Patiment, malestar i suïcidis a la feina, ha arribat el moment de exigir respecte a les persones en els llocs de treball.
Barrejant cinisme i compassió, el directius empresarials de França -i d’altres llocs- fan veure que no coneixen la realitat, el dia a dia, que molts cops pateixen els seus assalariats (“col·laboradors”, en diuen ells). Davant la dimensió i difusió pública del cas, fan venir a l’empresa un metge laboral, un psicòleg altament especialitzat, auditories internes, un qüestionari,… fingeixen prendre mesures, però tothom sap molt bé que el benefici i el mercat són l’origen dels mals que pateixen, en moltes empreses, els treballadors.
En estudis assenyats, d’acord amb les normes del “sistema”, podem llegir que la dimensió gestionaria, a les empreses, ha suplantat a la dimensió humana. Però, el cert, és que el treballador, des de sempre, ha estat explotat: l’esclavitud, el treball de nenes i nens en el tèxtil, en “maquiladores” i d’altres presons industrials, treball nocturn de dones i homes ,accidents de treball, malalties professionals… i ara, el patiment a la feina, acompanyat per un seguit de suïcidis , de depressions i angoixes professionals i d’un malestar quotidià …
La veritat és que els actuals mètodes d’ organització del treball i els auto-anomenats “recursos humans” han accentuat, sovint, la degradació de l’ambient de treball i les relacions entre treballadors dins les empreses.
I que fan els managers, directors de recursos humans i d’altres algutzirs del “capitalisme de rostre humà” ?. Normalment, remenar la cua davant els seus superiors i sortir a la caça de més efectius. Com diu la cançó d’ Yves Jamait, hi ha molta gent a les escales…
Espremen al màxim els assalariats, física i psíquicament,… ells també estan pressionats diuen, potser, per autojustificar-se. Individualitzen les remuneracions ,avaluen les tasques i les capacitats per a fer-les… Ah, les avaluacions !!! un altre tema, per a un altre article. Intensifiquen el treball, multipliquen les obligacions, prescriuen les tasques a complir, exigeixen –contínuament- una major producció, uns millors resultats, una més gran rendibilitat…sempre sota la pressió de que, si no és així, “no vals per aquests lloc…”, “perdràs aquesta feina…”, “ no et renovaran el contracte…”, “si no som rentables tancaran…” “hem de ser competitius…”, etc. etc.
Individualitzen tot el relacionat amb el col·lectiu obrer. Aïllen els treballadors, per a que sobrecarregats i obsessionats amb la feina, no tinguin cap oportunitat de relació ni de comunicació entre ells . Pressionen, amb constants “voltes de cargol”, a la gent perquè es sentin ràpidament desbordats i pensin que mai podran complir amb un treball, ben fet i de qualitat, al nivell de les exigències del patró. Valoren i, fins i tot, estimulen la competència i rivalitat entre individus perquè ,als directius de les empreses, el que realment els interessa és la rendibilitat econòmica, el compte de resultats.
Arraconen als treballadors en la seva solitud , els infantilitzen , els impedeixen intercanviar les seves experiències, problemes i d’altres afers professionals, i tot això té un cost psicosocial molt important .
La col·lectivitat pagarà –de fet ja ho està fent ara- els danys col·laterals de la productivitat exagerada i extrema en mans d’una minoria de grans accionistes o patrons.
En primer lloc, és necessari prendre consciència d’aquest fet. Ningú, més que qui ho pateix directament, en pot ser conscient. Cal saber donar, en cada moment, la resposta adequada i, quan els primers senyals d’alarma (la naturalesa és sabia… i ens avisa) apareixen; saber dir: Prou !!!.
Cal, després, com a una mateixa classe que som, comentar, compartir i cercar solucions col·lectives als problemes col·lectius. La pressió, ho hem dit més a munt, és a tots els llocs de l’empresa, a tots i a totes, cal doncs una resposta, també, per part de tots/es. És amb l’ acció sindical que hi podem fer front. Cal que tots plegats, organitzats en els sindicats de classe, portem aquests temes als Comitès d’empresa, al Delegat sindical, als Comitès de Seguretat i Salut Laboral, exigint que aquests denunciïn i es preocupin dels problemes derivats dels riscos psicosocials dins l’empresa.
Finalment, totes i tots sabem que el problemes només s’acaben eradicant les causes que els originen. El que ens ocupa, no és avui per avui, certament fàcil de resoldre. Mentre existeixi l’explotació de l’home per home i de la força del diner per damunt de l’esforç físic i intel·lectual, és a dir de la força de la creació i el treball. Caldran homes i dones que s’organitzin per a lluitar-hi, fins a aconseguir una societat més igual, més lliure, més solidària i justa.
