Som a l’ull de l’huracà. El sistema capitalista patriarcal sobreviu gràcies a les crisis successives (financera, sanitària, inflacionària…). Als Països Catalans, també patim l’esclat de la pobresa a escala global, amb un índex de desigualtats sense precedents.

No és una de les crisis cícliques i conjunturals del sistema que serveixen per fer “neteja” i concentrar el poder econòmic. Estem davant d’una crisi estructural, que reforçada pels efectes de la pandèmia provocada per la Covid-19, posa de manifest una vegada més la contradicció entre els interessos de la classe treballadora respecte dels interessos de la burgesia, qui planteja de nou socialitzar les pèrdues de la crisi al mateix temps, avançant en el seu procés d’acumulació de la riquesa.

Als Països Catalans, el capitalisme pren forma d’uns estats espanyol i francès que, davant el seu possible declivi, buscaran eliminar qualsevol cosa que pugui fer trontollar el seu poder. L’estat espanyol fa anys que desplega una ràtzia repressiva contra organitzacions polítiques que li planten cara; ataca constantment el català arreu del territori; aprovava la nova reforma laboral i la reforma de les pensions a principis d’aquest any… I és que avui dia, queda clar que aquests estats són irreformables.

Tenim la sort que ens precedeixen anys de lluita, puntals d’un marc favorable per a la ruptura amb aquests estats opressors. Toca ara prendre el relleu i continuar construint uns Països Catalans que no siguin assimilables en cap procés d’encaix o reassentament dels estats francès i espanyol, generant un marc propi de relacions laborals, una proposta garant de la sobirania alimentària i energètica, una societat on l’assistència mèdica i l’educació de qualitat no siguin un privilegi d’algunes i un llarg etcètera. Només la Unitat Popular, amb la classe treballadora al capdavant, ens permetrà tenir uns Països Catalans socialistes i feministes. I més encara, que mai puguin ser reclamats com a propis per unes burgesies autòctones únicament preocupades per garantir l’statu quo.

I és que sovint oblidem que els actuals governs autonòmics estan totalment subjugats a aquests estats, esdevenint una tercera pota que apuntala el règim del 78 i els interessos de les classes dominants espanyoles i catalanes. Tot allò que prometien durant el procés, anys de lluita que han deixat milers i milers de represaliades pel camí, ha esdevingut fum. La privatització encoberta que estan duent a terme ERC i Junts dels serveis públics, és només la punta de l’iceberg de les retallades i clatellades que vindran si no som capaces de posar sobre la taula una alternativa, una altra manera de fer política.

Quan l’escenari que se’ns presenta sols contempla que els rics siguin més rics i nosaltres cada cop més pobres, només l’organització ens permetrà plantar-hi cara. La classe treballadora no podrà trobar un futur de vida digne dins l’actual règim econòmic i social. Cal prendre el control de les nostres vides, garantint coses tan bàsiques com poder escalfar-nos a l’hivern i tenir un plat a taula per al conjunt de la classe treballadora, acabant amb el saqueig de la burgesia i la patronal.

Per últim, cal deixar clar que no podem entendre els Països Catalans com un objecte fantasiós, una evocació d’un passat romantitzat, sinó com una realitat viva, un projecte de futur, un projecte que avui, ara i aquí ens permet a les revolucionàries començar a construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes.

Recordeu sempre: avui ens trobem per una diada, demà ens trobarem organitzant-nos a les assemblees feministes, creant seccions als llocs de feina, aturant desnonaments, muntant actes als casals i ateneus… perquè només lluitant tenim futur. 

Fins a vèncer! Visca la terra!