La turistificació galopant de les nostres comarques, sense cap suport real i efectiu a cap alternativa després de la desindustrialització del nostre país, ens està portant de cap a la misèria com darrerament s’ha pogut veure mitjançant estadístiques oficials del propi Institut Valencià d’Estadística.
Fa uns 15 anys, l’organització juvenil independentista Maulets-JIR va fer famós un lema del que caldria parlar-ne molt més (durant una campanya contra l’anomenada llavors «Constitució Europea»), «No volem ser el balneari d’Europa». La COS també vam fer campanya en aquell moment, juntament amb moltes altres organitzacions socials, de classe i independentistes, contra aquesta «constitució» i contra la seua Directiva Bolkenstein, i tots els riscos reals que ens anaven a significar.
Anys després no només estem patint en pròpies carns aquest nou procés de reorganització territorial del gran capital europeu… si no que les nostres previsions més pessimistes sembla que van quedant-se curtes.
Així, i més enllà de lemes, consignes, etc., quan les pròpies administracions publiquen segons quines dades, ja és moment de fer-s’ho mirar seriosament. Amb urgència. I és que, tal i com s’ha pogut veure a l’informe publicat recentment per l’Institut Valencià de Finances, sobre les dades de risc de pobresa al País Valencià, és més que evident que aquelles comarques amb major dependència del turisme són les que queden en pitjor situació. I, per damunt de totes, ens trobem el cas de la Marina Baixa, del Baix Segura i de la Marina Alta, sent aquesta darrera comarca la que major risc de pobresa desenvolupa de tot el País Valencià, i la que té una menor renda mitjana per unitat familiar (a la Marina Alta la renda mitjana per unitat de consum va ser, el 2018, d’11.458 € quasi 3000€ menys que la mitjana del conjunt del País Valencià va ser de 14.365€… que ja està per sota de la mitjana de l’Estat espanyol).
A la Marina, és més que evident la TOTAL dependència que es viu i pateix del turisme, amb un sector agrari en retrocés i amb una indústria ja quasi inexistent. Això juntament amb uns nivells baixíssims d’organització i resposta sindical, fan que les treballadores i treballadors d’aquesta comarca no facen més que perdre drets i empobrir-se cada vegada més i més.
Així doncs, quan algú ens acuse a les persones treballadores i a les nostres organitzacions que volem limitar el turisme, etc., de voler destruir les «nostres fonts de riquesa», no oblidem de quina «riquesa» estem parlant. La riquesa dels bancs i les grans immobiliàries, dels especuladors urbanístics, de les grans cadenes hostaleres i dels tour-operadors que, literalment, ens estan dessagnant com a una mera colònia.
Solucions?. Organitzar-s’hi, afiliar-s’hi, formar-s’hi… i denunciar per totes les vies, totes les irregularitats que la majoria de les treballadores i treballadors consentim i «acceptem» cada dia. Només entre totes i tots ho podrem capgirar!
País Valencià, Països Catalans, juliol de 2019
Coordinadora Obrera Sindical – COS
sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans
