8 mites (i mentides) sobre Immigració i Sanitat

Per justificar l’exclusió d’un col·lectiu altament vulnerable s’han difós durant anys mites i falses llegendes entorn de la població immigrant i el sistema sanitari. Aquí van alguna d’aquests llocs comuns (i erronis)…

El Congrés dels Diputats va aprovar el passat 17 de maig amb els únics vots del Partit Popular i d’UPN la convalidació del Reial decret Llei 16/2012, de 20 d’abril anomenat de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions.

Entre les moltes i controvertides mesures que incloïa la reforma hi ha una que ha provocat un rebuig generalitzat, l’exclusió de les persones immigrants en situació administrativa irregular de l’atenció sanitària (excepte urgències i atenció a dones embarassades i menors de 18 anys).

Col·lectius mèdics, ONG i Comunitats Autònomes rebutgen una reforma via decret, la consideren injusta, asseguren que no va a suposar un estalvi de costos en incrementar l’ús dels serveis d’urgències i és contrària a una política de salut pública, universal… així com als drets humans més elementals.

Per justificar l’exclusió d’un col·lectiu altament vulnerable s’han difós durant anys mites i falses llegendes entorn de la població immigrant i el sistema sanitari. Aquí van algunes d’aquestes mentides:


Les persones immigrants col·lapsen els serveis d’atenció primària.

És fals que les persones immigrants saturin el sistema sanitari públic; de fet usen menys el sistema d’atenció primària que la població autòctona. Així ho demostren diversos informes com el realitzat per la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) en 2008.

L’informe mostrava que les persones immigrants, representant més del 10% de la població resident al conjunt de l’Estat espanyol, només suposaven el 5% dels pacients d’atenció primària, molt lluny de la seva presència en la societat.

Sobre l’ús dels serveis d’Atenció Primària per part de persones migrants, el 57,7% de la població autòctona havia acudit almenys una vegada en el període d’un any davant del 12,7% de la població immigrant. Un dels estudis més exhaustius va ser l’elaborat per metges d’Atenció Primària de Saragossa. En ell es van analitzar més de 5 milions de visites d’una població de 473.523 persones (l’11,17% immigrants). Segons aquesta anàlisi, els immigrants adults van ser 4,2 vegades a la consulta mèdica per les 6,7 dels autòctons.

 

Els immigrants = turistes sanitaris.

Les persones immigrants no vénen servir-se dels sistemes de cobertura sociosanitària i molt menys són turistes. Segons una enquesta elaborada per Metges del Món entre immigrants sense permís de residència en 2009, només el 4% de les persones enquestades va citar raons de salut quan se’ls va preguntar pels motius que els havien portat a emigrar al nostre país. En tot cas, el debat sobre l’existència del “turisme sanitari” està referit a un altre perfil de població estrangera procedent de la pròpia Unió Europea. La vinculació entre ambdues circumstàncies no és equiparable, tampoc en termes de renda (normalment altes en aquells que provenen en la seva majoria d’Europa i usuaris de l’anomenat “turisme sanitari” i habitualment baixes en el cas dels immigrants).

 

El sistema sanitari es finança amb les quotes de la Seguretat Social.

Aquesta reforma ha tornat posar de manifest la confusió i desconeixement entre polítics, mitjans de comunicació i ciutadania de la forma en la qual es finança el sistema de sanitat pública.

El Baròmetre Sanitari de 2009, un estudi d’opinió que realitza cada any el Ministeri espanyol de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat en col·laboració amb el Centre d’Investigacions Sociològiques, el 46,2% de les persones que van respondre a aquesta pregunta creien que la sanitat pública a l’Estat espanyol es finançava amb les quotes a la Seguretat Social que satisfan les persones que treballen. Tan sols el 27,2% van manifestar que es finança mitjançant els impostos, directes i indirectes, que paguem totes les persones treballadores (autòctones o migrants). Un 15,8% van contestar que es finançava per ambdues vies, pels impostos i per les quotes a la Seguretat Social i el 10,3% no sabia com es feia.

