EN EL DIA DE LA DONA TREBALLADORA DEL 2011 (Girona)

del passat, destruïm misèries…


El març de 1871, quan la ciutat de París era assetjada per l’enemic prussià i el govern reaccionari francès a Versalles  negociava la rendició de la capital als seus enemics, milers de dones es van posar al capdavant de la protesta. Entre elles, la mestra Louise Michel encapçala un escamot de dones que atura els soldats i evita el desarmament dels resistents, en un gest que precipita la revolució. Louise, ja aleshores un símbol de la determinació femenina en temps de penúria i incertesa, també presidirà diversos comitès del que serà la Comuna, la primera experiència en què són les ciutadanes, ja emancipades del jou de classe, qui decideixen com governar, i com foragitar la crisi tot distribuint la gran propietat.

Uns quants carrers més enllà, Eugène Pottier, un artesà paperer, dibuixant, mestre i escriptor, entre les barricades communards, anava escrivint els versos de la Internacional, aquells mots que al llarg dels anys tantes esperances suscitaren per a la majoria, i tants temors per als beneficiaris de l’ordre injust.

 

no hem estat res i ho serem tot…

 

Cent quaranta anys després, els prussians que ens bombardegen són els especuladors internacionals, disfressats de mercats, els corbs financers i les grans companyies.

I els nostres governs són els col·laboradors necessaris que, rendits a l’enemic, faciliten l’esquarterament de les nostres vides.

En aquestes circumstàncies en què cal omplir el món de places Tahir, les nostres Louises també hi seran per a empènyer a desarmar els nostres enemics, i per a posar-se al capdavant de la protesta i de la construcció d’una societat més justa.

En els darrers mesos, els nostres governs, esclaus dels bancs, les multinacionals i de gent de pocs escrúpols i mal viure, ens han robat el sou, la feina, la jubilació, els drets socials, les esperances… Tot plegat, amb la col·laboració d’unes cúpules sindicals que, encara diuen voler defensar els interessos dels treballadors… de quins treballadors?

Com canta en Raimon, «nosaltres diem no, nosaltres no som d’eixe món». Caldrà que d’un cop, arrenquem dels diccionaris la plana on hi ha el mot «resignació».

 

no esperis salvacions supremes

de déus, ni reis, ni de tirans…

 

En els darrers anys, persisteixen les injustícies contra les dones, les diferències salarials inexplicables des del més elemental sentit ètic i racional.

La crisi que han provocat qui es reparteixen beneficis, ens ha furtat els recursos per a les llars d’infants o per als ajuts a la dependència, tot accentuant la dependència i la solitud de les dones en un, cada cop més inhòspit, món capitalista.

L’absència de polítiques laborals, la negligència interessada del govern a l’hora de controlar i vigilar el mercat permet la persistència de gravíssims fets d’assetjament (sexual i de tot tipus) a la feina, de discriminació, de pressions laborals insuportables, d’agreujament de la salut de les treballadores o de qüestionament del dret a la maternitat.

Les estructures organitzatives empresarials, públiques o privades, continuen impedint una adequada representativitat de les dones. La continuïtat dels prejudicis culturals i empresarials implica sobrerepresentació o infrarepresentació femenina en els diversos àmbits i sectors laborals.

Els models publicitaris, uns mitjans de comunicació cada vegada més berlusconitzats representen una terrible involució en el paper públic de les dones, tot sotmetent-les a pressions culturals i estètiques absurdes i injustes. Es potencia un model de dona de porcellana, com ens recorda Pau Riba, «recipient / a punt de ser omplert d’aigua / i posar-hi un lliri quan ve el bon temps».

La flexibilitat laboral, que hauria de permetre que fossin les dones qui administressin el temps de treball de la manera més convenient, és emprada finalment per directius i patrons, com un plus d’explotació, com a sinònim de disponibilitat permanent i incondicional.

El reforç de la presència pública de les ideologies patriarcals (amb coartada tradicional i/o religiosa) propicia un procés involutiu que restringeix el dret a la llibertat sexual –i a totes les llibertats– de les dones. Mentre el Papa de Roma envia les monges a rentar els altars, imams misògins i incultes pressionen les seves comunitats a fi d’assegurar la submissió de les dones. Això és un escàndol que no hauríem de permetre.

Finalment, la reforma de les pensions ha estat el darrer crim de lesa humanitat. Per calmar els prussians que ens assetgen, el govern col·laboracionista de Versalles/la Moncloa i els seus escolanets sindicals han pactat el sacrifici dels treballadors i treballadores de l’estat. És un crim que no quedarà impune. Els hauria de caure la cara de vergonya i recordar-los, que la millor reforma laboral d’aquest país la van protagonitzar els revolucionaris i revolucionàries catalanes del 1936.

Res més que recordar els versos de Pottier, que tant sovint s’han cantat en èpoques d’il·lusió col·lectiva. Sovint la música ens ha fet oblidar la lletra. Tanmateix, en l’estrofa de la Internacional se’ns dóna la clau per sortir d’això que en diuen crisi.

 

si del cel de la nostra terra

foragitem dels corbs l’estol,

pau ferma seguirà  a la guerra

i sempre més brillarà el sol

 

Girona, 8 de març de 2011

 

CGT (Confederació General del Treball) – Girona

COS (Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans) – Girona

IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya = USTEC-STEs + CATAC + CATAC-CTS) – Girona