Els Pactes de Toledo: Una altra eina del capitalisme a l’estat espanyol contra la classe treballadora

El Parany del Pacto de Toledo.

El finançament de les pensions rau en les cotitzacions sobretot de la classe treballadora. En conseqüència les pensions són de misèria perquè els salaris són de misèria. Aquesta veritat s’amaga perquè augmentar els salaris faria baixar els sagrats beneficis empresarials. Per això el “Pacto” no proposa mesures pel costat dels ingressos, parla textualment de “reordenar los gastos y sanear el deficit antes del 2023″.

Qualsevol economista sap que per fer baixar un dèficit es pot augmentar els ingressos i/o baixar les depeses. Queda molt clar que el “Pacto” defensa els interessos del capital. El marc en què es mou el Pacto no li permet doncs, parlar de derogar les reformes laborals que precaritzen el conjunt de la classe treballadora, ni d’acabar amb els milions d’hores extres que ni es paguen ni es cotitzen, ni d’acabar amb les mitges jornades fraudulentes.

En les mesures proposades a la comissió parlamentària el passat mes de novembre, passen de puntetes sobre la «bretxa salarial» entre homes i dones i els falsos autònoms.

En tot allò que pugui afavorir a la classe treballadora el “Pacto” fa declaracions d’intencions retòriques. A tall d’exemple en les mesures proposades aquest any 2020 parlen de rechazo a una transformación radical del sistema que rompa los principios de solidaridad intergeneracional e intrageneracional i de equidad si fos així, per què el Pacto no va sortir a mata-degolla contra el Banco de España quan va dir que els pensionistes més recents cobren un 70% més del que havien aportat?

Ho haurien d’haver fet per dues raons: perquè és mentida i perquè una anàlisi com aquest és propi d’un sistema de pensions de capitalització, quan el de l’estat espanyol és de repartiment, almenys de moment.

Això sí quan han de proposar mesures que perjudiquin la classe treballadora no s’amaguen i són clars i contundents. Així l’any 2010 van fer dues propostes; allargar el període de càlcul de les pensions de 15 a 25 anys i fer pujar l’edat de jubilació dels 65 a 67 anys. Dit i fet l’any 2011 el PSOE va fer una reforma de les pensions que recollia les dues propostes de manera progressiva. De manera que l’any 2022 les pensions es calcularan sobre els darrers 25 anys de la vida laboral i el 2027 la jubilació serà al cap de 67 anys, llevat de les persones que hagin cotitzat un mínim de 38 anys i mig.

Crida l’atenció també que el “Pacto” no es pronunciï sobre el “factor de sostenibilidad que consisteix en poder baixar les pensions si puja l’esperança de vida, reforma dictada pel PP el 2013 que hauria entrat en vigor el 2019 i que si no s’atura ho farà a tot estirar el 2023.

Queda clar doncs, per tot el que s’ha exposat, que l’ADN del “Pacto” és proposar mesures que perjudiquin la classe treballadora en l’àmbit de les pensions i que si les beneficia sigui de forma ambigua o temporal.

Les mesures proposades al 2020 pel Pacto de Toledo.

La mesura estrella és la revalorització de les pensions d’acord amb l ‘IPC real. Es tracta doncs de tornar al que ja teníem fins a la reforma del 2013. Ningú, però, no garanteix la reversibilitat d’aquesta mesura.
És cert que és el primer cop que es fa enrere una de les moltes mesures antiobreres fetes en l’àmbit de les pensions, però tal com s’ha pres es podria tornar a suprimir.

Considerem a més que l’IPC no recull l’evolució real del cost de la vida. Per això donem suport al qual plantegen alguns col·lectius de pensionistes, que és crear un IPC sobre els productes que més es consumeixen.

El “Pacto” no ens sorprèn, atès el que dèiem en la primera part d’aquest treball quan no recomana pujar les pensions mínimes a un mínim més elevat, ni tan sols suggereix que poguessin pujar el doble que les altres com s’ha fet pel 2021 amb les PNC.

