Article d’en Vicenç Navarro publicat a El Plural
La majoria dels arguments presentats per aquests economistes no són nous són l’última versió d’una llarga llista de propostes finançades per la banca, les caixes d’estalvi i les companyies de assegurances.
Fa uns dies, els mateixos cent economistes que fa uns mesos van absorbir l’atenció dels mitjans amb les seves propostes d’abaratir el cost de l’acomiadament a Espanya, han fet una altra proposta que, reflectint la mateixa sensibilitat neoliberal, afectarà també d’una manera molt notable –empitjorant-la- la qualitat de vida de les classes populars i, molt especialment, dels pensionistes. Sota l’argument (que mostraré en aquest article que està equivocat) que el sistema de pensions públiques a Espanya no és viable, suggereixen que aquestes es redueixin, criticant al govern socialista per ser excessivament moderat i caut en les seves recents propostes de reformes. I com era d’esperar, els mitjans escrits i orals (ràdio i televisió, inclosos els públics) de major difusió del país (la majoria també de persuasió neoliberal) s’han mobilitzat oferint-los tot tipus de caixes de ressonància, negades, per cert, als autors amb mentalitat més crítica i rigorosa que qüestionen tal saviesa convencional neoliberal.
La majoria dels arguments presentats per aquests economistes no són nous. Tot el contrari, són l’última versió d’una llarga llista d’informes i propostes finançades per la banca i les caixes d’estalvi i les companyies d’assegurances, que han anat repetint insistentment la inviabilitat del sistema de pensions públiques, anunciant el seu col·lapse per determinada data, que s’ha anat retardant a mesura que el “predictible” col·lapse no s’ha materialitzat. No és, doncs, un missatge nou el proveït per aquests economistes, molts d’ells amb documentades connexions amb aquests grups de pressió, i molt en particular, amb FEDEA, el centre intel·lectual del capital financer del país, major motor del manifest . No estic indicant amb això que cadascun d’aquests economistes siguin portaveus de tals interessos (encara que molts d’ells sí que ho són). Però sí que és veritat que la majoria –sinó tots- estan imbuïts de la saviesa convencional del pensament econòmic neoliberal espanyol que ha estat molt influenciat per la banca. De la mateixa manera que la indústria farmacèutica influència, en gran manera (a través de revistes, congressos, fundacions i altres intervencions finançades per tal indústria), a la cultura mèdica al nostre país, la banca, caixes i companyies d’assegurances influencien a la cultura econòmica. La majoria de revistes econòmiques i gran nombre de centres d’investigació econòmics., com FEDEA, estan finançats per la banca i caixes d’estalvi, que promouen el pensament neoliberal dins de la comunitat econòmica, de manera que s’ha convertit en la saviesa convencional de la qual tals economistes són portaveus. N’hi ha prou amb veure la discussió sobre la crisi i les seves solucions que apareix a les pàgines econòmiques dels majors rotatius del país o de la premsa econòmica, per veure la veracitat de tal observació. Els mateixos economistes que van ser incapaços de predir la crisi (cap dels 100 signants va predir la crisi financera que hem estat sofrint) ara estan pontificant en com resoldre-la. I en aquest projecte, clarament propagandístic repeteixen una vegada i una altra els seus arguments, molts d’ells d’escassa o nul·la credibilitat científica.
On està el problema?
Un dels arguments repetits ad nauseum és que el nombre de treballadors cotitzants per pensionista anirà disminuint fent inviable el sistema. Vegem on està l’error d’aquesta tesi. I per a això, anem a una activitat econòmica, l’agricultura, que il·lustra on es troba aquell error. Fa cinquanta anys, el 30% de la població activa a Espanya treballava en l’agricultura alimentant a tota la població espanyola. Avui només el 3% treballa en l’agricultura i, com a conseqüència de l’enorme augment de la productivitat, els treballadors agrícoles produeixen més aliments que fa cinquanta anys, de manera tal que l’estat fins i tot els subvenciona perquè no produeixin més. En vista d’aquesta situació, és fàcil veure l’absurd que hagués estat si fa cinquanta anys alguns economistes haguessin alarmat la població, indicant que la predictible baixada del nombre de treballadors en el camp significaria que dins de cinquanta anys no hi hauria suficients treballadors agrícoles per alimentar a la població i, com a resultat, la gent moriria de gana. L’enorme fallada d’aquells arguments alarmistes és que els seus proponents van oblidar el creixement de la productivitat i l’impacte que tal creixement tindria en la producció de l’aliment per treballador. Avui un treballador agrícola fa el que feien deu treballadors fa cinquanta anys. I és probable que en cinquanta anys, a partir d’ara, es produeixi almenys deu vegades més, doncs el creixement de productivitat històricament ha estat molt accentuat.
Tregui el lector ara el nom d’aliments i posi pensions. I veurà l’absurd que és l’argument que s’utilitza constantment que les pensions són insostenibles perquè dins de cinquanta anys tindrem només un treballador cotitzant que pagui la pensió d’un jubilat, quan avui es necessiten tres. Es diu que, ja que ara es necessiten tres treballadors per pensionista, en incrementar el nombre de pensionistes, dins de cinquanta anys tindrem només un treballador per pensionista, la qual cosa és insostenible, ignorant que en 2060, conseqüència de l’increment de la productivitat, un treballador podrà sostenir a un pensionista (i fins i tot a més d’un).
