzadora: «la curiositat sempre àvida i la resposta permanentment generosa i decidida». En aquest sentit, s’emmirallà en Joan Ballester i Canals com a home d’acció i en Joan Fuster, com a intel·lectual.
Ha estat una sort la memòria prodigiosa de Castelló. I és que impressiona la seva lucidesa a l’hora de narrar episodis viscuts i de rememorar els noms i cognoms dels que han transitat pel seu periple vital. Joan Baptista Peset, Fernando Fernán Gómez, Sanchis Guarner, Camilo José Cela, Estellés, García-Berlanga, Ovidi Montllor, Xabier Arzalluz, Maria Aurèlia Capmany, Buñuel… integren una corrua de coneixences de primer ordre, amb part de les quals va forjar amistats entranyables. Simultàniament, també constata que «els camaleons augmenten cada cop més», quan es refereix a personatges que el van decebre profundament (Azorín, Blasco Ibañez, Carrillo, Ernest Lluch, Porcel, Bru de Sala… ). Els gestos crítics de Castelló solen anar acompanyants d’un contrapunt sa i autocentrat, com ara l’exemple del polític Castelao, del qual afirma: «va ser un ferm fill del seu terrer, arrelat al seu poble fins a la mort». O bé, el de Manuel de Pedrolo: «fins que va morir portà una línia coherent i de fermesa (…) incòmode per al poder de torn». I fins i tot, el de Gandia és capaç de fer autocrítica quan confessa: «vaig passar de ser un antimilitarista enemic de la guerra i em vaig transformar en un soldat (republicà)». També parla de la covardia, just en el darrer compàs de la guerra del 36: «ho vàrem ser des del mateix dia que toleràrem ser fets presoners al port d’Alacant. Allí, els trenta mil homes i dones, mansament, sense cap protesta, abandonàrem les armes».
Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats és un homenatge merescut (que va ser arrodonit amb unes jornades a Gandia la tardor) a un inconformista que, segons l’escriptor Antoni Serra, «va sortir-se’n davant les situacions més difícils de la vida». Castelló no amaga que la seva fou una generació de somiatruites, de quixots al servei de la revolució, però que van assaborir: «l’alegria que dóna la passió d’un viure completament lliurat a un ideal». El de La Safor conclou que si tornés a reviure aquells temps «tornaria a fer el mateix».
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
