ENCARA QUEDA ALGUN JUTGE AMB UNA MICA DE DIGNITAT

Darreres sentències judicials que aporten una mínima esperança a les persones treballadores:

Sentencia TSJV (Contenciós-Administratiu) reconeixent la Retroactivitat de la Llei de Dependència

Hola companys i companyes,

som Hipòlit i Carme, pares de Pau Agulló, un xiquet amb PCI (paràlisi cerebral infantil) d’onze anys. Com molts dels cuidadors i cuidadores de persones dependents vam creure que tot anava a canviar l’any 2006 quan es va aprovar la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal més coneguda per Llei de Dependència. També, com molts, vam sol·licitar les ajudes corresponents i esperàvem amb entusiasme un canvi en les nostres vides, però la Conselleria de Benestar Social no va resoldre amb la celeritat que el nostre expedient requeria i ens van aprovar les ajudes l’any 2008 sense reconèixer la Retroactivitat contemplada en la llei i ha hagut de ser el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana qui ens done la raó.

El camí ha sigut llarg, hem tingut molts entrebancs administratius i hem hagut d’enviar a l’administració nombrosos documents que ens requeria una i altra vegada, hem patit com ens ningunejaven als telèfons destinats per a la informació de la conselleria passant-nos d’un a altre departament sense resposta, hem hagut de veure als mitjans de comunicació com els governants valencians es burlaven de nosaltres dient que la llei estava aplicant-se de manera regular quan no tenien, ni creiem que a hores d’ara tenen, el catàleg de serveis configurat, hem hagut d’acudir a la Sindicatura de Greuges, al Defensor del poble, als polítics de la nostra comunitat i veure com cap d’aquestes vies ha servit per a més que per a fer-nos una foto i eixir a la premsa dient com es preocupen de nosaltres, hem hagut de veure com la Conselleria de Benestar Social feia cas omís a les recomanacions de la Sindicatura de Greuges encara que reconeixia i acceptava que tenia raó, hem hagut de mobilitzar-nos i formar part de les Plataformes en Defensa de la Llei de Dependència, d’anar a manifestacions, concentracions, xarrades, debats,… i sempre amb el nostre fill per davant per a que tothom coneguera la realitat de primera mà, hem hagut de fer escrits a la premsa per informar la ciutadania del que està passant amb els dependents i hem hagut de comprovar que el problema del nostre col·lectiu no li importa a ningú, ni tan sols als propis dependents, hem hagut de deixar d’ocupar-nos del que verdaderament és important , que és compartir el nostre temps amb el nostre fill i hem hagut d’ocupar-nos dels papers i acudir al col·legi d’advocats buscant ajuda perquè el nostre expedient tenien massa lletra xicoteta per a ser entesa, hem hagut de fer un recurs d’alçada perquè la resolució del Secretari Autonòmic de Benestar Social on s’aprovava el Programa Individual d’Atenció a la Dependència no complia l’article 10.4 del Decret 171/2007 on es reconeixia el dret a la prestació del servei des de l’endemà de la presentació de la sol·licitud, hem hagut de suportar com el Sr David I. Calatayud, secretari autonòmic de família i coordinació social, ens responia al recurs d’alçada dient-nos que no hem acreditat que el nostre fill rep atenció dins l’entorn familiar des de la data de la sol·licitud, hem hagut d’arribar a denunciar el nostre cas als tribunals mitjançant un Contenciós-Administratiu perquè, a la Comunitat Valenciana no es va admetre pel Tribunal Social.

Finalment, ahir divendres 28 de gener el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (Sala del Contenciós-Administratiu, secció cinquena), va dictaminar que la Conselleria de Benestar Social no havia fet els deures i la condemna a reconèixer la Retroactivitat de l’ajuda que ens correspon. Potser ens corresponga una ajuda econòmica important, i potser també que mai arribem a percebre-la, però el que no ens llevarà ningú és el plaer de sentir que algú reconeixia que teníem raó, que els nostres esforços per fer sentir la nostra veu no ha caigut en sac foradat i també, perquè no, de recuperar la fe en la justícia, encara que per la seua lentitud ens haja ocasionat greus problemes emocionals. També estem contents perquè aquesta resolució crea precedent per a que altres casos similars que han arribat a denunciar als tribunals es resolguen a favor de les persones dependents, però, malauradament, hi ha molts altres casos, tal vegada massa, que no han tingut l’oportunitat de fer-ho per motius ben diversos.

Gràcies a tots i totes els qui ens heu recolzat, els qui haveu confiat en nosaltres i els qui ens heu escoltat i, encara que, amb aquesta sentència hem pujat un esglaó més, reconeixem que la lluita encara no s’ha acabat.

Ahir va ser un dia molt important per a la nostra família perquè per fi es reconeixia públicament una cosa tan simple com que ens havíem ocupat del nostre fill i vam recuperar la dignitat, ara, a veure com la recuperen els qui es van atrevir a posar-ho en entredit .

Cocentaina a 29 de Gener de 2011

Hipòlit i Carme (tel. 679863385)

 

Altra sentència pionera: una parella insolvent, eximida de pagar els seus deutes

El Jutjat de lo Mercantil número 3 de Barcelona ha considerat saldats els deutes pendents que una parella de jubilats en concurs de creditors (antiga suspensió de pagaments) encara mantenia amb la banca i altres creditors, després que no aconseguissin cobrir tots els pagaments amb la venda del seu habitatge.

L’auto, que ha passat a ser ferm perquè no ha estat recorregut, és el primer conegut als Països Catalans, i a tot l’estat espanyol, que impedeix que els creditors puguin seguir exigint durant tota la vida el pagament dels deutes pendents quan els particulars ja no tenen bens que alienar.

