Avanços, mancances i reptes del Moviment d’Alliberament Lèsbic i Gai català i de la lluita contra el patriarcat

Després d’uns darrers anys força dinàmics pel que fa a les diverses realitats de la lluita contra el patriarcat (alliberament de gènere, lèsbic i gai, moviment trans i intersexual…) trobo necessari fer una mica de balanç, reflexionar-hi i, finalment, fer una mica d’autocrítica.

Abans de començar, caldria aclarir breument alguns conceptes. El patriarcat és un sistema de relacions que centralitza el poder en mans del pare, de l’home adult heterosexual. Imposa una divisió en funció del sexe, atorgant segons aquest unes o altres funcions en la vida social. També imposa una determinada sexualitat i condemna les pràctiques que no tenen finalitats reproductives. El patriarcat i el capitalisme es necessiten mútuament, ja que el primer crea cèl·lules de producció i consum (família nuclear tradicional) que perpetuen el segon.

 

Quan parlem de Moviment d’Alliberament Lèsbic i Gai (MALG) ens referim a la lluita contra la imposició d’una opció sexual (l’heterosexual) i la marginació i discriminació de les altres. És un moviment que inclou a tothom i que lluita per uns objectius que han de beneficiar a tothom. Sovint es tendeix, des de postures essencialistes, a utilitzar un sol factor per a etiquetar a gais i lesbianes: el desig eròtic. Aquesta visió pretén dividir-nos en grups tancats i inamovibles (homosexual i heterosexual), i, per definir a qui no encaixa a cap d’aquestes dues etiquetes, se n’inventa una de nova: la bisexualitat. Contràriament a l’essencialisme, cal entendre que els factors que marquen allò gai o allò lèsbic són tres, i no pas un. Al desig eròtic (que pot anar d’un extrem a l’altre passant per infinits punts entremig), hi hem de sumar la conducta psicològica (tenir algun comportament associat socialment al gènere contrari) i la pràctica homosexual (relació sexual entre persones del mateix sexe). És en aquest sentit que diem que qualsevol persona pot ser víctima de l’homofòbia, ja que aquesta es pot donar per qualsevol d’aquests factors. És per això que ens definim com gais i lesbianes des d’un punt de vista polític, i que la bisexualitat, com a subjecte polític, no existeix.

Fent una primera aproximació al tema que ens ocupa ara, podem afirmar que, durant els últims anys, hi ha hagut una progressiva i important assimilació, per part de les diferents lluites que tenen en comú la crítica ferma al patriarcat, de noves teories i pràctiques sortides, més o menys directament, del denominat moviment queer. La teoria queer, en termes molt generals, aposta per l’abolició dels gèneres (home i dona) per arribar a la plena igualtat i posa en qüestió l’existència dels sexes (masculí i femení) més enllà d’una falsa dicotomia creada per al control social. Les pràctiques queer solen basar-se en una exhibició clara de les minories sexuals no normatives i en la tendència a no utilitzar etiquetes per a definir-les, o bé a utilitzar-ne moltes, per tal de qüestionar-ne la utilitat i criticar les visions essencialistes. El moviment queer conté elements prou allunyats de la nostra realitat i d’altres que, en canvi, fa anys que són assumits pel conjunt de moviments antipatriarcals catalans. I, des del meu punt de vista, conté elements vàlids per a la nostra anàlisi i praxi i d’altres que no ho són. Cal dir que des de fa uns anys s’ha anat popularitzant el concepte “bord” com a equivalent a allò queer però català, no només pel que fa al canvi idiomàtic sinó també pel que es refereix a l’adaptació del concepte al nostre àmbit social i cultural. Aquest concepte va ser desenvolupat pels Joves per l’Alliberament Gai i assumit, després de l’autodissolució del JAG el 2009, per l’organització Brot Bord.

Com dèiem, doncs, hi ha hagut un “boom” en la influència d’allò queer, fet que ens ha portat a un “boom” en la utilització del concepte antipatriarcal i en les dinàmiques unitàries entre els diferents àmbits de lluita contra el patriarcat. Aquest fet es deu també a la necessitat d’unió per fer front a les renúncies d’una part dels moviments feminista i lèsbic i gai. Tot plegat ho hem vist en debats al si de diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista, en plataformes unitàries (per exemple, la Plataforma Revolucionària 8 de març passà a denominar-se Plataforma Revolucionària Antipatriarcal l’any 2008, canviant per tant el seu àmbit d’actuació), en diades com el 8 de març i el 28 de juny, etc.

Aquest procés de canvi ha generat tant dinàmiques positives com negatives. Cal valorar positivament el canvi en alguns sectors majoritàriament militants, especialment homes heterosexuals de l’Esquerra Independentista. S’ha notat un augment de sensibilització per l’alliberament de gènere i, pràcticament per primer cop, aquest sector ha començat a assumir l’alliberament lèsbic i gai com a quelcom propi. Un exemple clar el trobem en l’augment d’assistència de membres de l’Esquerra Independentista a les manifestacions del 28 de juny a llocs com Girona o Barcelona. També com a punts forts cal destacar l’augment de la unitat d’acció (per altra banda històrica) entre el moviment feminista, el moviment lèsbic i gai i el moviment trans i intersexual i, a més, la consolidació d’un discurs clar d’atac a l’arrel del sistema, esdevenint garant de coherència i evitant la institucionalització d’una part important d’aquests moviments.

