El passat 20 de Febrer moria a València Soledad Torrico Vallejos, ciutadana Boliviana, després de ser atesa en dues ocasions per urgències i una més en un centre d'especialitats, i que no va poder acudir una tercera a l'hospital quan es va agreujar la seva malaltia ja que se li va informar que hauria de pagar, segons explica el seu marit.
Des de CAS-PV denunciem que el contingut del Reial Decret 16/2012: “els estrangers no registrats ni autoritzats com a residents a Espanya, rebran assistència sanitària en les següents modalitats:
a) D'urgència per malaltia greu o accident, qualsevol que sigui la seva causa, fins a la situació d'alta metgessa.
b) D'assistència a l'embaràs, part i postpart. En tot cas, els estrangers menors de divuit anys rebran assistència sanitària en les mateixes condicions que els espanyols”, situa als i a les professionals sanitàries en un greu conflicte ètic, mitjançant un RD situat per sobre de lleis de rang major, com la pròpia Constitució o la Declaració Universal dels drets Humans i els enfronta al seu propi codi deontològic.
Que s'exclou al sector de població més desprotegit de l'assistència sanitària que entenem, és un dret humà bàsic. La major part d'aquests immigrants “irregulars”, sense permís de treball oficial, treballen en l'economia submergida i paguen alguns impostos com és el cas de l'IVA, contribuint en part al finançament dels serveis públics.
Que la falta d'atenció sanitària en patologies cròniques en una primera instància, provocarà complicacions que requeriran la utilització de la via d'urgències hospitalàries (atès que és l'única possibilitat que els queda), incrementant la pressió assistencial. Es generarà un increment d'ingressos hospitalaris, que possiblement provoque una major despesa final, en contra del que es diu pretendre.
Que podrà tenir efectes negatius sobre la salut de la població general, ja que sente les bases per a l'increment de les malalties transmissibles i la pèrdua del seu control (tuberculosi, HIV….). L'augment de malalties infeccioses, en general de tractament barat en una primera fase, ocasionarà probablement una major despesa a causa de les complicacions que finalment precisaran ingressos hospitalaris, que com tothom coneix, són molt més cars que la prevenció o el tractament precoç.
Per aquests motius fem una crida a l'objecció a una norma injusta que, a més, contravé el deure principal d'assistència dels professionals sanitaris.
Cert és que l'article 16 de la Constitució espanyola, sobre llibertat religiosa i ideològica no reconeix un dret a l'objecció de consciència de caràcter general, doncs això seria contrari a l'article 9.1 de la mateixa: “Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic”. Això no suposa, no obstant això, que el dret de l'objector estiga completament subordinat a l'actuació del legislador (Sentència del Tribunal Suprem de 21 de juliol de 2010, Considerant Segon), sinó que, excepcionalment, pot ser reconegut en casos concrets en què hi hagués vulneració d'algun dels drets fonamentals recurribles en empara davant el Tribunal Constitucional, com són els compresos entre els articles 14 i 30 de la Constitució espanyola.
En aquest sentit l'article 19 de la Llei 55/2003, de l'Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut, els assenyala com a deure (íntimament lligat al dret a la igualtat establert per l'art. 14 CE):
Respectar la dignitat i intimitat personal dels usuaris dels serveis de salut, la seua lliure disposició en les decisions que li concerneixen i la resta dels drets que els reconeixen les disposicions aplicables, així com a no realitzar cap discriminació per motius de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social, incloent la condició en virtut de la qual els usuaris dels centres i institucions sanitàries accedeixin als mateixos.
Per tot allò indicat anteriorment, fem una crida a l'ètica de totes i tots els professionals de la sanitat pública, per a l'atenció completa a aquest grup de població, pertanyent en gran mesura als grups més desfavorits, enfront d'una norma (article 3r introduït en la Llei 16/2003 mitjançant aquest RD Llei) immoral, injusta i perillosa en termes de salut pública.
Des del CAS-PV animem als professionals al fet que seguisquen atenent quan siga necessari malgrat aquest mandat injust i perillós per la salut pública; tenint present que, tant la Vocalia d'Immigració del Consell General de l’Advocacia, com algunes comunitats autònomes, estan estudiant un recurs d'inconstitucionalitat contra les modificacions introduïdes pel Reial decret Llei 16/2012.
CAS – PV; Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià
