La pau vindrà quan siguem sobirans i sobiranes de la nostra pàtria feminista, socialista i internacionalista, si no és així, no serà pau per al poble treballador català, nosaltres.
«Un any més, l'exèrcit torna a ser present al Saló de l'Ensenyament de Barcelona i, com cada any des de 2008, la Campanya Desmilitaritzem l'Educació també hi serem per defensar una educació basada en el foment de la cultura de pau, el diàleg, la convivència i l'antimilitarisme».
Així comença el manifest de les companyes de Desmilitaritzem l'Educació, i no podríem estar més d'acord amb el seu objectiu, però en la defensa del seu objectiu fan servir una sèrie d'arguments que considero erronis i contraris a la pau que diuen defensar.
No lluitaven per la pau les guerrilleres vietnamites amb els seus nadons criats a les trinxeres i túnels? Les signants del manifest estarien en contra de les soldaderes villistes de la revolució mexicana educant les seves filles en la justa guerra per la terra? Són "equidistants" amb qualsevol violència? Comparen el militarisme dels EUA amb la brillant educació cubana on la defensa de la pàtria socialista és un element normalitzat? No veuen distinció entre la violència injusta del violador i la justa violència defensiva de la violada? Hi ha dues paus oposades, com hi ha dues morals i ètiques oposades, la dels opressors i la de les oprimides, sense conciliació possible.
No podem elevar a categories abstractes i atemporals el cert rebuig que sentim per un exèrcit espanyol ocupant, un exèrcit que des de 1714 ens oprimeix, un exèrcit que liderat pel PSOE recentment ha bombardejat «humanitàriament» Líbia, un exèrcit que forma part de l'OTAN i que en connivència amb les Xarxes Gladio ha fet un cop d'estat militar a Ucraïna aplaudit per «democràcies» com la nostra, l'OTAN porta temps mentint sobre Síria, pagant a periodistes per donar certes informacions, finançant el DAESH, etc. Evidentment que odiem l'Estat espanyol i la seva organització armada i evidentment no volem que aquesta organització per crear terror es plantegi com una sortida professional normalitzada i neutral per a les nostres joves. Que no mengin el coco a la nostra joventut explotada.
Hem d'erosionar l'hegemonia espanyola sobre l'exèrcit. Un dia li vaig preguntar a un alumne: «Ja has pensat què faràs després del batxillerat?», i em va respondre: «Sí, iré al ejército», i jo li vaig respondre «¿Qué ejército? De que bando?». Si les docents propaguem en el camp de les idees l'hegemonia militar espanyola com a únic exèrcit possible, contribuïm a la desorientació i ignorància de la nostra joventut, i justament ens paguen pel contrari.
El problema de fons segueix sent la cantarella aquella tan pesada de sempre però que colpeja amb força perquè és la veritat: la realitat és que estem vivint en lluita de classes, i entendre la realitat i cadascuna de les seves particularitats fenomenològiques, com ara aquest Saló de l'Ensenyament o els conceptes i vocabulari amb què el critiquem, cosa que si fem al marge d'aquesta teoria revolucionària suposa anar desorientades i acabar dient beneiteries com les que es diuen en aquest manifest, a l'estil de «les armes maten», convertint els objectes en subjectes. Un sent vergonya aliena quan els mestres, que en principi són els qui ensenyen a pensar, pensen tant malament: no, les armes no maten, les armes són coses, són els humans els qui maten i si volen ho poden fer amb un llapis o amb un llibre. La pau no s'ha d'imposar per les armes? La pau de qui? La dels vietnamites o la dels EUA? La dels palestins o la dels sionistes? La romana o la dels numantins? Aconsellaríeu a les anarquistes de la guerra civil que entreguessin les armes a veure si apareix la pau? És curiós que aquestes pacifistes sempre critiquen les manifestants que llancen pedres però mai exigeixen a la policia que es dissolgui i entregui les armes, és hipocresia que justifica la societat actual de classes, el pacifisme és una ideologia infiltrada al camp popular al servei dels interessos de la burgesia. La pau, la llibertat… entesos segons la ideologia burgesa, és a dir, com a categories abstractes allunyades de qualsevol mètode per aplicar-les, principis generals lluny de qualsevol concreció, són principis molt guais però que serveixen per legitimar la civilització burgesa, oposada i enemiga dels pobles i les classes treballadores. Doncs avui la llibertat és la llibertat per bombardejar un país, avui la pau és la dels refugiats ofegant-se al Mediterrani.
Hauríem d'estar orgulloses d'en Pere Joan Sala cap dels remences, d'en Joan Sala, d'en Vicent Peris, d'en Joanot Colom, dels segadors, dels barretines, d'en Carrasclet, de les dones anònimes que s'han atrevit a agafar un fusell, de l'Andreu Nin, d'en Durruti,... cap d'elles pacifista però totes van lluitar per la seva pau, pel seu poble, per la seva classe que segurament és la nostra. No es tracta de desmilitaritzar l'ensenyament en abstracte, es tracta d'expulsar l'exèrcit espanyol invasor de casa nostra i això no es farà amb floretes, això es farà justament creant un poder oposat al seu, creant un poder popular. Avançar en la construcció de poder popular també es fa amb crítiques com la d'aquest escrit, que serveixen per a intentar aclarir conceptes teòrics dins del propi camp popular per tal de poder avançar justament cap a l'objectiu que es diu perseguir. De la mateixa manera que les eines amb les quals fa un cotxe no tenen per què assemblar-se al cotxe, amb pacifisme no es fa la pau, en cap episodi de la història ha passat, només cal mirar exemples històrics, doncs la metodologia d'Allende va provocar més morts que la de Fidel i només cal veure com estan les classes populars de cadascun dels dos països avui. I sempre serà necessari desmuntar l'arxifals exemple de Gandhi: s'oculta el paper de les guerrilles que hi havia i el mateix Gandhi va demanar als EUA intervenir en la II GM. Kosovo es va independitzar perquè un cuirassat dels EUA els ho va permetre i en la revolució portuguesa dels clavells hi havia el poder latent dels fusells. No entendre el paper del poder i la violència en la història és no entendre-la. Creem poder popular i abandonem el pacifisme que tant de mal ha fet i ens segueix fent als oprimits. La pau vindrà quan siguem sobirans i sobiranes de la nostra pàtria feminista, socialista i internacionalista, si no és així, no serà pau per al poble treballador català, nosaltres.
Article d'opinió de Xènia Ramon, militant de COS-Barcelonès (12 de març de 2018).
