Acord pel tancament de Nissan: Victòria? Quina victòria? Una nova traïció a tota la classe treballadora.

Ara fa uns dies ens assabentàvem de la signatura d’un acord entre l’empresa i tots els sindicats del comitè (USOC, UGT, CCOO, i CGT), mitjançant el qual s’aprovava el tancament de les plantes de Nissan de Sant Andreu de la Barca, Montcada i Reixac i Barcelona, s’acomiadarien més de 2.500 companyes i companys, i s’abandonava totalment a la seua sort a les més de 22.000 treballadores i treballadors de les empreses auxiliars, subcontractes, etc., també a les afiliades i afiliats d’aquests «sindicats».

Els representants del comitè han presentat aquesta traïció, com un «exemple i un gran triomf de la classe obrera». Una traïció que arriba 100 dies després de la vaga i a tota la solidaritat de classe engegada arreu de les comarques afectades (Baix Llobregat, Barcelonès, Vallés, etc.), arreu dels Països Catalans, i des d’arreu del món. Una traïció als tímids, però sincers i més que útils i necessaris, processos de coordinació de lluites de les treballadores i treballadors de les diferents empreses afectades «indirectament».

No és una «victòria», ni tan sols podem dir que siga una «derrota»… sinó que és una traïció. Més greu encara després d’aquests 100 dies de lluita per defensar els més de 25.000 llocs de treball afectats, i molt més greu encara si ens parem a pensar en el futur de la gran indústria al nostre país. Ara ja ha caigut Nissan, quina serà la propera empresa amb beneficis multimilionaris que podrà tancar arreu del nostre país gràcies a aquest acord?!

Des del primer dia es va lluitar sota el lema «Nissan no es tanca»… per acabar signant un acord on, en el seu punt 1 es reconeix la necessitat del tancament de l’empresa i dels més de 2.500 acomiadaments «directes», tot obviant i menystenint els més de 25.000 acomiadaments indirectes. Molts d’ells companys i companyes afiliades als mateixos sindicats que han signat l’acord.

Aquestes cúpules sindicals, formades per persones que en massa ocasions (com per altra banda estem farts i fartes de veure i denunciar en moltíssimes altres empreses públiques i privades), porten anys sense ni tan sols xafar els seus llocs de treball, sense olorar el greix de la cadena de muntatge, o el clarió de l’aula, per exemple. Aquestes són les que han acceptat carregar-se més de 25.000 llocs de treball.

Però aquestes cúpules i burocràcies «sindicals», i les organitzacions de les quals formen part activa, són doblement responsables d’ajudar, durant anys i panys, a la domesticació del conjunt de les treballadores i treballadors. A forçar i acostumar a la immensa majoria de la classe treballadora a acceptar acords insuportables, com a victòries. A acceptar convocar «vagues» a canvi d’almoina i d’algun alliberat sindical més, mentre l’empresa buidava de cotxes o altres materials els magatzems, omplint així els comptes de l’empresa. I tot buidant la vaga de tot contingut polític i netament de classe, de solidaritat i de suport mutu.

Durant aquests 100 dies aquestes cúpules burocràtiques d’USOC, UGT, CCOO i CGT, han anat venent fum, guanyant temps, mentre anunciaven que podrien denunciar el tancament per impedir-lo per la via legal. Mentrestant:

Es van negar per activa i per passiva a presentar a les assemblees la tímida proposta per nacionalitzar/socialitzar l’empresa (amb proposta productiva, etc.).

Es van negar a fer extensible la solidaritat a les més de 25.000 treballadores i treballadors realment afectats pel tancament de Nissan (no volent ni deixar-los parlar en les negociacions).

Han acceptat la maleïda «pau social» (també per als proveïdors, com resa el punt 5 de l’acord), avantsala de la misèria i del feixisme.