Com a punt feble principal veiem les dificultats per fer arribar les nostres propostes a la resta de gent. Hem aconseguit mantenir un nucli dur de discurs radical, però en la majoria de casos hem estat incapaços de transmetre’l. Aquesta mancança l’evidenciem especialment en la pèrdua d’influència del MALG sobre la majoria de lesbianes i gais d’aquest país. La celebració del primer Pride Barcelona, el juny passat, a l’estil dels Gay Pride’s més comercials i despolititzats, amb una afluència de gent més nombrosa que no pas a la històrica manifestació convocada per la Comissió Unitària 28 de juny, n’és una trista prova. A les manifestacions del 28 de juny a Girona, posant un altre exemple, cada any hi ha més assistència, però cada vegada hi ha menys gais i lesbianes (que, no ho oblidem, són els qui pateixen l’homofòbia més forta). Alguna cosa està fallant, aquí.

El motiu principal d’aquest fet, però no l’únic, és que segurament vivim en un dels millors llocs on pot viure una lesbiana o un gai. Aquí no ens condemnen a mort ni a cadena perpètua, ni ens lapiden pel carrer quan ens identifiquen. Fins i tot ens podem casar i adoptar criatures. L’homofòbia, avui i aquí, s’ha tornat molt més dissimulada, però no per això ha deixat d’existir. Aquests avanços provoquen una pèrdua clara de consciència política entre un nombre important de lesbianes i gais. És allò típic de donar-nos les molles per evitar que demanem el pa sencer. Partim, doncs, d’una conjuntura complicada per a fer augmentar la consciència de la gent.

Un altre punt feble és la invisibilització d’allò feminista, lèsbic, gai…, sota el paraigua antipatriarcal. Des del meu punt de vista, no ens podem permetre el luxe de desempallegar-nos de les etiquetes, ens queda massa feina, encara. Sovint també hem oblidat objectius prioritaris del moviment, com la lluita contra l’homofòbia, per potenciar altres aspectes de més difícil concreció, com el qüestionament dels sexes o de les etiquetes. Cal fer-ho tot, però sense oblidar que no estem al mateix punt ni es va al mateix ritme a la vila de Gràcia que a Sant Hilari, per exemple.

El ràpid creixement que hi ha hagut a les diverses estructures de lluita, amb sectors polititzats però tradicionalment molt allunyats de les reivindicacions gais i lèsbiques, així com la manca de comprensió del MALG per part d’aquests sectors, ha contribuït a potenciar aquestes mancances. La culpa és de tothom, però. D’uns, per ser incapaços d’entendre res més enllà del seu món militant heteronormatiu, i dels altres per ser incapaços d’explicar-los què és el MALG, què vol i com ho fa. Un exemple en són les crítiques d’aquests sectors al caràcter clarament faranduler del MALG. Explicar que una cosa són les marxes del Gay Pride (comercials, despolititzades i heterosexistes) i una altra, ben diferent, la “ploma” pròpia del MALG és feina nostra, però la voluntat d’entendre-ho l’ha de posar la resta. Hi ha hagut un intent d’introduir formes clàssiques de l’agitació revolucionària, tradicionalment allunyades del MALG, que no ens ha beneficiat gens. Cal entendre que no té perquè ser més combativa una manifestació amb persones sèries, vestides igual i cridant consignes prefabricades a l’uníson, que altres amb persones transvestides, amb colors vius, algunes sense roba, amb plomes, perruques i pancartes desordenades cantant cançons i cridant lemes sense manies ni vergonya. No es pot confondre la voluntat d’arribar a la gent amb el rebuig a les formes intrínsecament lligades al MALG i la defensa d’una suposada seriositat.

Què cal fer, doncs, a partir d’ara? Primer de tot, hem de redoblar les forces en la lluita contra l’homofòbia. Cal que seguim denunciant amb fermesa l’intent d’encaix del nostre moviment al capitalisme, hem de deixar clar que no som ni mercaderia ni negoci. Hem de lluitar contra els intents d’assimilar-nos, amb engrunes, a les normes socials del patriarcat, convertint-nos en unes famílies tradicionals més. Cal seguir denunciant les visions essencialistes, els rols de gènere i l’heterosexisme. I cal que tot això ho fem replantejant-nos la nostra tàctica per poder corregir els punts febles que hem anat desgranant. No podem arrencar-nos a córrer i, al girar-nos, adonar-nos que ningú ens ha volgut seguir.

Joan Pujolàs i Vilar, militant de la CUP (Girona) i de la COS.