Des de l’1 de gener de 1999, l’Estat va assumir totalment el finançament de l’assistència sanitària, suprimint-se l’aportació de cotitzacions socials i produint-se la “desvinculació total de la Sanitat i la Seguretat Social”.

És, a partir d’aquesta data que culmina la separació entre atenció sanitària i Seguretat Social, cessant l’aportació de quotes directes des d’aquesta i passant a finançar-se aquella íntegrament amb impostos generals que surten de la butxaca de tota de la ciutadania en les més variades i indistintes formes impositives amb que l’Estat es nodreix dels fons precisos per atendre tots els serveis que ha de prestar (IVA, IRPF, Impostos Especials, etc.).

 

Les persones immigrants irregulars no contribueixen al sosteniment de la Sanitat.

Relacionat amb el punt anterior, és obvi que les persones immigrants (també les que no tenen permís de residència) contribueixen al finançament del sistema sanitari. Excepte en el cas de l’IRPF (impost que no poden pagar perquè manquen de permís de treball) les persones immigrants paguen tots els impostos que graven la compra de béns o els impostos sobre l’alcohol, el tabac i la gasolina.

 

Han de pagar per l’atenció a través de la via dels convenis-segurs.

El Govern espanyol planeja crear, sota el nom de convenis especials perquè puguin tornar a ser ateses en el sistema públic. El mètode triat és que puguin subscriure alguna cosa semblat a pòlisses amb pagaments que s’assemblen als de les assegurances sanitàries privades.

L’ordre que s’han transmès a les comunitats autònomes és que les persones menors de 65 pagarien 710,4 euros a l’any —59,20 mensuals— i de 65 anys d’ara endavant, el cost ascendiria a 1.864,80 euros anuals (155,40 al mes).

Distingir entre grups d’edat i adjudicant-los el suposat preu mitjà d’atenció sanitària segueix una lògica d’assegurament privat que reparteix el risc dins d’un grup particular de la població, sense considerar la solidaritat intergeneracional. A més, com hem explicat, és injust suggerir que les persones en situació administrativa irregular no contribueixen ja que estan pagant els impostos indirectes. Amb aquestes pòlisses, les persones sense permís de residència estarien pagant per l’atenció per dues vies, pagar dues vegades.

 

L’exclusió es fa per “convergir” amb Europa.

No és cert que, com argumenta el Ministeri de Sanitat, l’exclusió de les persones immigrants en situació administrativa irregular a Espanya ens apropi al context europeu. Amb aquest decret l’Estat espanyol se situa al nivell d’Eslovènia, Xipre i Polònia, països on les persones estrangeres no regularitzades, excepte menors, només poden ser ateses en les urgències. Amb aquesta reforma, Espanya passa d’estar en l’avantguarda entre els països europeus que garantia la universalitat en l’atenció sanitària a la cua en la Unió Europea. En països del nostre entorn com França, Bèlgica, Itàlia i Portugal les persones estrangeres sense permís de residència tenen dret a cobertura sanitària.

 

El tractament sanitari pot recaure en les ONG.

Els responsables del Ministeri de Sanitat han manifestat que està previst signar convenis amb organitzacions que atenen a immigrants de manera irregular perquè també se’ls pugui atendre en atenció primària. No obstant això, les ONG no han de, ni van a substituir a l’Estat. Metges del Món va atendre a més de 19.000 persones immigrants l’any passat però aquesta o altres ONG no poden fer-se càrrec d’analítiques, especialistes, proves, derivacions i prescripció de medicaments que proporciona el sistema sanitari públic i, molt menys, substituir i suplir les obligacions i deures de l’Estat.

La resposta per a l’atenció dels immigrants en situació irregular no és la beneficència o la generació d’estructures paral·leles. Un sistema paral·lel o un accés a través d’una “porta posterior” conculcarien el dret a la salut reconegut en la nostra carta magna a més de no ser viable tècnica ni sanitàriament.