Els 380 obrers d’una siderúrgica grega s’han convertit en símbol de les lluites sindicals del país, amb una vaga que ja entra en el seu cinquè mes i amb la qual els treballadors denuncien els plans de l’empresa d’acomiadar a la meitat de la plantilla o retallar els sous. La planta de Jalivurguía Ellados (L’Acereria de Grècia) de Aspropyrgos està situada a la vora de la carretera que travessa el cinturó industrial entre Atenes i Corinto, en el qual les fàbriques llangueixen, víctimes de la crisi, i la desocupació s’escampa com una malaltia contagiosa.
Ulls enfonsats, barbes de dies sense afaitar i cansament de nits en blanc marquen els rostres dels obrers del piquet a les portes de la planta, homes durs acostumats a bregar amb el foc i l’acer. Porten 139 dies de vaga. L’atur, “el més llarg d’Europa dels últims anys, potser des de les vagues britàniques dels 80”, com apunta un treballador, està rebent mostres de solidaritat de tot el país. Les dones dels vaguistes es calfen en focs encesos en bidons metàl·lics. A voltes sorgeix una botella de aiguardent casolà, amb la qual temperar els ànims i els cigarrets passen de mà en mà per a matar el temps.
Una vaga lenta
Però 139 dies tenen 3.336 hores i les agulles del rellotge es mouen a poc a poc. Més encara si no se sap al que s’espera. L’únic objectiu és aguantar, resistir, perquè saben que si fan un pas arrere estan perduts.
“La situació és molt dura després de tants dies de lluita, però les nostres famílies ens donen suport”. En octubre, l’amo de l’empresa, Nikolaos Manesis, membre de la Junta Directiva d’Alphabank, un dels principals bancs grecs, va dir que estava patint pèrdues i va plantejar acomiadar a 180 treballadors o reduir la jornada de 8 a 5 hores, amb una retallada salarial del 40%, fins als 600 euros al mes. “La demanda interna s’havia desplomat un 70%. Havíem de fer-ho per a sobreviure”, justifica Yannis Karayannis, director de desenvolupament de l’empresa.
Els treballadors van negar que haguera perdudes i van al·legar que en els últims mesos s’havia ampliat el seu horari fins a les 15 hores. Immediatament, 24 obrers van ser acomiadats i durant els següents mesos l’empresa ha seguit tirant a vaguistes. “Ja van 93, però nosaltres no els reconeixem. Continuarem la vaga fins que els nostres companys siguen readmesos i tornem a treballar les mateixes hores que abans”, assegura Yorgos Sinfoniós, president del comitè d’empresa.
“Hem tractat de negociar diverses vegades però totes les nostres propostes han sigut rebutjades pels sindicalistes”, es queixa Karayannis, que considera la vaga com a “propaganda comunista” per la influència del sindicat comunista PAME en el comitè d’empresa. “La situació és molt dura després de tants dies de lluita, però les nostres famílies ens donen suport per continuar amb la vaga”, explica Dimitris, mecànic de la factoria.
Sobreviuen amb ajuda
Els 380 vaguistes viuen de les donacions que els arriba de tots els racons de Grècia i fins i tot d’altres països. “Gràcies a la Caixa de Resistència podem menjar. I la gent també ens envia aliments i roba”, explica Jaris, un altre vaguista. “L’única cosa que podem fer els treballadors és estar units com un puny, però tenim companys amb cinc o sis fills. A ells els hem d’ajudar més perquè en aquest país has de pagar per tot, fins i tot per la Sanitat i l’Educació”, es queixa Jaris. “En el meu col·legi tenim a alguns fills dels vaguistes. Estan deprimits i senten que no hi ha futur”, explica Markos Garbis, un professor de la zona.
De fet, l’empresa al·lega que la vaga no li està fent cap dany, ja que poden suplir la demanda amb la producció de la seua altra planta. “El futur és molt negre per a tota Grècia, així que l’única cosa que podem fer els treballadors és estar units, units com un puny”, continua el combatiu Simfoniós.
I de veres que ho estan. Després de tants dies compartint-ho tot per a evitar que la direcció rebente la vaga amb treballadors d’altres plantes, es coneixen entre ells millor que cap altre. “No tenim gens material, però ens tenim uns a uns altres”, subratlla Manolis: “I aquests vincles no els podran trencar mai. Açò significa que, passe el que passe, ja hem guanyat”.
Extret del portal web Kaosenlared
i traduït per la Secretaria de Relacions Internacionals de la COS