El Codi Civil espanyol, a diferència d’altres lleis europees, estableix que el deutor ha de complir llurs obligacions amb llurs creditors “amb tots els llurs bens, presents i futurs”.

2.371,46 euros de pensió

L’auto del magistrat José María Fernández Seijo, analitza el cas d’un matrimoni de jubilats que va entrar en concurs de creditors en 2007 i que no va poder pactar un pla de pagaments, amb la qual cosa hagueren de liquidar els seus bens.

Així, tornaren la seva vivenda de protecció oficial a l’Institut Català de la Vivenda, amb la qual cosa pogueren pagar l’hipoteca i el 45,9% dels 108.287,87 euros que devien, majoritàriament per despeses aplaçades de targes de crèdit i instruments de pagament de grans superfícies.

El principal que tenen pendent puja a 58.692 euros.

El magistrat assenyala que, si se’ls condemnés a la inanició o “a la bona voluntat de tercers o de l’estat”, trigarien encara dos anys en saldar el deute pendent destinant íntegrament la pensió conjunta, que suma 2.371,46 euros al mes.

Esgotades totes les vies

Amb les seves pensions han de sufragar ara el lloguer de la vivenda que perderen, per la qual cosa si se’ls permetés conservar l’equivalent al salari mínim interprofessional com a mínim, inembargable, necessitarien uns 13 anys per reemborsar els diners.

En definitiva, Fernández Seijo interpreta que els deutes pendents de pagament es deuen extingir “una vegada que s’han esgotat totes les vies” que contempla la Llei Concursal per satisfer als creditors, com són la venda dels bens.

En aquest cas, ha tingut present que la parella de pensionistes “són deutors de bona fe, deutors accidentals que s’han vist abocats a una situació no desitjada d’insolvència definitiva, que no pot ser penalitzada amb la conversió del concurs en un purgatori”.

Per això, creu que la decisió d’extinció dels deutes pendents permet “donar una sortida raonable a les situacions de sobreendeutament de particulars de bona fe habilitant mecanismes que permetin concedir a aquests deutors una segona oportunitat que no els aboqui a una situació d’exclusió social”.

A més, justifica que aquesta solució “connecta a més amb les observacions que la Unió Europea fa sobre els problemes de sobreendeutament dels consumidors, d’accés al crèdit responsable i al dret a que el deutor de bona fe pugui recomposar la seva vida econòmica”.

L’auto només seria aplicable a persones en concurs de creditors que no hagin pogut pactar un pla de pagaments.

 

Histórica sentencia: un juez considera que devolver un piso hipotecado salda la deuda

(26/01/2011)

La Secció Segona de l’Audiència de Navarra ha dictat una sentència en la que considera que tornar al banc un pis hipotecat és suficient per saldar el deute contret encara que l’immoble hagi perdut valor per la crisi i retreu des d’un punt de vista moral l’actitud de l’entitat.

L’Audiència ha resolt així un recurs d’un banc contra una sentència d’un jutjat de Lizarra, que va considerar que no hi havia lloc a continuar amb un procediment d’execució després que l’entitat financera embargués la vivenda que garantia el préstec, i se l’adjudiqués al quedar deserta la subhasta que es va convocar.

El préstec pujava a 71.225 euros i el banc va valorar l’immoble en el contracte de préstec signat en 75.900 euros, malgrat que a la subhasta el seu valor fou de 42.895 euros.

Per aquesta diferència l’entitat va voler continuar el procediment d’execució sumant costes i liquidació d’interessos, i per a això va argumentar en el seu recurs a l’Audiència que aquesta mesura no constitueix un abús de dret i que la subhasta no cobria el deute demandat.

Sobre aquest últim assumpte, el fallo de l’Audiència de Navarra assenyala que, sent cert l’argument, el valor de la finca és suficient per cobrir el principal del préstec hipotecari i fins i tot superior a d’ell, i és el banc el que se l’ha quedat, per la qual cosa resulta ·circumstancial· que en la subhasta el valor fos inferior i per tant l’execució sol·licitada ·únicament podrà continuar per costos i interessos.

Afegeix a més que en l’estricte exercici del dret, formalment cabria entendre que l’actuació del banc s’ajusta a la literalitat de la llei i que efectivament té dret a sol·licitar el que ha sol·licitat·, per la qual cosa no existiria un abús de dret.

No obstant això, subratlla l’Audiència, existeix una reflexió en aquest cas, com a mínim moralment intranquil·litzant en l’argumentació del banc quan diu que la finca subhastada té avui un valor inferior al del moment de la taxació per la situació del mercat, a la que uneix la crisi econòmica a nivell mundial.

I al respecto el tribunal subratlla que, sent açò així,·i real la importantíssima crisi econòmica, no es pot desconèixer que el seu origen té·una causa precisa i que no és altra, segons han dit “líders polítics mundials i experts en economia”, que la mala gestió del sistema financer i les anomenades hipoteques fem.

Un sistema del qual, recorda al banc, forma part i això és quelcom que no pot desconèixer, per la qual cosa la seva pretensió no constituirà un abús de poder, però moralment és rebutjable·quan en el seu dia no hagués concedit el préstec per l’import citat si l’immoble no hagués tingut el valor suficient com a garantia.

En aquest sentit afegeix la sentència que la seva pèrdua de valor actual és pot apuntar directament a la crisi econòmica, fruit de la mala praxi del sistema financer, per la qual cosa la sala entén especialment dolorós que l’entitat justifiqui els seus propòsits en unes circumstàncies que han aixecat ampolles en la societat.