Els efectes de la reforma laboral

La reforma laboral suposa, a més d’una greu pèrdua de drets, uns importants efectes negatius sobre l’ocupació i la productivitat. (Vidal Aragonés, advocat del Col·lectiu Ronda)

 

El Congrés ha aprovat amb urgència la reforma laboral proposada per l’Executiu. Aquest justifica el seu contingut amb dos arguments: d’una banda, insisteix que els treballadors i treballadores no perden drets. D’altra banda, es fixen com a objectius essencials la reducció de la desocupació i la temporalitat així com l’increment de la productivitat de l’economia espanyola. Però és examinant a fons els canvis normatius que suposa el real decret-llei 10/2010 com podem saber realment els efectes que tindrà.

Respecte a les condicions establertes en conveni col·lectiu referents a horari, règim de treball, torns, sistemes de remuneració, feina i rendiment, després de la reforma laboral no sol poden ser modificades amb un simple acord amb la representació dels treballadors en la pròpia empresa, sinó que es constitueix com a causa legal que impedirà que es pugui revocar la decisió judicialment. En un sentit similar, es dóna peu a què els salaris fixats als convenis col·lectius sectorials no siguin aplicats en les empreses i es retribueixi en quantitats inferiors. Ens trobem amb una possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial.

 

Quant a l’acomiadament objectiu, més enllà de la reducció del preavís de 30 a 15 dies, l’incompliment de requisits del procediment no suposarà la declaració de nul·litat, com fins ara, sinó la improcedència. Però, sens dubte, la gran minva quant a drets la trobem en la salvatge disminució de la indemnització per improcedència dels nous contractes de foment de l’ocupació de 45 a 33 dies per any treballat i del topall de 42 a 24 mensualitats. El que suposa una reducció de la indemnització d’entre el 26,66% i el 42,86% en els acomiadaments formalitzats com a objectius.

 

El Govern afirma que la implantació generalitzada del contracte indefinit amb una indemnització de 33 dies per any afavorirà la reducció de la temporalitat, la qual cosa es contradiu amb l’evolució que ha tingut aquesta modalitat contractual amb indemnització més reduïda després del seu progressiu desenvolupament en les reformes laborals de 1997, el 2001 i el 2006, i que, lluny d’eliminar contractació temporal, l’han mantinguda inalterable en el 33,51%, 32% i 33%, respectivament.

 

Al seu torn, el projecte de llei 10/2010 amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques, que són els que compten amb pitjors condicions. La mesura es justifica amb una pretesa actuació contra la desocupació juvenil, però algú hauria de comunicar a l’Executiu les pròpies dades del Ministeri de Treball (MLR 21) de les quals s’extreu que aquestes dues modalitats tan sol van suposar el 3,83% de la contractació temporal i el 0,824% de la total corresponent al 2009, amb la qual cosa difícilment no compliran la finalitat pretesa.

 

Se’ns diu que amb l’augment de la indemnització per acabament de contracte a 12 dies per any a partir del 2015 es reduirà la temporalitat. Per analitzar les seves conseqüències, només cal observar el permanent creixement d’ETT’s (que ja compten amb indemnització de 12 dies per any) durant els últims anys, i que, sigui dit de passada, amb la reforma laboral podran actuar en pràcticament tots els sectors i ocupacions.

 

Però cal tenir molt present que allò essencial en la temporalitat no és tant la modalitat de contracte (temporal o indefinit), sinó les garanties davant de l’extinció. Amb contractes indefinits l’acomiadament suposa menys costos per als empresaris i menys garanties per als treballadors, aquests últims es troben permanentment davant de l’extinció del seu contracte. Al contrari, si realment es requerís el compliment de la legalitat per als contractes temporals (només quan existeix causa), es limitaria la temporalitat en un 75% situant-nos en nivells del 10%. L’expressió més extremista de tot això seria el model de capitalització que es proposa per al futur, que convertirà les extincions contractuals per als empresaris en un cost fix, suposant a la pràctica una disminució de la massa salarial. Cal tenir en compte que les patronals, en negociar retribucions, tindran present la quantitat fixa amb què s’hauria de dotar cada treballador per al seu potencial acomiadament.

 

Les mesures adoptades per l’Executiu no reduiran la desocupació, més aviat l’augmentaran, principalment perquè la contractació no té el seu origen en la facilitat que tingui l’empresari per acomiadar el treballador, sinó en la demanda. A més, reduir el cost de l’acomiadament|comiat sí que té una afectació sobre la creació d’ocupació, ja que les empreses optaran prioritàriament per aquest recurs quan tinguin descensos en la demanda en comptes de fomentar el desenvolupament tècnic com a fórmula per incrementar la productivitat.

 

Per tot açò exposat, hem de concloure que la reforma laboral suposa, a més d’una greu pèrdua de drets, uns importants efectes negatius sobre l’ocupació i la productivitat.