Entrevista a Ricardo Castro, secretari general de la Central Unitaria de Traballadores/as (CUT) de Galícia

Quina és la situació econòmica a Galícia?
Quan peta aquesta crisi, que és sistèmica, Galícia no estava sumida en un sistema econòmic d’especulació immobiliària, com podia passar als Països Catalans; llavors l’atur no va créixer tant. Estàvem al voltant d’un 12%; ara som a un 17%; ens trobem al davant de la destrucció de treball a l’estat espanyol. Això vol dir que en poc temps arribarem a la mitjana estatal, que està al voltant d’un 25-30% de taxa real de desocupació. És una destrucció de llocs de treball en tots els sectors, que ja va començar amb la reconversió del sector naval en els anys vuitanta. Ara aquesta destrucció és més subtil gràcies a la complicitat dels sindicats majoritaris. Els sectors de la pesca i la ramaderia també en foren afectats gràcies a les prebendes de l’estat espanyol amb la unió europea; per tant, el teixit productiu és mort. Es potencia el sector serveis, però no és una zona de primer nivell turístic. És una situació caòtica

Des del sindicat, com es planteja la lluita?
Només hi ha un camí, una alternativa: la lluita ha d’estar enfocada al carrer. No val la protesta interna, el “no hi ha res a fer…”, aquesta mena de discursos de resignació: si no resistim no existim, i si no existim faran de nosaltres el que voldran. Des de l’any 2007, que van començar les primeres notícies oficials de la crisi, iniciem una campanya de conscienciació que desemboca a Vigo, la zona industrial per excel·lència, en una mobilització digna; era la primera vegada a l’estat espanyol que se sortia al carrer en contra de la crisi. Van seguir creixent i reclamant una vaga nacional. L’única sortida que ens queda és la mobilització, conscienciar a tothom que som de classe treballadora, que la gent es pensava que per tenir una pantalla de plasma pagada amb una targeta de plàstic, érem de classe mitjana alta. Conscienciar de qui explota i qui és l’explotat, que els milers de parats surtin als carrers, encendre la metxa, perquè tots sortim als carrers, com a Grècia — vuit vagues generals el 2010.

Com es defineix la CUT?
Som un sindicat nacional, de classe i assembleari; neix el 1999, després d’una escissió amb la CIG, que és el sindicat nacionalista amb més afiliats entre les nacions sense estat, per sobre de LAB. El 99 comença a derivar a la burocratització i entra en el joc de les subvencions; és en aquest moment que ens escindim i creem el sindicat CUT. Actualment la majoria dels nostres afiliats no provenen de la CIG, sinó que hem crescut; al principi la gran majoria venien del sector del mar, però a dia d’avui, tampoc no són majoria.
Des de la CIG ens tenen un odi gairebé sectari; nosaltres creiem què és perquè som la consciència que ells van perdre. Nosaltres estem per la unitat de classe, però en el context actual no es pot pactar amb ells, ja que la direcció va pel camí de convertir-se en una UGT o CCOO.
Apostem per un sindicat de masses; el nostre camí és crear contradiccions al sistema. Cada vegada que ens mobilitzem, convoquem totes les organitzacions independentistes perquè s’hi sumin.

Esteu implantats arreu del territori?
Estem creixent molt; tan sols ens faltaria obrir una delegació a la província de Lugo.

La lluita es planteja amb d’altres agents polítics?
A nivell sindical, qui marca la política és la CUT; no som la corretja de transmissió de cap partit, tot i que hi ha gent que milita en partits independentistes. Quant a allò que afecta la lluita del treballador, nosaltres som els qui marquem la línia a seguir.

