Un nou 25 d’abril s’acosta i l’emergència de la pandèmia global de la Covid-19 ha marcat un canvi.
Una interrupció estranya dins del caràcter mobilitzador i unitari d’una data que acostuma a unir-nos a totes no només als carrers de València, sinó arreu dels pobles i comarques del País, amb diversitat d’expressions de cultura, lluita i organització populars. Tot i que la situació de confinament representa un límit respecte a la capacitat d’eixir als carrers per a reivindicar els nostres drets com a poble, ens presenta també una potencialitat: ens convida a tota la classe treballadora valenciana a plantejar-nos com podem lluitar perquè la nova crisi que s’acosta no torne a caure sobre les nostres esquenes. Des dels governs espanyol i valencià ens diuen que no serem nosaltres, les treballadores, qui pagarem aquesta nova crisi, però sabem, perquè ho vivim en primera persona, qui està patint les conseqüències de les seues polítiques. Unes polítiques que ens diuen que no podem soterrar als nostres morts, però sí anar a treballar a garantir els beneficis dels empresaris. Uns empresaris que mai se n’han recordat de nosaltres quan s’havien de repartir beneficis, però que immediatament ens han fet fora del treball quan el que tocava era socialitzar les pèrdues. Unes pèrdues que no hem generat i que volen que tornem a pagar.
Ens venen que han aturat els acomiadaments quan al País Valencià s’han aplicat 57.000 ERTO que han deixat a l’atur ja a 341.000 treballadores i treballadors. Ens diuen que aquesta crisi no recaurà sobre nosaltres, però no han autoritzat cap suspensió de pagaments de subministraments bàsics, ni de lloguers, ni d’hipoteques. El govern autonòmic no ha representat cap desafiament a les polítiques de seguidisme dels interessos de la CEOE i la patronal aplicades des de la Moncloa. Ja no ens serveixen els simbolismes, ni els gestos buits, ni les demandes de finançament. Cal plantejar una alternativa real al model autonòmic, provincial i espanyolista que no té poder real per governar en favor dels interessos de les classes populars valencianes. Un model de país en què el seu govern tampoc aprofite la conjuntura de l'”ara no és el moment” per a fer marxa enrere amb l’aplicació de les mínimes mesures en defensa de la nostra llengua.
Aquesta pandèmia ha posat sobre la taula el fracàs, per tant, d’un model basat en l’economia privada, l’especulació, la terciarització i la dependència del turisme com a puntes de llança. Necessitem construir entre totes un model de societat que ens permeta planificar l’economia segons els interessos de la majoria. On la producció siga controlada per les treballadores i atenga a les nostres necessitats reals. Necessitem construir des dels moviments populars un programa polític que parle del país que volem.
Un país que recupere el camp i la sobirania alimentària i potencie la producció i el consum local d’aliments. Un país que s’atrevisca a revertir cadascuna de les privatitzacions realitzades sobre els sectors industrials estratègics com la producció d’equipament sanitari, però també el transport, les comunicacions, l’energia o el dret a un habitatge fora dels mercats especulatius.
Amb la crisi sanitària més gran dels últims temps, la proposta per enfrontar la pandèmia ha tingut com a eix central el desplegament de l’exèrcit espanyol als nostres pobles. Que s’hagen alçat 3 hospitals de campanya mentre que només un 5% dels recursos de la sanitat privada han estat posats en mans públiques també evidencia que novament queden per damunt de les nostres vides els interessos dels propietaris d’assegurances, mútues privades i empreses sanitàries. Enfront de mesures de caràcter provisional, ens cal exigir la reversió de les privatitzacions dels darrers anys, i això inclou tot el sistema sanitari, però també cadascuna de les residències geriàtriques i dels serveis socials que han estat externalitzats. Només un sistema de salut integral i 100% públic pot garantir el dret a una vida, de principi a fi, plenament digna.
La crisi sanitària ens afecta especialment a les dones, qui, una vegada més, patim les conseqüències del sistema capitalista i patriarcal. L’establiment d’un confinament generalitzat ha posat en perill a totes aquelles dones que viuen amb els seus maltractadors. Els deu primers dies del confinament, les telefonades per violència masclista van augmentar un 20% i s’estima que aproximadament 676 dones conviuen amb els seus fills i el seu maltractador. Amb l’emergència sanitària com a pretext, han tractat de legitimar la violència obstètrica imposant unes mesures desproporcionades durant el part, que només la pressió popular ha aturat. I a més, les mesures laborals adoptades afecten especialment els treballs realitzats majoritàriament per dones, a conseqüència de la divisió sexual del treball i l’atribució tradicional de les feines de cures. Major índex d’atur, temporalitat, precarietat i risc laboral per no disposar dels equips de protecció adequats com a infermeres, caixeres, netejadores, treballadores socials o cuidadores.
És per tot això que aquest 25 d’abril, amb l’evidència del fracàs de l’Estat espanyol i de la seua inserció dins la Unió Europea com a projecte capitalista, imperialista i patriarcal, volem llançar una crida a l’organització des de tots els fronts però amb l’horitzó de construir un programa comú que ens permeta avançar en la conquista de drets. Un programa de reivindicacions que només podrem fer efectiu nosaltres, des de la fortalesa de l’organització i la lluita compartides. Un programa que reivindique la fortalesa també d’un País Valencià inserit dins d’uns Països Catalans com a marc nacional comú i aliat internacionalista de tots els pobles de la península i la Mediterrània.
Perquè no tornarem a pagar la vostra crisi!
El virus és el sistema: des de tots els fronts, combatem-lo amb la Unitat Popular!