Una mesura que al primer cop d’ull és interessant és la de calcular la pensió amb els millors 25 anys, sona bé, però quan guaites la lletra petita veus que només ho recomana per a les persones que han tingut llacunes de cotització o per aquelles persones amb llargs historials de cotització perquè puguin canviar algun any dolent per un de millor. No és cap quimera, a l’estat francès, per exemple, el càlcul és sobre els millors anys no pas sobre els darrers.

En el fet positiu és que la concreció és nul·la si no és per limitar. Així parlar de millorar les pensions de viudetat per a les persones majors de 65 anys, per què és la seva principal font d’ingressos, però no ho és per a moltes vídues menors de 65 anys?

Parla de la bretxa salarial entre dones i homes. Però ni concreta, ni parla de tot el problema, es limita a enunciar part del problema que la majoria de mitges jornades les fan dones i que les dones assumeixen majoritàriament el treball de cures. No fa propostes, però no parla dels milers de dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina. Pel que fa a les persones amb discapacitat suggereix que les persones que cobren pensions d’invalidesa puguin treballar, però no concreta com, ni on, ni en quines condicions.

No deixen de fer trampes amb el seu estil de treball. Molt clars quan parlen de penalizar las jubilaciones anticipadas” o de acercar la edad real de jubilación a la edad legal” i alhora parlen de “con especial atención a los casos forzados o a largos periodos de cotizacion, seria un bon moment perquè per fer efectiva la reivindicació de jubilació al 100% per a les persones que haguessin cotitzat 40 anys o més o per dir que els aturats que cobrin la prestació per a majors de 52 anys es poguessin jubilar amb 63 anys amb el 100%, però no, el Pacto només és concret quan perjudica la classe treballadora.

Cal dir que les persones que han cotitzat pel màxim en el cas d’autònoms o que han cotitzat pel màxim en el règim general pel seu alt salari, com que la seva pensió teòrica és superior a la màxima, malgrat la penalització com és sobre la teòrica es podrien jubilar amb 63 anys amb la pensió màxima i no perdrien res a la pràctica. D’això el “Pacto” no en parla i fa un favor als alts executius o als empresaris que cotitzen per autònoms.

Pel que fa a incentivar posposar la jubilació més enllà dels 65 o 67 anys, ja existia i proposen augmentar-ho. A qui beneficien? A les empreses que poden practicar el xantatge emocional amb els treballadors que els hi convingui i no acceptar els que no. Mentrestant l’empresa pot continuar tenint un treballador que li convé sense cotitzar.

El cinisme treu el cap quan el “Pacto” proposa canalizar el flujo de migrantes sense parlar per res dels milers de companyes i companys migrants que fa anys que conviuen amb nosaltres. Seria molt senzill exigir una regularització general per a totes les migrants que viuen a l’estat espanyol. Per al “Pacto de Toledo” aquestes persones no existeixen i de la “Ley de Extranjeria” no se’n parla.

El cinisme puja de nivell quan el Pacto parla d’eliminar “gastos indebidos, és a dir complements a mínims, pensions no contributives, reducció de cotitzacions, etc. És una reivindicació dels col·lectius de pensionistes, però com sempre no arriben fins al final. I és que si la Seguretat Social, tal com ha dit el Tribunal de Cuentas, si només pagués les pensions contributives, no tindria dèficit. Reconèixer això faria desmuntar la mentida de totes les reformes retalladores de les pensions que és que les retallades són per acabar amb el dèficit de les pensions.

No, les retallades s’han fet per fer sostenible una Seguretat Social que fa recaure sobre les cotitzacions, majoritàriament de la classe treballadora, despeses que correspondrien als PGE.

Finalment el “Pacto” proposa potenciar els plans de pensions a les empreses. És a dir que, mentre que parlen de no fer cap canvi radical en les pensions per tal que continuïn basant-se en “la solidaridad intergeneracional e intergeneracional y la equidad, trenquen les 3 potes de les pensions que el mateix Pacto va defensar el sistema públic, els plans de pensions d’empreses i plans de pensions individuals.

Deia molt bé Marx que els governs són “Els Consells d’Administració del capitalisme. Així doncs, el “Pacto” de Toledo és el consell assessor del Consell d’Administració a major glòria del capitalisme a l’estat espanyol i el seu règim del 78.

Sectorial de jubilats i pensionistes de la COS