Dius que a partir del 2007 comenceu a planificar la vostra estratègia de lluita al voltant de la crisi, com afecta a nivell repressiu aquesta aposta?
L’estratègia de lluita i de combativitat és originària des que creem el sindicat. El 1999 hi havia una lluita molt forta amb el tema del banc saharià, la pesca; hi havia una batalla molt dura al carrer, que el sindicat no va voler assumir; és en aquest context de lluita on plantegem la necessitat d’un sindicat nacional i de classe, que lluiti al carrer. La combativitat està als estatuts del sindicat.
A partir del 2007, amb el tema de la crisi, l’anàlisi econòmica que fan els governs i les patronals és idèntica a la que fa la CUT: és una crisi sistèmica; no hi ha marxa enrere; provocarà situacions de misèria; la misèria pot provocar situacions de rebel·lia, encara no revolucionàries, però si de rebel·lia i contestació. Llavors ells estudien on hi pot haver grups que acumulin forces per fer aquest salt; aquí és on entra en joc la suprarepressió, perquè de repressió sempre n’hi ha; ara és una volta més. De fet, en la UE es crea el 2007 un laboratori d’observació de les possibles zones conflictives. Comencem a ser encara més vigilats quan apostem per la lluita frontal contra la crisi; s’intensifica el control; qualsevol que es mogui en concentracions i protestes que no tingui tots els permisos té multa administrativa. És una asfíxia econòmica brutal, sense parlar de les detencions. El 2009 a la comarca de Vigo hi ha una vaga del metall molt dura, de gairebé tres setmanes. Molta confrontació on hi ha un salt qualitatiu entorn de la militància: la gent més jove s’apropa al nostre sindicat. Tot i que no som a la taula de conveni, sí que som l’agent que lluita activament als carrers. A partir d’aquest moment s’intensifica la nostra vigilància.

Hi ha diferències entre el govern gallec i l’estatal?
Feijoo (president de la Xunta) fa Fraga quasi d’esquerres, en el sentit que Fraga tenia aquell toc de folklore gallec populista. Feijoo és un espanyolista de pro, un radical de discurs nacionalcatòlic asfixiant, que pel que sé, al País Valencià coneixeu prou bé. La línia econòmica és idèntica a la del bipartit (PSG-PSOE i BNG) de l’anterior govern i idèntica a la de nivell estatal.

Des dels altres pobles de l’estat espanyol heu notat la solidaritat amb els casos de repressió que patiu?
Sí, totalment; de tot arreu: Astúries, Euskadi, els Països Catalans, etc. On hem trobat menys solidaritat i comunicats ha estat des de Galícia mateix, on a dia d’avui CIG no ha fet cap comunicat ni ha demostrat solidaritat amb els casos repressius que patim. A nivell personal sí, però no com a sindicat.

La repressió normalment actua subtilment, a base de multes administratives, que destrossen els militants i l’organització. Quan comença a haver-hi detinguts i empresonats vol dir que la lluita ha pujat un esglaó, que la gent està més organitzada, més conscienciada, que lluita de veritat. Com plantegeu la resposta, no sols per ajudar els detinguts, sinó perquè el poble gallec se n’assabenti?
La primera detenció, la de Miguel, es produeix el 15 d desembre i la de Telmo, al març, que va sortir l’endemà. Vam fer una roda de premsa per contrarestar tanta contaminació, on van venir tots els mass media, cosa gens habitual. Venien atrets pel morbo. Forma part de la campanya de la policia, donant bombo mediàtic; va tenir conseqüències directes arreu on teníem delegats, on els sindicats de UGT, CCOO i CIG van aprofitar-ho per acusar-nos de terroristes i altres coses per l’estil.
Sabem que hem de combatre no sols contra la patronal, sinó també contra les seves forces de repressió i els seus col·laboradors mediàtics. En aquella roda de premsa vam deixar clar que era un cas de persecució sindical i que l’única resposta serà que continuarem al peu del canó, que és una lluita de tots els treballadors i treballadores, conscienciar el poble que els detinguts són treballadors impecables de la Naval, veritables professionals, i socialitzar que això pot passar a qualsevol treballador, que és una lluita de classes. Els traurem els treballadors i les treballadores. No els traurem de la presó a base de comunicats.