Una altra dada alarmista que utilitzen els economistes neoliberals, que abans ho havien utilitzat el Banc d’Espanya i la Comissió Europea, és el càlcul que dins de cinquanta anys Espanya es gastarà en pensions el 15% del PIB, gairebé el doble del que es va gastar en 2007, el 8% del PIB. D’aquestes xifres es conclou que el país no pot sostenir tal creixement de la despesa, doncs reduiria considerablement els recursos per als no pensionistes. De nou, tal alarma és injustificada, doncs també ignora l’impacte del creixement de la productivitat en el PIB. Vegem les dades. Suposi el lector que la productivitat creixés un 1,5% per any, una xifra raonable. És la mitjana de creixement de la productivitat a Espanya dels últims cinquanta anys. Això implica que si el PIB d’Espanya fos 100 ara, l’any 2060, el PIB hauria crescut 2,25 vegades, sent 225. Doncs bé, si l’any 2007 ens gastem el 8% del PIB en pensions (és a dir, 8 de 100), segons aquelles prediccions alarmistes l’any 2060 ens gastarem el 15% del PIB en pensions (sobre 225 unitats significa 33 unitats). Però fixin-se que això vol dir que en el 2007 ens quedaven 100-8= 92 unitats per als no pensionistes, mentre que en el 2060 quedaran per als no pensionistes una xifra fins i tot molt major 225-33=192, i això a pesar que el percentatge del PIB en pensions sigui llavors molt més elevat (15%) que en el 2008 (8%). Per aquest motiu les alarmes que constantment es donen al fet que el percentatge del PIB en les pensions es pugui doblegar dins de cinquanta anys, no té cap base per preocupar-nos. En realitat, fa cinquanta anys, Espanya es gastava en pensions el 3%. I ja llavors hi havia economistes que deien que el sistema de pensions públiques era insostenible, i que a la llarga el sistema col·lapsaria. Doncs bé, ara es gasta més del doble (8%) i no hi ha cap crisi, i la Seguretat Social té un superàvit. No hi ha, doncs, un problema de viabilitat de les pensions públiques. Sí ho hi ha, per cert, en les pensions privades. D’aquí la massiva mobilització de la Banca, dirigida pel seu Governador, el Sr. Miguel Angel Fernández Ordóñez, qüestionant la sostenibilitat de les pensions públiques.
Les necessàries reformes
El fet que no tingui problemes estructurals de viabilitat no vol dir que no haguessin de fer-se reformes en el sistema públic, però en sentit oposat al proposat pel manifest neoliberal. Les pensions són massa baixes a Espanya, conseqüència, en part, que els salaris són massa baixos. Les xifres que l’OCDE (institució també de clara sensibilitat neoliberal) mostra que les pensions a Espanya són molt elevades, aconseguint el 80% del salari real, està basat en una sèrie de supòsits altament qüestionables. S’utilitzen mitjanes irreals. Per exemple, calcula aquesta elevada xifra sobre la base de 40 anys ininterromputs de treball (a Espanya és molt menor) i confon salari amb base de cotització (el segon és molt més baix que el primer). En realitat, xifres més creïbles com les publicades per Eurostat, mostren que la pensió contributiva mitjana és de les més baixes (amb menor capacitat substitutoria) de la UE-15. I no parlem de les pensions no contributives, que són escandalosament baixes.
Per aquest motiu cal fer reformes. El que hauria de fer-se, a més d’assegurar-se que la productivitat continuï augmentant, és facilitar la integració de la dona al mercat de treball i evitar la discriminació salarial en contra de les dones, pagant-los igual que als homes, assegurant-se, per cert, que això no s’aconsegueixi baixant els salaris dels homes. Si el percentatge de dones que estan al mercat de treball fora a Espanya el mateix que a Suècia, hi hauria 3 milions més de treballadores, creant riquesa, augmentant els impostos i les cotitzacions socials. Això ens permetria, no només mantenir la Seguretat Social (la viabilitat de la qual, repeteixo, no està amenaçada), sinó millorar notablement les pensions. Per aquest motiu facilitar la integració de la dona al mercat de treball a força d’establir una extensa xarxa d’escoles d’infància (que no només guardi, sinó que eduqui als infants, del desenvolupament educatiu dels quals dependrà més tard el creixement de la productivitat i el sosteniment de les pensions) i serveis domiciliaris d’ajuda a les famílies amb persones depenents sigui molt important per expandir les pensions. Aquestes són alternatives rarament considerades en els discursos innecessàriament alarmistes.
Però a més d’aquestes mesures fan falta diverses reformes ràpides i immediates .I una d’elles és eliminar el topall del salari, per sobre del qual no es cotitza a la Seguretat Social. És escandalós que el Sr. Botí, el major banquer del país, cotitzi a la Seguretat Social una quantitat semblant a la d’un treballador qualificat en la seva banca, que ingressa 500 vegades menys que ell. El sistema de cotitzacions hagués de ser progressiu i no ser regressiu com ara. I l’altra mesura és canviar 180º les polítiques d’austeritat (de despesa pública i de crèdit) que estan portant el país a la ruïna. L’estat hagués de seguir polítiques expansives de despesa pública per crear ocupació (pagant tal expansió de la despesa pública amb l’anul·lació de les retallades fiscals que van produir el dèficit estructural de l’estat) i obligant a la banca al fet que proveeixi crèdit, establint alhora un sistema públic bancari mitjançant la conversió de les caixes en banques públiques (de nou, unes intervencions oposades a les quals està realitzant el govern) que garanteixin el crèdit a les empreses i als ciutadans, tal com ha proposat Attac. El fet que aquestes propostes no es realitzin i s’esculli, en el seu lloc, el disminuir les pensions, és un indicador més de l’enorme poder que el capital financer (el grup fàctic de major poder a Espanya) té sobre la vida política del país.