Amb això, quan ja han passat uns quants dies des de la signatura d’aquest «acord», ja comencen a arribar les primeres notícies de nous ERO i acomiadaments en empreses auxiliars i/o subcontractes. Com a la Marelli/ Calsonic on els «sindicats» allà presents ja han acceptat un ERO per acomiadar 57 companyes i companys. O també ara a Acciona Multiservicios, que ja ha anunciat que trenca el contracte amb Nissan, acomiadant altres 500 treballadors i treballadores amb un altre ERO, que ja han dit que aplicaran, amb acord o sense ell, gràcies al precedent marcat per l’acord de Nissan i a les seues «causes objectives». Per no oblidar els casos de la Motherson Sintermetal a Ripollet (tancament per a 184 treballadors i treballadores), o de la Nobel Plàstiques Ibèrica, a Sant Joan Despí (per uns altres 200). I tot això quan arreu dels Països Catalans més d’un milió de companyes i companys continuen amb ERTO (que en moltes ocasions continuen sense haver cobrat un cèntim, mesos després de les seues aplicacions).

I tot per unes «indemnitzacions» i prejubilacions que només arribaran a menys del 5% del total de treballadores i treballadors realment afectats, fent així créixer l’individualisme i la insolidaritat. «Obliden» que els llocs de treball que han acceptat i ajudat a destruir, no només «es perden», es destrueixen, ja que eren de molt millors condicions (en tots els aspectes) dels que ens vindran, «oblidant» el que portem vivint més de 40 anys, des dels Alts Forns de Sagunt fins ara a la Nissan. Més misèria, insolidaritat i feixisme per a totes i tots, també per als fills i filles de les treballadores que han votat acceptar l’acord (els dels buròcrates segurament tindran la vida mínimament arreglada ja)

També, és cert, parlen d’un procès de reindustrialització, però sense data, sense base, sense proposta concreta, sense projecte. L’acord de tancament sí que és concret. Data límit, desembre del 2021. Després «ja veurem».

A més, si li peguem una ullada «innocent» en el panorama internacional, què està passant a nivell internacional, més enllà de la Covid-19?

El gran capital internacional, també el de casa nostra (però aquest, massa sovint, fent-li la feina bruta als grans senyors), està aprofitant la pandèmia i la brutal caiguda associada de la producció per accelerar una nova concentració de capitals. Així, i pel que es podia entendre pel recent acord francoalemany, per blindar la producció de cotxes i bateries, només tindrà futur la indústria automobilística i la seua indústria subsidiària, si és per concentrar-la als estats francès i alemany (algunes plantes, amb intencions merament propagandístiques…), i per ser majoritàriament deslocalitzada a països sense drets laborals i amb salaris més baixos encara. La indústria automobilística als Països Catalans i a l’estat espanyol, només resistirà mentre puga seguir xuclant dels fons públics sense contraprestacions de cap mena. Quan ja no queden tants diners públics que sagnar, tancaran. I l’acord signat per USOC, UGT, CCOO i CGT a Nissan ho facilitarà.

Només la lluita unida i coordinada pot revertir els tancaments i acomiadaments. Cal:

Continuar reforçant un model sindical netament de classe i de base i, sobretot, arrelat als nostres barris, municipis i comarques… traient-lo fora del corporativisme al que ha estat abocat pels grans «sindicats», i poder fer efectiva la solidaritat de classe i el suport mutu.

Continuar reforçant la coordinació de totes les companyes i companys de la indústria auxiliar, no només a l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó arreu dels Països Catalans.

Continuar reforçant les caixes de resistència. És imperdonable que la majoria d’aquestes organitzacions «sindicals» continuen organitzant «vagues» sense dotar-se abans d’unes mínimes caixes de resistència.

Fer arribar a totes les empreses possibles les propostes de nacionalització/socialització, per la recuperació dels llocs de treball i per una reindustrialització real, buscant allò que realment ens pot fer viure de forma més ecològica i responsable (sistemes de transport més ecològics, sistemes de producció d’energia verda, etc.), i tot des del sistema públic i des del control obrer.

• Continuar fent arribar arreu que totes aquestes empreses i multinacionals, amb tots els diners públics que han rebut durant anys (diners que podrien haver servit per a crear altres llocs de treball de qualitat i estables, per serveis socials essencials, etc.), no han de rebre ni un euro més. Cap indemnització!

En definitiva, i per molt difícil que puga semblar, ara mateix cal:

Continuar reforçant la solidaritat i el suport mutu.

Continuar reforçant el sindicalisme realment de classe.

Continuar reforçant els elements bàsics d’aquesta solidaritat i suport mutus, els casals i ateneus, les caixes de resistència, les xarxes de suport mutu, o les organitzacions antirrepressives.

O burocràcies o solidaritat i vida. O el capital, o la vida. Avui més que mai… entre tots i totes, tot.