Com plantegeu l’estratègia perquè la gent es tregui l’estigma de sindicat de classe obrera i nació oprimida i reclamar amb orgull les nostres exigències al treball, al carrer?
Aquesta és la pregunta del milió; si tinguéssim la resposta màgica, no estaríem aquí parlant, sinó al carrer, lluitant. L’única opció vàlida que veiem és la pedagogia. Haurem de tornar a les metàfores. Hem de fer veure que dins el capitalisme no hi ha dignitat per a la classe obrera, que cada volta que hi hagi un daltabaix al sistema, el paguem nosaltres; que no tenim cap mena de poder de decisió a nivells polítics o econòmics. Hem de ser intel·ligents; no podem fer discursos excessivament retòrics. Fa anys que dura la paràlisi ideològica; hi ha un buit de més de trenta anys de tradició de lluita que hem d’omplir. Hem de dir a la gent: “Tu, que tens aquests drets, són molts menys dels que tenia el teu pare, però són molts més dels que tindrà el teu fill; si no vas defensar els dels teus pares, almenys defensa els que tens per als qui vénen.” No podem crear avantguardes d’il·luminats.

Des del sindicat, teniu relacions amb d’altres sindicats?
Sí; amb LAB, la COS, etc.; a nivell de la comarca de Vigo, amb la CGT; som membres de la Federació de Sindicats Mundial, on estan tots els sindicats de base. Som internacionalistes.

Hi ha suficient informació del que passa a Galícia?
Gràcies als contactes amb d’altres sindicats podem conèixer diferents realitats sindicals, hi ha un transvàs d’informació, però la gran majoria del poble estem sense canals d’informació directes. Quina premsa reflecteix la realitat de cada poble? Són canals reduïts. Això forma part del que dèiem abans: pedagogia, necessitem contactes directes amb totes les realitats que ens envolten, de primera mà, que allò que surt a la televisió és una enganyifa. Vivim en una època on més informació hi ha, però paradoxalment cada vegada estem més desinformats. S’ha de lluitar contra això.

Com es veu el cas de Miguel i Telmo?
Malament. El sumari s’assembla més a una novel·la que a qualsevol altra cosa; és una gran fantasmada mediatitzada a través dels mitjans de comunicació. Portaran aquesta pel·lícula fins on ells vulguin; la connexió independentisme igual a terrorisme ja està feta a nivell social i justifica la repressió. Si en algun moment ens volen coartar o il·legalitzar, ja han creat el pretext a nivell social per poder fer-ho. Nosaltres hem de combatre aquest argument: som un sindicat, treballem pels treballadors. Totes les accions de boicot que hi ha al sumari —que inclouen, com deia un company en to de broma, des de les torres bessones—, les volen enllaçar amb la CUT. Hem de ser cauts perquè encara no sabem de què se’ns acusa, perquè no hi ha proves, tenen indicis i prou. De fet, si tinguessin proves concretes de totes les barbaritats que apareixen al sumari, estaríem a l’Audència Nacional espanyola, acusats de terrorisme. Els companys empresonats estan incomunicats, des de fa cins i tres mesos, respectivament, esperant veure de què se’ls acusa. Durant la vaga general ens van fregir a multes administratives; les seves úniques proves, les declaracions de la policia…

Telmo i Miguel són caps de turc?
Sí, però són casos diferents. Telmo és un militant històric, ex-grapo; aquesta detenció serveix per a contextualitzar la pel·lícula que han creat. Miguel és un treballador jove i està empresonant per a donar un avís a la joventut compromesa: si us moveu acabareu com ell, això és el que us espera. És la política de la safanòria i el pal: si us porteu bé, no us passarà res; si no, sereu els pròxims. Telmo i Miguel estan a la presó per a recordar-nos-ho.

La repressió us reafirma en la lluita? És a dir, ho esteu fent bé?
Anem a veure, la repressió és una conseqüència directa de l’oposició al sistema dominant. Si algun dia ens passen la mà per sobre l’espatlla la patronal o la policia, voldrà dir que ho estem fent malament; si per exercir els nostres drets sabem que a dia d’avui és el preu que té, patir la repressió. Sabem que continuarem en la lluita, a Galícia, als Països Catalans, a Euskadi…